INICIATIVA OBERTA

Amb aquest lema ha començat tot el procés que enguany es durà a terme per a la realització, el mes de novembre, de l’Assemblea Nacional d’ICV.

Davant d’un auditori ple de gom a gom se’ns van exposar els  objectius clau:

1.- Ser l’alternativa capaç de confrontar la dreta. En aquests moments ICV amb coalició amb EUiA està fent una forta oposició tan al Parlament de Catalunya com el Congrés a Madrid. És l’única força d’esquerres que realment té un discurs contundent i coherent a totes les institucions. Cal que la ciutadania ens percebi no només com una força política per fer oposició, sinó com una alternativa de govern davant del model de la dreta.

2.- Ampliar les fronteres socials  amb una organització més forta. Això només serà possible si tenim la capacitat d’estar on hi ha els moviments socials i que aquests s’apropin a la nostra organització perquè compartim les idees, els valors, els interessos…

3.- Recuperar la política. En moments en què s’està qüestionant de què serveix la polític és quan més es fa necessari fer adonar que tot allò que la quotidianitat té de política, amb el valor de fer o deixar de fer  que determina el model que ens imposen.

I també se’ns van explicar com funcionarà tot el procés pre-assambleari, amb la intenció de fer-ho recollint les aportacions de la militància i la gent propera a ICV per elaborar els documents i no com s’havia fet fins ara.

Després va haver la intervenció de tres ponents que ens van fer reflexionar.

Ismael Blanco, Doctor en Ciències Polítiques de la UAB, va obrir la seva ponència reflexionant sobre la crisi de la democràcia i de la vella política i que, mentre la societat va adquirint nove formes, la política té resistència al canvi i ens parla que és una crisi de funcionalitat perquè la gent no percep que doni respostes eficaces als problemes i una crisi de legitimitat a causa de les corrupcions.

Segons ell, bona part dels partits i sindicats defensen aferrissadament coses que no funcionen i cal la construcció d’una posició alternativa que superi el resistencialisme; perquè defensant alguns dels valors de l’esquerra, de sempre, potser no és la millor manera de donar una alternativa plural al neoliberalisme.

Intentaré resumir les seves propostes, tot i que no sé si estan prou ben recollides.

L’esquerra defensa els drets socials però potser cal plantejar-se si l’Estat del Benestar és l’única opció o s’ha de buscar el potencial d’una Gran Societat.

L’esquerra defensa el sector públic però és cert que determinades pràctiques del sector públic no són defensables i és possible promoure un espai comú perquè es comparteixi el sector públic i el sector privat.

L’esquerra defensa les institucions democràtiques però cal entendre que a Europa les lògiques polítiques poden ser unes altres,

L’esquerra defensa la participació quan és possible que existeixin altres canals de participació perquè les relacions de poder genera altres processos.

La Marina Subirats, Catedràtica Emèrita de Sociologia de la UAB, ens va parlar d’algunes conclusions de la seva darrera investigació sobre l’existència de les classes socials. Com sembla que la gent ja no considera aquest concepte i si es pregunta, pràcticament tothom contesta que es considera de classe mitjana, perquè sempre es considera que hi ha algú per sobre i per sota, sembla que ja ningú és de classe treballadora.

Ens ha explicat com a partir de la Segona Guerra Mundial i fins els anys 90, tot i existir “rics i probres”, disminueixen considerablement les diferències; encara que els rics es fan molt més rics, la classe treballadora té accés a la sanitat, a l’educació, els pobles i ciutats milloren els seus espais i els serveis…

A l’actualitat hi ha un 1% de gent que pertany a la “classe alta”, que no té res a veure en el concepte de burgesia o de família amb riquesa, ja que no es basa en la propietat. Són més aviat alts càrrecs que tenen tot el poder en les grans empreses i en el món de les finances, no en coneixem ni el nom. És una classe molt perillosa per diversos motius: no està vinculada al territori i no té fronteres, és molt depradadora, sense principis morals i actua amb tota impunitat.

Realment la” classe mitjana” representa un 40% i en la seva majoria són professionals o empresaris que tenen algunes persones assalariades o bé el grup que ocupa càrrecs públics amb cert poder i influència.

La resta, prop del 60%, és “classe treballadora”, un 25% són treballadors i treballadores en actiu, un 26% són jubilats, amb menys recursos econòmics, majoria dones, nivell educatius baix… i la resta immigrants.

Malauradament el temps no va permetre poder escoltar totes conclusions, però va ser molt didàctica com és habitual en la Marina Subirats.

Per acabar, va intervenir l’Enric Tello, catedràtic d’Història i Economia i que ens va fer reflexionar molt i pensar molt sobre tot el què mou el motor econòmic en aquests moments i fins quan això serà possible tenint en compte els límits energètics i l’encariment progressiu. La proposta és el Green New Deal (Pacte Social Verd) com alternativa i programa de canvi a partir d’una macroeconomia verda. És necessari transformar la crisi cap a un altre tipus d’activitat econòmica, més social, com és el cooperativisme.

Molt interessants les 3 ponències i, després els tallers que es van fer amb els 4 eixos de treball: alternatives a les retallades, al model neoliberal, al nacionalisme conservador i a la nova cultura política.

Una bona jornada de treball que ens ha donat feina per continuar treballant!!!!

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s