Adéu Caixes!!!!

Ja fa temps que van maldades, algunes Caixes van desaparèixer o van ser de seguida xuclades per altres entitats bancàries. En el darrer any hi ha hagut Caixes que es van començar a ajuntar per poder trampejar la crisi, però malgrat les injeccions de diners, finalment han caigut atrapades en les mandíbules dels taurons.

Jo, que entenc bastant poc, per no dir gens, les qüestions financeres, aquests dies he estat escoltant notícies i llegint per internet què passa amb les Caixes i els Bancs. Quines diferències hi ha? Per què no és bo que les Caixes es converteixin en Bancs? I, en definitiva, en què ens afecta?

Sembla que la gran diferència és el fet de què els Bancs tenen “amo”; és a dir, són una societat anònima amb accionistes que tenen com a objectiu “fer diners” per tal de poder-se repartir beneficis, mentre que les Caixes estan vinculades a un territori i a un projecte que té a veure amb una obra social; això vol dir que, evidentment, han de tenir beneficis i una economia sanejada, amb una reinversió important, però sempre amb l’objectiu social.

Hi ha hagut altres diferències sobretot amb el tipus de productes que podien oferir, la normativa a complir pel que fa a les oficines, etc. Però tot això, amb el procés de desregularització i de liberalització, ha desaparegut i ha generat una lliure competència.

D’aquesta manera, les Caixes, arrelades als diferents territoris han volgut créixer pensant en grans beneficis, estirant més el braç que la màniga, i s’han estrellat. Jo crec, bàsicament, perquè han tingut una estructura desmesurada i unes persones dirigents que ho han fet molt malament.

L’altre dia a la ràdio sentia que encara hi ha alguna Caixa que no ha perdut el Nord, com és la Caixa de Pollença, a l’Illa de Mallorca, que manté la seva Fundació i el model que li és propi amb una adequada resistència en el món financer, o la Caixa d’Ontinyent. Ambdues entitats centenàries es mantenen lluny de les fusions.

Sort que hi ha qui demostra que una altra món és possible i que no caduca el model sinó que és l’ambició i la competència del capitalisme salvatge el què fa trontollar l’economia.