La vida quotidiana

Com es pot explicar el dia a dia de la gent que viu a l’Àfrica subsahariana, a la costa atlàntica, sense pecar de prepotència?.

Jo, turista, blanca, rica, que pertanyo al 20 % de la població del món que té accés a tot, que tinc cobertes sobradament les meves necessitats bàsiques, que tinc pis -encara que sigui amb una hipoteca-, que tinc cotxe -per més “utilitari” que sigui-, que tinc lleis al meu país que m’atorguen drets com a persona en general i com a dona en particular, que tinc accés a l’educació i a la sanitat, que tinc l’opció d’elegir qui vull que governi el meu país -encara que no guanyi qyu jo voto-, que sóc afortunada perquè faig el què m’agrada, etc. etc.

Per poder explicar com viuen haig d’intentar ser objectiva i evitar valoracions, cosa bastant difícil. També cal tenir en compte que la meva visió és molt externa, ja que no he conviscut dins de cap família i tot és una impressió visual o a través del què ens explica el Koffi (el nostre guia).

La separació de rols entre homes i dones és molt marcada. Els homes tenen els oficis: fan de fusters -mobles, taüts, cunes-; arreglen els cotxes amb peces velles; fan sabates de les restes de pneumàtics; al mar i als rius pesquen en condicions molt dures per la precarietat del seus vaixells i al camp treballen amb les eines tradicionals sense l’ajut d’animals ni, per suposat, de maquinària agrícola. Molts fan de camioners o transportistes i, a les ciutats, de taxistes amb cotxe o bé amb una moto on hi carreguen de tot i, per repostar, s’aturen a les gasolineres de contraband. Posades al mig del carrer.

Les dones tenen marcadament la tasca reproductiva i de cura de la llar. Elles, portant a les seves criatures a l’esquena, lligades com un farcellet, escombren casa seva, compren i venen, passegen carregades amunt i avall, renten la roba o colpegen amb força el gran morter per desfer la mandioca i convertir-la en farina -només en alguns pobles tenen una màquina per moldre i calen diners per poder-ho fer-. Ellas no se’n separen mai, mentre xerren amb les veïnes o ballen a les festes. La criatura es mantindrà el màxim de temps possible agafada a l’esquena de la seva mare, perquè quan serà prou gran per anar caminant ja passarà a formar part de l’estol dels infants que es barregen entre les gallines, les cabres i la gent. Els infants més grandets tindran cura dels més menuts i la mare, aviat, en portarà un altre a l’esquena.

Molts d’ells no arribaran a grans; cada any patiran com a mínim un o dos cops la malària o qualsevol altra malaltia, si tenen sort podran comprar el medicament, sinó esperaran a veure si ho supera.

Per què ningú ha trobat la vacuna contra la malària? Per què no s’investiga més si afecta a tantes persones? Serà que s’han d’invertir molts diners i les persones que la pateixen -zones determinades del món- són precisament les que no poden pagar la vacuna?

Una altra de les grans malalties és la Sida, però aquesta sí que s’investiga, serà perquè també afecta al primer món?. Hi ha grans cartells de prevenció amb frases i dibuixos entenedors, per tal de motivar l’ús de preservatius, d’evitar el contagi entre la gent més jove i de fomentar la fidelitat entre les parelles; axí com joves de diferents professions que promouen fer-se la prova del VIH

Hi ha molts cartells, sobretot a Benin, perquè les famílies envïin la canalla a l’escola -n’hi ha d’específics per a les nenes- i també hi ha anuncis d’estudis superiors i sempre apareix un noi i una noia. En general, els edificis més nous a tots els pobles i aldees són les escoles, fetes i pintades totes iguals, però no tots els infants poden anar a l’escola, malgrat que només hagin de pagar els llapis i les llibretes; sovint la família no té prou diners per fer-ho o bé necessita de les mans d’aquella criatura per tirar endavant.

Quin és el futur? Arribar a viure com nosaltres? Això és el millor que els hi pot passar?

2 thoughts on “La vida quotidiana

  1. Jose Bailón ha dit:

    Hola Elena, i com vas veure’ls tu… feliços? aceptan la seva vida amb naturalitat? … per un moment he recordat la meva infantesa al sur fa quranta anys… amb matisos és clar. Un petonet.

  2. Maribel ha dit:

    Elena el comentari d’abans és meu… no de Jose Bailon… no me he donat compte, fins aviat. Maribel

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s