La Llei de la Dependència

La LAPAD (Llei de l’Autonomia Personal i Atenció a la Dependència) és un fet històric, una peça clau per a la prestació social a Espanya. Realment, aquesta llei, malgrat algunes coses que no contempla, és la base del quart pilar del benestar, d’això no hi ha cap dubte; però, quan es va aprovar es van generar moltes expectatives i ara ens preguntem:  Per què no està sent el què la gent esperava?. Jo avui intentaré dir algunes coses, perquè la resposta a aquesta pregunta té moltes vessants.

– És una llei jove, que des del principi ja es va dir que no hi hauria una total implementació fins el 2015, i això abans de la crisi econòmica. Clar, tampoc se li pot demanar el mateix que a l’Educació o a la Seguretat Social quan fa anys i panys que estan funcionant com a serveis universals i tot i així encara tenen els seus forats.

– A Catalunya, la seva aplicació s’ha recolzat en el Serveis Socials Municipals existents. Uns serveis generalment dèbils, amb poques estructures, que han hagut de fer front a tot un col·lectiu de noves persones usuàries. Agreujant-se la situació amb l’increment considerable de casos en el temps de crisi actual.

– La Generalitat tampoc tenia les estructures consolidades per poder fer front a les demandes, amb la qual cosa el temps d’espera entre la sol·licitud i la valoració és extremadament llarg. Posteriorment, després d’haver-se realitzat el PIA (Pla Individual d’Atenció), torna a haver una altre període d’espera fins a rebre la prestació. Total, la gent està esperant entre 10 mesos i un any.

– Hi ha queixes en les valoracions. Els barems no valoren prou bé les malalties mentals i la discapacitat psíquica i aquest és un problema que la Carme Garcia, diputada d’ICV al Congrés de Madrid quan es va aprovar la Llei, ja denunciava.

– Quan s’elabora el PIA, hi ha un predomini de sol·licituds per a la cura informal sobre la formal; és a dir, la gent prefereix que li donin diners i seguir tenint cura de la persona depenent dins de la família, abans que li ofereixin el servei de cura extern (SAD). Això fa que no es generi ocupació, que les persones depenents poden estar en algun cas no tan ben ateses i que les dones, tradicionalment les cuidadores, segueixin havent d’assumir aquest paper.

– Quan en el PIA s’ofereix el servei de Centre de Dia hi ha una dificultat afegida, que és el Transport Adaptat que no queda contemplat. En el cas de Sant Joan, donat que som una població inferior a 50.000 habitants, aquest servei l’hem de tramitar a través del Consell Comarcal i de les rutes que estan preestablertes, la qual cosa fa que no sempre poguem donar resposta a totes les demandes.

Bé, aquí han sortit moltes coses. Sobretot, per aquelles persones que no estan gaire avesades al tema de la dependència, tot això que poso deu ser força complicat; a més, cadascun dels apartats tindria tema per estona, així que un altre dia parlaré del trasport adaptat, o del (SAD) Servei d’Atenció Domiciliària, o del finançament, que aquest és un altre os dur de rossegar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s