Un Sant Jordi diferent

El dia de Sant Jordi del 1994 el vaig passar fent el trasllat de pis. Marxava d’un casa amb tres plantes a un àtic de dues habitacions que estava en una cinquena planta sense ascensor, 80 esglaons exactament.

Va ser un dia molt llarg i molt cansat, pujant roba, vaixella, mobles, joguines i sobretot llibres,  perquè les caixes de llibres no s’acabaven mai; les havia fet petites perquè sinó era impossible aixecar-les de terra, molt menys pujar-les escales amunt.

Avui, 17 anys després, el dia de Sant Jordi serà molt diferent. Encara no fa una setmana que han posat en marxa l’ascensor, després de 6 mesos d’obres amb les quals s’ha remodelat tota l’escala, que s’ha modificat la direcció dels esglaons, que s’han obert finestres en un altre lloc, que s’han mogut portes dels habitatges uns quants centímetres. Després de sorolls, de pols, de salts i d’equilibris per pujar i baixar de casa; per fí tenim ascensor.

Un ascensor petit, molt petit. Jo dic que és d’una persona o de dues que s’estimen; però en definitiva, un ascensor que ens permet superar algunes “dificultats terribles”:

– Pujar amb la compra. Jo ho feia amb una motxilla carregada a l’esquena perquè m’era molt més fàcil i menys cansat.

– Arribar a casa després d’un dia de rebaixes o de matinada després de ballar sense parar o quan tinc mal de peus per haver estrenat sabates de taló potser una mica massa altes. Obro la porta de l’escala i encara em queden 80 esglaons per poder agafar una cadira. Quants cops m’hauria quedat asseguda al primer replà!

– I el moment pitjor de tots, el més dur de tot l’any amb diferència: el dia que torno de vacances, que ja té de per si una connotació dolenta; però a més, cal pujar la maleta. Torno a casa sempre a hores intempestives, perquè els vols que agafo solen ser el més econòmics; després d’un munt d’hores de trajecte entre escales i retards; generalment carregada amb bosses complementàries on hi van els regals i els records perquè no es trenquin o no es perdin, com una homeless. I pel camí ja hi vaig pensant; llavors, veig l’escala i penso que no podré, que no aconseguiré arribar fins dalt; peró hi arribo i em consolo pensant que falta un any fins que es torni a repetir un dia tan dolent com aquest.

JA NO EM TORNARÀ A PASSAR!!!! TINC ASCENSOR!!!!!!!!!!

Així que avui he sortit al carrer, he estrenat el meu carret de la compra, l’he carregat amb ampolles de cava, patates fregides i olives i, aquest vespre, qui vulgui, pot venir a visitar-me, a estrenar l’ascensor i celebrar-ho amb un brindis. Fins i tot pot portar algun llibre per intercanviar, aquí a casa n’hi ha un munt.

Serà una manera diferent de celebrar Sant Jordi. Com sempre amb alegria encara que hi hagi  (CiU) que tingui ganes d’amargar-nos el dia

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s