Vertígen perifèric

La nit de dissabte a diumenge passat alguna cosa va petar en el meu cap i tot el meu cos es va ressentir; encara avui m’és difícil explicar què sentia i com he viscut aquesta setmana. Mareig, un mareig horrible de no poder moure el cap, ni estirada, ni asseguda, ni dreta, com si estigués permanentment pujada al Dragon Khan; vòmits fins que el cos ja no té res; tremolors que em feien saltar fins i tot gitada… En fi, que no li desitjo a ningú, ni el pitjor dels meus enemics.

Avui, 5 dies després, m’he vist capaç d’asseure’m a l’ordinador per buscar què és això que m’ha passat i intentar esbrinar el per què.

Aquell mateix dia, com és lògic, vaig avisar a urgències i va venir un metge que em va diagnosticar “vertigen perifèric” que, segons em va dir, ve motivat perquè algun dels ossets de dins de l’orella s’havia mogut de lloc i això m’afectava a l’equilibri. De fet jo he buscat per internet i són els conductes semicirculars els vertaders responsables de l’equilibri.

Preguntant per què s’havien mogut, ja la resposta va ser menys clara: una infecció, una malaltia prèvia… i, és clar, jo estava superbé dissabte, com una rosa, així que l’origen començava a ser dubtós i, ja se sap, quan una cosa d’aquestes es produeix així de cop, la millor resposta és l’estrès.

Qui pot dir el contrari? qui més qui menys, amb el ritme de vida que portem, pateix estrès; una altra cosa és que s’hi afegeixin altres circumstàncies i això és el què em toca “reflexionar” per saber, o si més no intentar saber, com he arribat aquí.

El cas és que el cos em deia ATURA’T, potser des de fa dies que m’avisava i no l’he volgut escoltar ni fer-li prou cas; llavors ha estat decisiu PROU. FINS AQUÍ!!!

Bé, doncs FINS AQUÍ! i ara fer els possibles per recuperar-me, tornar a “la normalitat” tenint en compte l’experiència passada per no repetir equivocacions, espero ser-ne capaç i aprendre.

De tot plegat donar les gràcies al meu pare i a la meva mare que m’han estat ajudant, acompanyant-me, preparant-me el menjar, passejant el meu gos, fent-me companyia… També a les amistats i al veïnat que em donen un cop de mà

I avui, parlant amb ma filla, que malgrat la distància, m’ha fet arribar el seu missatge amb claredat: “Pensa que la mida de donar el 100% la poses tú” “Ningú és imprescindible, però això no et treu valor”

M’ha fet pensar molt. Què vol dir donar el 100%? Qui marca què és el 100%? Potser fent la meitat ja és el 100% per a una altra persona? Cal posar un límit adequat, si més no intentar trobar-lo.

I el fet de pensar que no es faran les coses quan no hi ets i adonar-te que es poden fer perfectament no significa que el que fas no té valor és una equivocació. Valem igual si hi som i si no hi som, perquè res és individual, tot acaba sent la suma.

Gràcies a tothom!!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s