Un dia per recordar

Fa més d’un mes que no escric cap entrada al bloc. Diga-li mandra, diga-li falta de temps, diga-li no tinc res a dir? Potser tot plegat o potser res de tot això. De vegades es necessita desconnectar i fer altres coses.

Però avui, 1 de febrer de 2015, és un dia per recordar. Avui comença de manera pública la meva “retirada” del Grup Municipal, perquè avui, hem fet la presentació de la Margi Gual com a Cap de llista per a les properes eleccions municipals.

És cert que fa més de 9 mesos que jo havia decidit no tornar-me a presentar i ho havia comunicat a Iniciativa, és cert que ja havíem fet les eleccions primàries per elegir la candidata i és cert que jo ja havia explicat enviant una carta, el passat mes de setembre, a tota la gent propera a Iniciativa. Però crec que ara és quan s’ha visibilitzat.

La meva intervenció ha estat fent una pinzellada per la feina dels 11 anys a la regidoria; realment una pinzellada perquè el més important és que la gent que omplia la sala del Centre Cívic de Les Planes pogués escoltar la Margi i adonar-se que ella pot ser la nova alcaldessa d’aquesta ciutat.

 

Penso que tot plegat ha anat molt bé, els vídeos, les intervencions i tot l’acte en general. Molt distès i emotiu el moment de fer el “traspàs”

Encara queda molt per fer d’aquí a les eleccions i haurem de continuar treballant per donar a conèixer la nostra candidata, tota la gent que l’acompanyarà a la candidatura i les nostres propostes.

Llista única o l’únic “listo”

 M’havia fet la il·lusió de que quan passés el dia 9 de novembre es podria deixar de parlar de La Consulta, la no consulta, El procés participatiu, o el que finalment va arribar sent: Més de 2 milions de persones que, de manera organitzada i cívica, van voler donar la seva opinió respecte a la relació de Catalunya amb l’Estat i la voluntat de tenir un Estat Independent. I volia que es deixés de parlar del tema sobiranista perquè el govern comencés a fer allò que s’espera que faci el govern d’un país: GOVERNAR

Perquè governar un país significa establir totes les mesures necessàries per  cobrir les necessitats de la ciutadania, pel que fa a la seguretat, la cultura, l’educació, el territori, l’ocupació, els serveis socials……

La pregunta és: Què està fent el Sr Mas i el partit del govern de CiU per atendre les necessitats de la ciutadania? Doncs la resposta és que absolutament res de bo.

En els darrers 4 anys es compten per milions les retallades en sanitat i educació pública, amb privatitzacions a hospitals i CAPs i mantenint el concert econòmic amb escoles de l’Opus o eliminant el finançament de les Escoles Bressol (l’aportació de la Generalitat el 2011 era de 1.800€/plaça, el 2015 serà de 0€/plaça) S’han venut i s’estan venent edificis públics que després s’han quedat en règim de lloguer, o han servit per eixugar el deute que tenen amb l’ajuntament de Barcelona com el tenen amb tots els ajuntament de Catalunya ( a Sant Joan Despí ens deuen més de 3 milions d’euros). S’han reduït les prestacions socials de renda mínima a unes xifres escandaloses que deixen sense cap ingrés a milers de famílies que perden qualitat de vida i arriben a una situació de pobresa extrema. Hi ha 200.000 persones aturades més que quan van iniciar la legislatura i les persones que no troben feina durant més de dos anys segueixen augmentant sense que es desenvolupin polítiques d’impuls de l’ocupació i la dinamització de l’economia.

Però tot això pot esperar, com a mínim un altre any i mig, mentre unes persones saberudes, expertes i no sé quantes coses més, formaran part d’una llista única que permetrà elaborar La Constitució Catalana i les estructures del Nou Estat. Després, passat aquest temps ja tornarem a votar i llavors se suposa que començaran a fer el que toca.

Perquè, és clar, quan va arribar al govern el 2010 tot era culpa del Tripartit; evidentment després de 4 anys ara la culpa la té Madrid.

Tothom té dret a il·lusionar-se però jo crec que la presa de pèl d’aquest senyor ja comença a ser descarada, per això dic que ell si que va de llest, de mesies, de salvador del país, d’impulsor de la gran solució de tots els problemes.

Realment necessitem unes eleccions, sí, unes eleccions on hi hagi un programa de les coses importants que cal fer JA!, que no ten espera i que, si realment la gent de Catalunya vol una relació diferent amb España doncs continuem treballant, fent camí. Fem valdre el nostre Estatut, recuperant-lo totalment o és que ens cal fer una Constitució Catalana que millorarà el que deia l’Estatut?

Amb tanta feina com hi ha i totes les notícies, les entrevistes, els programes… parlant del mateix.

Que cada persona es miri endins i pensi què és el que realment l’importa i si les seves condicions econòmiques, socials, laborals fossin de dificultat en què estaria pensant i quines serien les seves prioritats.

La meva intervenció el 25N

Com cada any, el 25 de novembre es fa l’acte institucional a Sant Joan Despí.

Primer, les entitats del Consell de les Dones i ciutadania en general participen de la cadena humana, ocupant tota la Plaça de l’Àrea de Serveis a la Persona, on enguany s’hi han aplegat unes 200 persones. Després es fan els parlaments, per part meva com a Regidora d’Acció Social i Polítiques d’Igualtat i per part de l’Alcalde. Finalment es llegeix el Manifest que enguany ha anat a càrrec de Meritxell Vegué com a directora del Servei d’Intervenció Especialitzada (SIE) del Baix Llobregat.

Enguany hem triat a una representació dels SIEs  perquè aquest servei de la Generalitat, que ofereix una atenció integral per a les dones que pateixen violència i a les seves criatures, ha sofert des del passat mes de juliol retallades en el nombre de professionals. Hem volgut que intervenís per demostrar que es valora molt aquest servei, la bona feina professional i la necessitat de que no es redueixi aquest recurs de suport a la tasca que fan els ajuntaments.

La meva intervenció s’ha basat en les dades i les informacions que he anat recollint al llarg de tot aquest mes a les xerrades, les jornades i tot allò que s’ha escrit.

“Avui 25 de novembre ens tornem a trobar aquí reclamant el final de la violència exercida contra les dones.

I aquest és un acte sempre molt trist perquè es fa evident que són moltes les dones que estan patint maltractaments. Però avui estem més tristes encara, si això és possible, perquè aquest 2014 ha estat especialment terrible. A primers d’any, en una sola setmana, van matar 5 dones.

Dissabte passat, quan veiem les cadires buides simbolitzant les desenes de dones mortes, també hem de recordar que això significa desenes de famílies destruïdes, infants sense mare, famílies que han perdut la filla, la germana, l’amiga i recordàvem que aquella mateixa matinada una altra dona era assassinada al carrer Aragó de Barcelona.

Deia que era un dia especialment trist perquè no podem deixar de tenir present que a tots els maltractes avui hem d’afegir una dona i la seva filla de 9 que s’han trobat a les clavegueres i que han assassinades fa uns mesos.

Ens preguntem com és que segeuix passant això?

Es aprovar la Ley para la Igualdad de mujeres y hombres al Congrés de Diputats, una llei molt avançada i que ha servit de model en altres països. El 2008 es aprovar al Parlament de Catalunya la Llei del dret de les dones a eradicar la violència masclista.

Però amb les lleis no hem tingut prou per acabar amb la violència contra les dones

Fa 15 anys l’Ajuntament de Sant Joan Despí va crear la Regidoria d’Igualtat, el programa Estem per tu Dona, l’assessoria jurídica i l’atenció psicològica. Al llarg d’aquests anys sha format el circuit d’intervenció, establert el protocols, formació per a la polícia local, creació del SIAD (Servei d’Informació i Atenció a les Dones) que es troba just aquí a l’Àrea, s’ha elaborat el Pla Municipal d’Igualtat d’Oportunitats entre dones i homes, s’ha organitzat la campanya “Contra la violència de gènere totes les nostres veus” i conjuntament amb les entitats representades al Consell de les Dones s’ha treballat en la sensibilització de la ciutadania.

Però no podem evitar que segueixi havent violència contra les dones.

Volia posar en evidència dues procupacions: la primera és que hi ha tot un grup de persones, sobretot homes, que estan donant uns missatges en contra del treball que s’està realitzant. Són per exemple els missatges que fan referència a les denúncies falses, a que ja no hi ha cap discriminació vers les dones i que de fet s’estan benficiant de molts privilegis i s’estan gastant molts recursos, a que hi ha moltes dones que maltracten als homes i que d’això no se’n parla….. i moltes altres coses que van en el sentit de manipular les dades. 

Només el 20 % de les dones maltractades acaben denunciant, 20 de cada 100; d’aquests només un terç arriben al judici, 6 ó 7 de cada 100; d’aquestes només una tercera part tindrà una sentència condemnatòria o acabarà amb una ordre d’allunyament; això significa que de cada 100 dones que pateixen maltractament en 2 casos hi haurà condemna. 

I pel que fa a la llegenda de les denúncies falses, està demostrat que només arriba al 0,05 % de les denúncies, cada 10.000 denúncies 5 dones han mentit. És una manipulació de les dades.

I l’altra gran preocupació és el que està passant amb les relacions del jovent. Si les desigualtats de gènere a la societat són importants dins de la xarxa, dins del món virtual, aquestes s’incrementen. Què està passant amb el grooming, el sexting, el ciberassejament? Són conceptes nous que afecten a la gent jove. Abans qualsevol fotografia, qualsevol paraula quedava en un àmbit tancat, avui en dia amb segons arriba arreu del món i ho haurem d’afrontar.  

És evident que davant de tot axiò les administracions no han donar ni un pas enrera, des de l’Ajuntament som aquí per renovar el nostre compromís. Els centres educatius hauran d’avançar cap a una aplicació més contundent de la coeducació. Les famílies també hauran de posar més atenció en la criança en igualtat dels seus fills i filles.

Però el missatge és el del compromís personal, perquè jo, individualment, agafo el compromís que en el meu entorn no permetré cap tipus de discriminació ni de violència. Així, cadascun i cadascuna de nosaltres crearem un espai segur per a totes les dones i les nenes. Farem de la nostra ciutat un espai lliure de la violència masclista”.

 

 

 

Probresa energètica o POBRESA?

L’any passat la gran preocupació va ser la malnutrició infantil, sobretot a rel de l’Informe del Síndic de Greuges l’agost del 2013. Llavors les entitats, associacions veïnals i tothom es va posar les mans cap i va a començar a exigir a Serveis Socials què s’estava fent.

Evidentment aquesta qüestió no era nova per a les persones que estem dedicant-nos a atendre les necessitats dels infants que estan en situació de vulnerabilitat i menys encara ens era al·liena la intervenció en la tramitació dels ajuts individuals de menjador que anaven progressivament augmentant; a més, aquestes beques que concedeix la Generalitat mai han cobert tot l’import, amb la qual cosa, des del Departament sempre les hem complementades per tal de garantir un àpat diari a tots els infants.

No cal dir que tenim en compte que els nens i nenes mengen tot l’any i no només del 15 de setembre al 22 de juny, que és el període escolar i el que la Generalitat té en compte com a beca. Amb la qual cosa, sempre hem establert altres estratègies per garantir aquest àpat, a través de més vals d’alimentació per a les famílies o mitjançant les beques de casals i colònies amb el menjar inclòs.

Enguany la gran preocupació que s’ha disparat és la pobresa energètica, sobretot a partir de la suspensió del Tribunal Cosntitucional del Decret que havia fet la Generalitat. De fet aquest Decret és totalment inútil ja que no dóna una solució real. Quin sentit té aplaçar el pagament, si no tens els diners ara tampoc els tindràs al final de l’hivern; a més, potser no es necessita aigua o electricitat a l’estiu? És tan important no passar fred com poder tenir el menjar ben conservat.

Ara, doncs, també es gira la mirada cap a Serveis Socials, fent-nos responsables de garantir els subministraments bàsics. Certament això és el que venim fent en els darrers anys però es planteja una qüestió en la perversió d’aquest sistema. Han de pagar els ajuntaments les factures d’aigua, llum i gas de tota la població que està en situació de precarietat econòmica mentre les grans companyies energètiques parem la mà i van acumulant beneficis? Doncs jo crec que no, que cal regularitzar aquesta situació i cercar unes altres vies alternatives que passin també perquè aquestes empreses, malauradament privatitzades, renunciïn a alguns beneficis.

Bé, ara ja tenim l’alimentació infantil i la pobresa energètica, quina serà la següent demanda “a gran escala” a Serveis Socials, habitatge?

Crec que no s’està abordant el problema com cal. No és problema d’alimentació o de pobresa energètica, el problema és LA POBRESA, en majúscules. Una pobresa derivada de la manca de treball i de la precarietat salarial que impedeix la subsistència.

Llavors, enlloc de generar un sistema de prestacions que garanteixin els drets de les persones a una vida digna (Prestació d’atur, Renda Mínima Garantida de Ciutadania, atenció sanitària gratuïta, escoles públiques amb educació gratuïta a primària i secundària) han convertit a la nostra ciutadania en receptors d’ajuts, amb un concepte assistencialista i de caritat, no de drets; on els serveis socials que haurien de ser complementaris al sistema de prestacions, acaba sent l’única opció de moltes famílies que no reben cap altre tipus de suport.

Potser que el govern de CiU deixi d’esclamar-se perquè li han tombat el Decret de Pobresa Energètica i comenci a fer alguna cosa per combatre la pobresa del nostre país.

Mobilització pel Dret a Decidir

Són molts mesos amb el debat del sobiranisme, la independència, el país nou i tota la moguda generada, a la meva manera de veure, per una escapada endavant del Sr Mas quan planteja unes eleccions anticipades que pensa que gunayarà de coll i es troba que quasi bé no pot ni governar i sort en té d’ERC que li fa d’acompanyant.

A partir d’aquí hi ha hagut de tot i, en tot moment, a mí m’ha semblat que ens han obligat a posar al centre de les nostres vides “La Consulta” com si res més no existís ni tingués cap importància.

Des del primer moment ICV es va posicionar pel “Dret a Decidir“. Ja en aquell moment hi va haver tot un munt de gent que es va posar les mans al cap qüestionant aquest fet, sobretot perquè això significava posar-se al costat d’un govern de dretes que està retallant i augmentant el patiment de la gent amb les seves actuacions.

Al meu parer, la posició d’Iniciativa va ser molt correcta, ja que tots els pobles tenen dret a decidir sobre tot allò que els afecti. Per això el nostre posicionament va estar en que “Volem decidir-ho tot. Drets nacionals, Sí. Drets socials, També”. Ho escrivia en Josep Puigdengolas, d’ICV Sant Boi, amb tota claredat.

Els mesos han anat passat i els missatges que s’han transmès ha fet que semblés que a Catalunya no passava res més i que a la gent no li preocupava res més que “La Consulta”. El que és més greu, que alguns partits han dedicat tot aquest temps a tensionar la població, a radicalitzar les postures; penso sincerament que sobretot han estat els mitjans de comunicació qui han donat aquesta imatge.

Però això no és cert! i parlo per la feina de la coalició ICV-EUiA, tan al Parlament com al Congrés, perquè és el que conec i és el que no ha tingut pràcticament cap repercusssió en la premsa o la televisió.

En aquest 2014, per posar alguns exemples, s’han estat reivindicant temes relacionats amb la situació de crisi i de pobresa, demanant la via d’urgència per aprovar la ILP de Renda Garantida, rebutjant la reforma fiscal o el dret als subministraments bàsics com l’aigua, en temes de salut en contra de les privatitzacions com la reivindicació de  l’Hospital de Viladecans, el rebuig de la reforma laboral i tot el que comporta i  amb la defensa de llocs de treball, el seguit d’accions que s’han dut a terme contra els desnonaments, la defensa del territori i l’aposta per un creixement en sectors que ofereixin alternatives sostenibles, continuant amb la tasca d’aconseguir una societat laica que acabi amb els privilegis de l’Església, … i així dia rera dia, cada diputat i diputada ha estat treballant en els diferents àmbits.

Podria estar fent enllaços i més enllaços a les accions de tots i cadacún dels diputats i diputades d’ICV-EUiA, però en poso dos més que corresponen a la intervenció de la Marta Ribas al Parlament de Catalunya aturant el projecte VISC+ i a la del Joan Coscubiela al Congrés a Madrid, posant en evidència les mentides del govern del PP pel que fa a la recuperació econòmica i la situació d’mergència social.

Malauradament, poques d’aquestes i d’altres informacions han estat notícia o han interessat als mitjans. Sembla que només han estat pendents d’Iniciativa per saber què feríem o deixaríem de fer el 9N. La posició d’ICV ha estat clara des del primer dia, a les institucions i al carrer defensant el Dret a Decidir i per una Catalunya Social, i com donàvem suport a la consulta i a com estava plantejada, fins i tot amb una consulta interna en la que es va decidir donar llibertat de vot, com expressió de la pluralitat de la gent d’ICV, a la que ens uneixen els valors socials, radicalment d’esquerres, ecològics, feministes, amb tots els matissos; de la mateixa manera amb el tema del fet nacional.

En aquestes darreres setmanes ha passat de tot i, en menys de 48 hores ja sabrem en quin punt estem. Si la gent que vol votar podrà fer-ho o bé encara ens esperen més canvis. Espero que qui vulgui anar a votar ho pugui fer en tota llibertat, la mateixa per a aquelles persones que no es senten cridades a la votació d’un aspecte que no és el que més els preocupa, perquè la seva situació personal, familiar, laboral… té prioritat.

Jo crec fermament en el Dret a Decidir dels pobles i seré reollint signatures per denunciar a les instàncies internacionals que el govern del PP està segrestant la democràcia.

Prenent decisions

A principis d’any vaig començar a parlar amb la gent d’Iniciativa sobre el fet que entràvem al darrer any de mandat i que potser seria el moment de plantejar el relleu.

Han estat uns mesos en què he anat exposant les meves raons per fonamentar la meva decisió  i agraeixo molt el fet que l’organització m’expressés la seva  confiança i suport, tant per a la continuïtat o no.

Aquesta setmana, he fet pública la meva decisió a través d’una carta a tota la militància i persones simpatitzants d’ICV. Carta que aquí reprodueixo.

Benvolgudes
Benvolguts,

Ja fa uns mesos vaig comunicar a la Comissió Executiva Local i Comarcal la decisió de no presentar-me com a candidata a encapçalar la llista d’ICV Sant Joan Despí per a les properes eleccions municipals. Ara, és el moment de comunicar-ho a la militància per tal que s’iniciï el procés que s’ha de seguir per el nomenament de cap de llista.

Ha estat una decisió prou meditada i entendreu la meva posició quan us exposi les raons que m’han dut a ella.

Quan s’acabi el present mandat, el maig de l’any 2015, farà 11 anys de la meva responsabilitat com a Regidora; recordeu que el mandat 2004-2007 ja estava arrencat quan jo em vaig incorporar com a relleu de la Conxita Sánchez en el moment que ella va accedir a la Generalitat. Això vol dir que ja he estat cap de llista en dues ocasions, el 2007 i el 2011. Són, doncs, quasi tres mandats com a regidora d’ICV i al capdavant de la Regidoria d’Acció Social i Polítiques d’Igualtat, formant part del govern i amb dedicació plena a la vida de la ciutat.

Per tant, la primera raó per la qual no presento la meva candidatura és el fet d’entendre la participació política com una responsabilitat de qualsevol ciutadà o ciutadana a dedicar un temps de la seva vida a la seva ciutat, a la defensa del bé comú, d’allò que ha de millorar la vida de les persones. Jo, al llarg de la meva vida, ho havia fet des del món de l’associacionisme i, quan se’m va plantejar la possibilitat de fer-ho des de la institució, de manera visible i a “primera línia” vaig assumir el repte. Com deia, han estat uns anys de dedicació plena, amb el cost professional, familiar i personal que això comporta.

En segon lloc, pels meus valors, per la meva manera de pensar i d’entendre la política, crec que hi ha d’haver un límit de mandats i la perpetuïtat en un càrrec no fa més que allunyar la institució de la ciutadania. Des d’ICV es demostra, un cop més, la diferència respecte d’altres organitzacions polítiques propiciant la renovació, més encara tenint en compte que en aquests moments la gent al carrer reclama més democràcia i més participació. Així entenc que la meva decisió ha de facilitar que el projecte d’ICV Sant Joan Despí continui endavant, amb la força i la implicació que ho ha fet amb els més de 35 anys d’ajuntaments democràtics. Ara és l’hora de que d’altres persones recullin el testimoni i es renovi la persona que ha de ser cap de llista per afrontar els nous reptes que la societat demanda.

El meu activisme, la meva lluita per les idees que fins ara he defensat des de l’ajuntament i al carrer amb el veïnat, seguirà formant part de la meva vida, com no podria ser d’una altra manera. A més, és clar, de la meva militància amb ICV i amb Dones amb Iniciativa persistirà amb les responsabilitats que tinc a nivell de partit.

Mirant enrere puc afirmar que ha estat una tasca engrescadora, de la que em sento plenament orgullosa, malgrat hagi pogut cometre errors. Evidentment no ha estat un treball individual sinó que he pogut comptar amb un bon equip. Un treball al que hi he dedicat tot el meu saber i tots els meus esforços per aconseguir una ciutat més cohesionada i socialment més justa.

El fet d’ocupar aquesta responsabilitat m’ha permès créixer: per tot allò que he après amb molta formació a la que he pogut participar, per l’oportunitat de conèixer gent magnífica fins i tot aconseguir bones amistats, per poder desenvolupar capacitats i habilitats en àmbits nous i diferents de la meva tasca docent, per gaudir del plaer de tirar endavant nous projectes, … per tantes i tantes coses.

Però res hauria estat possible sense el treball conjunt amb les meves companyes del grup municipal, la Victòria Córdoba al principi i la Juani Cano en aquest darrer mandat, així com amb els companys d’EUiA, en Juan Reina i l’Emili Suárez. La complicitat en el treball ha estat imprescindible per poder afrontar totes i cadascuna de les tasques que implica formar part d’un govern municipal.

Igualment, el meu reconeixement a la tasca de la Comissió Executiva Local, amb les diferents persones que hi han format part al llarg d’aquests anys. Gent amb molta experiència que han aportat la solidesa de la ideologia sobre la que es sustenta ICV i les noves incorporacions que han permès copsar les diferents visions i les noves maneres de fer. Seguirem treballant.

Finalment, us dono les gràcies a totes i tots vosaltres perquè cada militant o simpatitzant ha contribuït a que s’hagi pogut fer la feina. Gràcies perquè m’heu donat molt i m’heu fet costat. Gràcies per la companyia, el somriure, l’abraçada, el consell, les paraules d’ànim… En definitiva, tot allò que cal per no defallir i seguir endavant. Estic segura que la persona que escollirem en les properes primàries també tindrà aquest suport incondicional.

He estat una dona molt feliç de poder representar a ICV Sant Joan Despí arreu. Confio en haver-ho fet amb dignitat.

Elena Embuena

Il·lusió però amb dubtes sobre PODEMOS

Des de les eleccions europees i l’espectacular pujada de PODEMOS, un “partit” aparegut pocs mesos abans, molta gent està il·lusionada amb el que sembla una alternativa d’esquerres. Jo entenc perfectament a tota aquestes persones que, igual com està passant amb la independència, s’il·lusionen en uns moments on realment hi ha poques coses per que donin alegries.

Tinc amistats i conec força gent que em dóna arguments del per què PODEMOS pot representar la fi del bipartidisme ja que és l’alternativa de les esquerres. Intentaré argumentar perquè jo no tinc cap necessitat de cercar una alternativa més enllà d’Iniciativa, que és el partit en el que milito.

– Així, quan em diuen que qualsevol persona amb un aval es pot presentar i ser votat per representar a PODEMOS, per a mí no és cap novetat. ICV a totes les eleccions fa primàries, a les quals es pot presentar qui vulgui, no necessita ser militant, només cal que presenti el nombre d’avals que es decideixi (els avals sí que han de ser de persones militants). Un exemple han estat les darreres eleccions europees on s’hi han presentat dos candidats, el Salvador Milà i l’Ernest Urtasun, que finalment va ser elegit. Així és fa sempre a tots els pobles i ciutats i a totes les eleccions, el que passa és que normalment només hi ha un candidat o candidata, no hi ha tanta gent que tingui ganes de donar la seva cara a unes eleccions i menys si no es tracta dels grans partits.

– Pel que fa a la representació de les dones, la llei ja marca que cada tram de 5 llocs hi ha d’haver com màxim 3 del mateix sexe, és a dir 3 homes i 2 dones o a l’inrevés, que ve a ser el 60%. Una altra cosa és que la llei obligués al sistema cremallera, un de cada sexe, que em penso que és el sistema que ha seguit PODEMOS en la seva llista, igual que ho ha fet ICV en la seva coalició a Europa, tot i que li corresponia a l’Ernest el número dos, es va acordar ocupar el número 3 perquè el 2 fos una dona. Però tot plegat una cosa és que hi hagi dones i una altra és que siguin visibles. Jo he anat a buscar la candidatura perquè no em sé cap nom ni la cara que tenen les diputades.

– Hi ha qui està il·lusionat amb PODEMOS perquè parlen de que cal una reforma fiscal, ICV està reclamant una reforma justa al Congrés, perquè parlen d’aturar els desnonaments, ICV ho demanava el 2012; perquè diuen que s’ha de qüestionar les grans companyies elèctriques, ICV promou un model energètic diferent i ha denunciat a les companyies elèctriques a la Fiscalia de l’Estat; perquè PODEMOS dóna prioritat als serveis públics, ICV ha manifestat clarament la seva defensa de l’escola pública o la sanitat pública des de fa anys, amb posicionaments a les diferents institucions i, sobretot al carrer amb la gent.

Podria continuar però per a mí és evident que el meus valors de l’esquerra, de l’ecologisme i del feminisme estan representats a Iniciativa, no em cal cercar-los més enllà.

Segur que s’han comès errors, diuen que qui no renta plats no en trenca mai cap, i que cal canviar coses i millorar allò que no s’ha fet bé; però tot el què s’ha fet no es pot menystenir.

Deia al principi que jo puc posar-me a la pell de qui no tenint responsabilitat política com a càrrec electe (perquè totes les persones i cada una tenim la nostra responsabilitat com a ciutadania) pot tenir il·lusió i pensar que una gent nova és la que ho canviarà tot.

Però jo estic en el grup dels qui tenim responsabilitat directa i cada dia començo amb il·lusió nous projectes, noves idees que puguin millorar la vida de les persones de la meva ciutat. I la il·lusió i les idees les he de convertir en realitat, adaptant-me a les circumstàncies, modificant voluntats, cercant els recursos materials i humans; en definitiva, “del dit, al fet”

I no sempre l’encerto, és veritat, i al llarg d’aquests anys hauré comès alguns errors i quan m’he adonat he demanat disculpes i he intentat corregir-los. Però també és cert que he rebut molts “mocs”, males cares, i fins i tot algun insult, sense saber massa o gens el per què.

Ara, que hi ha hagut gent que s’ha dedicat a la política per benefici propi, sembla que la resta hem de fer-nos perdonar per alguna cosa que no hem fet.

Crec que PODEMOS té un líder carismàtic, bon tertulià, un gran comunicador que ha sabut “vendre el producte” i això és molt bo perquè la gent ha sentit un discurs diferent, de manera molt clara; ja que mai no se li ha donat a ningú tan d’espai televisiu per dir-ho i mai no s’han utilitzat les xarxes socials d’una manera tan àgil.

Tan de bo les persones que estan a l’entorn de PODEMOS aconsegueixin tot el que proposen, hi guanyarem totes i tots.

 

La infància del PSUC (1936-1939)

Amb aquest títol s’ha inaugurat al vestíbul del Centre Mercè Rodoreda una exposició que estarà fins el 19 de juliol.

Aquesta exposició s’ha fet a partir d’alguns dels documents dels “Papers de Salamanca” que tenen a veure amb les persones que van fundar i militar en el PSUC durant els anys de la guerra i com això va significar ser represaliats per la dictadura franquista amb la presó, l’exili i fins i tot la mort.

Per inaugurar-la va venir en Marià Hispano, un dels comissaris de l’exposició, que és responsable de l’Àrea de Memòria Històrica de la Fundació Nous Horitzons i President de l’Institut per a la Recuperació de la Memòria.

Va ser molt interessant poder comptar amb una persona que coneix tan bé aquest tema ja que ha tingut l’oportunitat d’estudir tots aquests documents i segueix la seva tasca d’investigació.

Ens va explicar moltes coses sobre els anomenats “Papers de Salamanca” en el sentit de què van ser unes 200 tones de documentació que es van transportar allà després de finalitzada la Guerra Civil i que, a més dels que corresponen a Catalunya també n’hi ha de Galícia, d’Alacant i de València. Tot i que no els han reclamat i als diferents governs de l’Estat els hi ha interessant convertir-ho en un enfrontament més d’España-Catalunya.

De tota aquesta documentació que es van endur es guarden 3 milions de fitxes i documents que contenen noms, la resta va ser venuda com a pasta de paper.

Què són aquestes fitxes i d’on sortien? Poble per poble, ciutat per ciutat, membres de la falange obligaven a tothom a omplir un mínim de 5 fitxes d’altres veïns i veïnes, posant noms, tasques, coses que havien fet durant la guerra. No es pot qüestionar a cap persona que es va veure obligada a delatar a d’altres sota amenaça. Així van aconseguir aquests 3 milions de fitxes on hi constaven famílies senceres i si només hi constava un fill doncs també acabaven inclont-hi la mare, l’avi, les tietes o qui fos.

Per què volien els documents amb noms i quins són? Era la manera de tenir a tothom controlat ja que agafaven els documents de les actes de les reunions, de l’organització de cada localitat, de la correspondència de guerra, dels salconduïts, les biografies de les persones militants, peticions de suport, etc. Són documents molt interessants, cadascun amb la seva rellevància pel partit o, sobretot, per a la gent que ho va escriure. Realment ha estat molt emotiu els exemples que ens ha posat.

El Marià Hispano ens ha presentat el neixement del PSUC com un partit format per diferents partits d’esquerra que van veure la necessitat de defensar els valors de la llibertat que s’havien aconseguit durant la República; així, en pocs mesos va passar de tenir 6.000 afiliats a 90.000 militants, sobretot la gent jove que tenia il·lusió. Va ser l’època on, des de País Basc, des d’Extremadura o des d’Andalusia, arribaven el refugiats que explicaven les barbaritats que estaven fent a la resta d’España mentre avançaven les tropes franquistes.

El PSUC tenia molt de prestigi perquè estava al govern, estava al carrer amb totes les reivindicacions i estava al front. Mai seria un partit de l’exili, sinó el pal de paller de lluita clandestina.

En aquells moments la defensa d’uns valors comuns va motivar la unió de les esquerres, potser es pot fer alguna similitud actual on tornen a estar en perill tots els drets aconseguits durant tants anys.

Potser aquests valors de justicia social i de llibertat facilitin la unió de les esquerres i, aquests moviments que s’estan iniciant i que semblen més de les zones urbanes, (en Marià ens donava l’explicació que a les zones rurals, als pobles petits, va ser perillòs quedar-se perquè era més fàcil significar-se, i és per això que hi proliferen més les dretes) hauria de poder arrelar-se arreu del territori.

Invertir en infància (III)

A les sessions tercera i quarta s’han generat debats per identificar les mancances en la provisió de serveis a la infància segons la visió dels diferents països, tot i que s’ha pogut apreciar que hi ha molts aspectes comuns.
Han aparegut els comentaris sobre les retallades en polítiques d’habitatge i el problema que representa per als infants la seva pèrdua i com cal donar suport a les famílies.

Jo he intervingut destacant igualment les retallades en les Escoles Bressol que ara s’han de mantenir en fons municipals, ja que no hi ha suport de la Generalitat, i les dificultats que això comporta.

S’ha parlat de la reducció en els programes socials d’acompanyament i també amb qui recau la responsabilitat dels programes de prevenció, ja que les autoritats locals no sempre tenen competència o recursos.

A la darrera sessió s’ha desenvolupat una Taula rodona per parlar sobre propostes per al desenvolupament de polítiques i serveis.

Ha intervingut la Mercè Santmarti, Directora General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència, explicant les diferències entre risc d’exclusió i risc de desprotecció i com no sempre els dos aspectes van units.

La Helen Happer, Cap de Qualitat i Millora, Inspecció d’Atenció d’Escòcia, ha explicat com es valora l’impacte de les polítiques d’infància, per exemple com augmentant la inversión en la primera infància hi ha moltes més dones que s’incorporen al mercat laboral. De tota manera no es vueran els resultats dels projectes que s’estan duent a terme fins d’aqui a pocs anys.

L’Alekksandra Kowalczyk, experta del Departament de Polítiques de Família del Ministeri de Treball i Polítiques Socials de Polònia, ens ha parlat de projectes de col·laboració entre diferents actors i la creació de la Fundació dels nens de ningú, en polonès “Fundacja Dzieci Niczyje” amb programes d’atenció a infants que pateixen violència.

Hi ha hagut altres intervencions i també l’oportunitat de fer aportacions. Per la meva part jo he volgut exposar que hi ha molta feina en el procés d’abús sexual i maltractaments als infants, també aquells que es veuen immersos dins d’un espai on hi ha violència masclista. He suggerit que cal abordar programes amb els aspectes de Mutilació Genital Femenina, donat el nombre de persones immigrants procedents de països on existeix aquesta pràctica i que estan actualment a Europa. Igualment treballat tot el que significa la trata de persones i com afecta als infants.

He presentat que la fòrmula de treball que s’està duent a terme pel que fa a la malnutrició infantil, on s’han deixat de banda les diferents “categories socials” (metge/sa, docent, treballador/a social) i s’està treballant de forma coordinada entre sanitat, educació i serveis socials, coneixent i respectant la tasca que fa cada servei i com es pot abordar la problemàtica. Això pot ser un exemple per treballar altres qüestions.

 

 

Invertir en la infància (II)

La SEGONA SESSIÓ va començar amb la intervenció de JORDI MUNER, responsable de Planificació i Avaluació de Polítiques i Serveis de la Direcció General d’Atenció a la Infància i Adolescènmcia del Departament de Benestar Social i Família de la Generalitat de Catalunya.

Ens va donar algunes dades de la situació de la infància, dient que a Catalunya hi ha 1.300.000 persones entre 0 i 17 anys i això representa el 36 % de la població.

Hi ha hagut una devallada important d’ingresos i s’ha disminuit la inversió tot i que s’ha arribat al Pacte per la Infància i Adolescència.

El sistema educatiu acull a 1 de cada 3 infants que estan escolaritzats en Escoles Bressol 0-2 anys, i el 100% dels infants de 3 a 6 anys està escolaritzat. En els darrers anys ha baixat la població de 0 a 6 anys per la baixa natalitat.

Hi ha diferents projectes que s’estan duent a terme per l’atenció a la infància: Un Pla per abordar el fracàs escolar. Impuls de la lectura. Gir important en les prestaciones que han canviat en temes d’acolliment i adopció. S’han destinat molts recursos a temes d’habitatge. Lluita contra la pobresa que pateixen un 29% dels infants. Atenció als centres d’acolliment on hi ha uns 7.000 infants.

CAROLINE VINK, assessora sènior de l’Institut Nacional de la Joventut dels Països Baixos, explica que hi ha plantejada una reforma a Holanda per tal de promoure una major qualitat i eficàcia dels serveis; per això es proposa la descentralització a nivell local, de manera que els 405 municipis existents tindran, a partir d’ara, les responsabilitats de salut mental i discapacitat, amb tot el treball i l’atenció social a les persones adultes i també amb els infants.

Una de les característiques és que molta d’aquesta atenció está en mans de professionals que no són empleats del govern, sinó que están vinculats a ONGs. Així, donades les retallades en els serveis, hi ha una división bastant clara entre la ruta voluntària fora del sistema i dins del sistema; amb la qual cosa, existeix molta compliacació dels serveis i d’estructura, així com la complexitat dels recursos econòmics i el finançament.

D’aquí ve la voluntat de canviar perquè es necessita que hi hagi un augment de l’ús de serveis socials de les famílies amb infants i joves.

Apareixen algunes dificultats, com la complexitat per atendre els infants amb risc d’exclusió dins les escoles normalitzades, amb la necessitat d’escoles d’educació espacial. S’enfoca tot sobre el risc i el sistema és massa fragmentat, de manera que a vegades poden haver 17 profesionales alhora que atenen el mateix cas, amb massa derivacions. Això genera problemes i l’ajut previst per a l’infant no arriba a la família quan realment ho necessita. Hi ha, a més, un increment de l’ús médic enlloc de l’us dels serveis socials.

Per afrontar tota aquesta problemàtica s’està treballant en la figura del /la referent, amb els ajuts més específics  i de manera més descentralitzada, perquè el sistema preventiu es basaba més en l’estructura i no amb l’infant.

Així la nova llei de suport a la infancia donarà importància als municipis que millorarà la primera atenció, es reduiran la demanda de serveis molt especialitzats, que sovint són més excloents i marquen més diferències. Hi haurà un pla específic per a cada família que integrarà totes les actuacions.

La nova llei preveu la coordinació a través del Ministeri de Salut per tal que el procés es vagi desenvolupant paulatinamente i s’està preparat un pla per a tots els municipis. Tot i que alguns serveis romandran a nivell regional.

La virtud és que els municipis tindran més responsabilitat no amb una sola peça del puzzle, sinó amb reptes: Transformar el sistema amb resultats millora, donant resposta a les necessitats de les famílies i dels infants. Oferir serveis eficaços tot i les dificultats económiques actuals i fer canvis esperant obtenir millors resultats amb menys recursos.

SERGO KURULISZWILI, Directo de l’Institut per als Desenvolupament dels Serveis Socials a Polònia i ens presenta una contradicció, estem invertint molt més en la gent gran que en la infància i això ho hem de canviar perquè si no oferim millor educació, millor sanitat i millor benestar social per a les noves generacions difícilment podrem avançar.

Hi ha dues àrees d’intervenció: Suport als infants que no tenen necessitats especialses, que podríem anomenar famílies estàndar i, d’una altra banda els infants que tenen alguna necessitat d’algun tipus, ja sigui de salut o a nivell social o educatiu.

Hi ha la preocupació de la conciliación en la vida laboral, sobretot per a les dones que volen retornar al mercat laboral i, en aquest aspecte les Escoles Bressol  pagados per l’Estat millorenla situació de les dones però també quan només és l’home qui treballa si es queda sense feina hi ha problemes, per tant la millora és pels dos membres de la família.

Prevenció és la via de suport i la intervenció directam per evitar les situacions negatives. Tots els infants han de pasar deu revisiones mèdiques, de tal manera que, quan apareixen dificultats hi ha la possibilitat de tenir accés als programes especials.

Hi ha programes específics d’intervenció per violència masclista. Existeixen programes entre la administració local i ONGs que treballen coordinadament. També entre mestres i ONGs com per exemple amb el projecte “Pare, de bon inici-Ojciec dobry początek ” (una traducció difícil del polonès), un test que pretén reflexionar sobre el fet de ser pare.

Hi ha programes per a menors de tres anys, altres per donar suport a l’ocupació dels progenitors. Hi ha exemples entre el sector privat i ONGs i aquesta cooperación de vegades és l’única oportunitat per a joves. Hi ha beques escolares de material i de menjador.

En tots aquests programes hi ha el repte de les diferències territorials, sobretot pel que fa referència als espais rurals.

REKA FAZEKAS, analista polític, Departament d’Infància, Família i Joventut, Associació Pública i Privada de Benestar Social d’Alemanya, que ens parla que existeix un foro per abordar els temes socials a partir d’iniciatives de treball social que està format per 2400 membres.

Un dels problemes és la fragmentació dels serveis destinats a la infància. les lleis a nivell de cada Estat federal respecte de la infància i la joventut. L’existència del Consell de Joventut federal. La distribució dels recursos a traves dels lànders. Oficines de la juventud als governs locals. El Comité dels serveis amb orientación a les famílies amb planificació de finançament i ajudes.

Malgrat tota aquesta fragmentació existeix el “Principi de Subsidiarietat” que delega en les entitats local la responsabilitat.

En aquests moments alguns dels debats estan a l’entorn de la custòdia dels infants; de la reforma en les prestacions monetàries, a partir d’una prestació obligatòria; de la protecció de la infància en qualsevol tipus de risc amb ajut socio-educatiu, i els cursos de planificació familiar.

PHILIP RAINES, Cap de la Unitat per a la millora de les Oportunitats Vitals, Divisió de Drets i Benestar de la Infància, del govern d’Escòcia, ens diu que en aquests moments les 32 entitats locals d’Escòcia són molt diverses, totes elles tenen compterència en salut, educació i habitatge. La pobresa infantil és una preocupació i, amb l’existència de 15 comités que treballen amb el tecer sector fent campanyes.

Quan és el moment d’invertir?

Es tracta d’actuar sobre els primers anys de vida, perquè s’ha demostrat que per cada lluira esterlina gastada en la primera infància representa un estalvi de 9 lliures en les persones adultes. Cal invertir en el infants i no esperar a que tinguin 18 anys.

D’altra banda, ennlloc d’intervenir quan hi ha problemes és imprescindible intervenir abans que aquests problemes es produeixin.

És important una cooperación diversa entre les persones que tenen responsabilitats en els diferents aspectes de la vida dels infants, treballant de manera integral, i seguint aquest enfocament quan s’estan planificant els serveis i plantejant els objectius. Cal una planificació compartida amb estructura a tots els nivells.

Com atendre?

És necessari un o una professional de referència a qui la família pot acudir, però també ho ha de poder fer a d’altres professionals (policia, mestres, metge). La persona referent té tota la informació de l’infant (fins els 5 anys serà el visitant de salut, de 5 anys en endavant serà algú de l’escola). Hi ha un únic pla de l’infant, un únic document, que tothom podrà consultar.

Hi ha d’haver un nivell de cooperació molt alt quan es tracten temes de maltratament i/o negligència, amb un Comité de protección infantil que treballa sota uns estàndars.

L’enfocament ha d’estar sempre centrat en l’infant i sobre ell totes les accions que s’estableixin. El concepte dels Drets dels Infants és una part important de la organitzaciò. D’aquí les 8 qualitats que es desprenen de SHANARRI pel s drets de benestar dels infants (seguretat, salut, que se’n tingui cura, a la inclusió, a ser membre actiu, pertinença, rebre suport, tenir respecte)

Des de fa unes décades es tracta de manera especial als qui incompleixen la llei i, enlloc de presentar-los davant dels tribunals, ara tenim un sistema judicial per als infants que les permet fer un servei públic i se’ls forma perquè puguin modificar la seva conducta si estan acusats d’un delicte molt greu. Tenen el paper i la responsabilitat de seguir la vida. Es un sistema molt exitós.

Reptes i aspiracions que es plantegen és donar veu als infants i joves. Hem de diferenciar que ara ho fem per a ells i que  cal fer-ho amb ells. Un dels problemes és la manca de recusos, per tant, caal trobar alternativas, restructurant la distribució dels fons i pensar de manera més creativa i invertint millor.