Quan menjar és una aventura

Avui volia explicar una mica algunes de les curiositats de menjar als EEUU i algunes de les coses que m’han passat, motivades per no saber ben bé què has demanat o bé per si no t’has fet entendre o no has entès el què t’han dit, coses de l’anglès!!!

Sort que amb anglès em defenso una mica i no ens ha passat com a Alemanya que cada persona del grup va assenyalar un plat amb el dit, segons li havia semblat què volia dir i no poder ni tan sols pronunciar-ho i després, quan va arribar la cambrera amb els plats i els va nomenar, cadascú va aixecar el dit i va agafar un qualsevol perquè no teníem ni idea de qui havia demanat què. Encara riem ara.

Bé, el que faré avui és explicar coses que potser us poden servir en algun dels vostres viatges:

– El menjar més dolent, més car i més mal servit de tot el viatge, va ser demanar “fish and chips” pensant que podia ser un bon lloc per menjar peix a un restaurant a peu de la carretera del Big Sur. Bàsicament va resultar que no hi ha cap altre al voltant i va coincidir amb una cursa ciclista. De fet, era tan dolent que no recordo ni com es deia.

– A San Diego hi ha un restaurant que es diu Sevilla i vam pensar que hi podíem anar una nit a sopar, donat també que no estava massa lluny de l’hotel i no necessitàvem agafar el cotxe (què estrany!!!). Vam demanar les “tapes” i val a dir que, malgrat les diferències, estaven força aconseguides. El què no cal demanar és el pernil, perquè a més de ser molt tendre el posen amb cilantro i ja perd la poca gràcia; evidentment, ho vam fer saber al maître. El preu és assequible, la decoració no té desperdici i la rumba que toquen té sabor llatinoamericà.

– Si es va als parcs naturals es fan molt quilòmetres per carreteres on tard o d’hora has d’aturar-te a menjar, a veure alguna cosa o a prendre un cafè. Molts d’aquests bars-restaurants són a l’estil dels que veiem a les pel·lícules: la policia prenen cafè a la barra, uns quants “moteros”, la música de country sonant o fins i tot amb algun grup tocant, a la barra i a la cuina senyores amb aspecte “muntanyenc”.  Realment et sents com si ja haguessis estat abans.

Doncs, en una d’aquestes parades, al demanar una Coca-Cola ens porten uns gots de més d’un pam d’alt que ens vam beure sense quasi ni respirar; amb això que apareix la senyora amb dos gots més i ens quedem sense entendre res, pensant que potser s’han equivocat o han entès que en demanàvem més. Mentre discutim la jugada, ve la senyora amb dos gots de plàstic amb tapadora perquè ens em puguem endur la que ens sobri. Està clar que només ens van cobrar una Coca-Cola.

Així, en general, quan vas a un restaurant l’aigua és gratis, te’n posen constantment durant el menjar, fresqueta, amb una guerra o directament portant-te gots d’aigua amb gel, independentment que demanis una altra beguda, sempre tens aigua a disposició.
A més, si demanes Coca-Cola, com te la posen de la màquina, també en pots demanar més sense que això representi cap cost.

– En general, les quantitats són molt exagerades, amb la qual cosa sempre és millor assegurar-te de demanar pensant en què pots repartir un plat entre dues persones o bé que t’ho podràs endur cap a casa, ja que sempre hi ha la possibilitat que et donin algun recipient per fer-ho.

Una nit vam anar a sopar a u restaurant de la cadena BLACK BEAR DINER i en el menú vam veure que hi havia el plat BIG BLACK BEAR com a “oferta” de la setmana, amb carn a la brasa, puré de patata amb salsa, llesques de pa i verdures al vapor per 14,95 $ que, al canvi, són uns 12 € aproximadament. Vam preguntar si era molt gran, ens van dir que sí i en vam demanar un plat per repartir.

Quan ens van portar els dos plats, de seguida vam pensar que no ens havien entès i que ens havien servit dos Big Black Bear. Era impossible acabar-se els dos entrecots, un gran i un petit, més el puré de patata i el bròquil, la coliflor i les pastanegues al vapor. De fet un dels trossos de carn els vam posar amb les llesques de pa, en forma d’entrepà, per menjar-ho al matí següent.

Quan van portar el compte ens vam adonar que només era un sol plat, repartit en dues parts, amb 3 entrecots i tota la guarnició. Només calia mirar el cos d’algunes de les persones que estaven sopant en aquell restaurant, assegudes en cadires de fusta massissa capaces d’aguantar el seu pes. Val a dir que la carn és una de les més bones que he menjat mai a la meva vida.

– Jo sóc molt sopera, m’encanten les sopes sobretot a l’hivern però també a l’estiu hi ha dies que necessito menjar de cullera i una bona sopa sempre em ve de gust. En vaig menjar un parell o tres cops a restaurants mexicans, alguna una mica força especiada, amb patates, frijoles, carn i verdures.

També vaig menjar la típica sopa de San Francisco, Crab Chowder, que és imprescindible menjar algun cop. És molt bona i en el cas de menjar-la amb el pa, s’ha de considerar plat únic i és impossible menjar-se tot el pa.

Són molts els menjar diferents que en un viatge als EEUU es poden tastar però el què realment a mi em va sorprendre és la gran varietat i diversitat de fruites, verdures que es troben a qualsevol supermercat, a un preu bastant alt, i que en canvi als restaurants no és proporcionalment tan car el menjar, tot i que aquesta varietat només està en restaurants d’alta qualitat que sí són més cars.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s