Els privilegis del funcionariat

Fa dies que volia escriure sobre aquest sentiment que té força gent sobre els privilegis del funcionariat; un sentiment motivat i ampliat per la greu situació d’atur que està passant el nostre país.

Ja sé que hi haurà molta gent que no estarà d’acord amb mí, de fet a Catalunya hi ha un/a funcionari/a cada 25 habitants; segurament seria diferent si donés la meva opinió a Extremadura on n’hi ha una persona funcionària per menys de 12 habitants. I la proporció als països del nord d’Europa, als que tan ens volem assemblar i que tenen el model d’estat del benestar i els millors resultats en educació, com Finlàndia 1/9,43 o  Suècia 1/8,08 ja es veu que la proporció d’empleats públics és molt més elevada.

Avui en dia, tenir un treball és el desig més generalitzat per a tot tipus de col·lectius i de totes les edats, perquè l’atur afecta a més del 40 % de gent jove, però també a persones de més de 45 anys que tenen moltes dificultats per reincorporar-se al mercat laboral, tinguin o no preparació.

Amb tota aquesta perspectiva, saber que hi ha un grup de gent que no pot ser acomiadada ni apartada del servei, sinó és amb un expedient sancionador molt greu, genera una certa “enveja” i, si a més hi ha uns missatges per part dels mitjans de comunicació i nuclis de poder en contra, el que genera és animadversió.

Per a mi representa allò de “divide y venceràs” o el què és el mateix, més val que uns treballadors ataquin a uns altres i no que tots junts s’enfrontin a qui realment té la culpa dels acomiadaments, les regulacions i les limitacions dels drets laborals.

Realment, a l’actualitat, poder dir que tens feina i que tens unes perspectives de futur de continuar tenint-ne, és un privilegi; però està clar que tot no és de color rosa com la gent ho vol veure o ens volen vendre.

Hi ha molts tipus d’empleats públics, des de correus, polícia, l’administració de justícia, sanitat o educació, entre d’altres; amb varietat d’horaris, de tasques, de problemàtiques…. És tan divers com qualsevol altre col·lectiu industrial o comercial. Només tenen en comú que la manera d’accedir ha estat a través d’un concurs públic o un sistema d’oposició, al que qualsevol persona s’hi pot presentar si compleix els requisits exigits en cada prova. Després, ni la distribució horària, ni les condicions laborals, ni el sou, res és igual.

Amb això vull dir que tothom pot ser funcionari, si vol; però no tothom vol perquè no sempre s’ha considerat un privilegi.

No parlo del funcionariat provinent de l’època franquista que estava nomenat a dit, que ocupava càrrecs pels quals no tenia preparació o que simplement figurava en nòmina i no existia ni el lloc de treball. Suposo, que si encara hi ha alguna persona en aquestes circumstàncies, serà molt residual o testimonial i en període d’extinció total.

En els darrers 30 anys, el funcionariat ha canviat molt, la seva professionalitat i la seva formació està sovint per sobre de les tasques que realitza. A més, no cal dir que no sempre es disposa dels recursos materials adients.

Jo puc parlar directament de l’àmbit educatiu que és el que més conec i, quan l’any 1981 vaig començar a treballar a l’escola pública, el meu sou era de 30.000 pessetes menys que el d’un conductor de metro. Em refereixo que els sous del funcionariat sempre han estat en general per sota dels de l’empresa privada. Només a través de vagues i lluites sindicals, amb negociacions llarguíssimes, s’han anat aconseguint arribar a uns sous equiparable a la resta de treballadors i treballadores d’altres sectors.

Tot i així, també valdria la pena preguntar-se per què en els àmbits de menor retribució hi ha un nombre més elevat de dones, ja que en una societat patriarcal com la nostra s’entén com un sou “d’ajuda” a la família. És per això que molts homes no han volgut accedir al funcionariat o bé només ho han fet a les àrees i als sectors més ben retribuïts.

Al llarg d’aquests anys el funcionariat ha sofert la congelació del sou vàries vegades els anys 94 i 97, tan amb el govern socialista del Felipe González com amb el PP de l’Aznar; amb la qual cosa, s’ha anat perdent progressivament poder adquisitiu. Per contra, en les èpoques de bonança econòmica cap govern ha pensat en recuperar el desviament que existia.

Bé, com deia al principi, ja sé que m’he posat en un terreny relliscós, però no es pot acusar al funcionariat de ser part culpable de la crisi i del dèficit de l’administració; no es pot exigir  solidaritat a qui també té una hipoteca i unes despeses fixes com qualsevol altra família; no es pot demanar, per una banda, que mantinguin el consum, i per l’altra, que aportin part del seu sou per salvar l’economia del país mentre l’Estat dóna subvencions a bancs i a grans empreses. En tot cas se li ha d’exigir, ni més ni menys, que a qualsevol altre treballador o treballadora.

En definitiva, els empleats públics som treballadors i treballadores i el què hem de fer és mantenir conjuntament una lluita comuna, perquè l’adversari és comú i hem de aconseguir garantir uns drets laborals, d’horaris, de sous, de prestacions socials, etc. per a tothom.

El desprestigi d’uns no beneficia als altres, no beneficia la classe treballadora.

5 thoughts on “Els privilegis del funcionariat

    • Jaume, la veritat, el què digui el Ministre de Treball a aquestes alçades a mí personalment ja m’importa un rabe perquè la seva credibilitat ja fa dies que es va quedar ben lluny.
      Això de la “majoria ens queixem” m’agradaria que penséssis al llarg de la teva vida amb quantes persones funcionàries has tingut alguna relació (àmbit d’educatiu, sanitari, justícia, seguretat, administració, serveis socials, correus, protecció civil, trànsit….), segurament centenars si comptes no tan sols tú sinó també la teva família més propera. Ara compta quants casos com aquest que parla “del lado oscuro” t’has trobat, quin tan per cent representa?
      Arreu hi ha gent que treballa bé i gent que no, i no podem generalitzar, per això jo defenso que no es pot atacar a un col·lectiu que constantment està desprestigiat.

  1. jaume ha dit:

    Hola,
    Ja veus que aquest tema és molt contravertit, Treu xispes.
    Crec que hi ha molt que fer en aquest camp.
    Podria personalitzar, però no entrarè en la poca eficència d’Habitage al carrer Aragò, on hi estat moltes vegades per temes d’un ascensor. Fa posar del nervis als pobres usuaris, que esperen que alguns funcionaris, un cop enllestits tots els seus problemes privats, es dignen posar-se a la feina.
    A canvi et poso un enllaç, d’avui mateix que incideix en el tema: Segur que tenim molt espai de millora.
    http://www.rankia.com/blog/subastas-judiciales/872185-posesion-amenazada-breve-historia-holgazan

    • Sí, ja ho deia jo a l’entrada, que segur que no tothom estaria d’acord amb mi i que era un terreny relliscós; però tampoc em volia estar de donar la meva opinió.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s