Aprenent sobre Clara Campoamor

Aquest és el tercer any que participo en el Curs de Lectures de Teoria Política Feminista que organitza l’Institut de Ciències Polítiques i Socials i que, en aquesta VII edició del curs està autores catalanes i espanyoles.

Les sessions es fan un divendres al mes, de 18 a 19,30 i sempre és molt interessant, tan per la filòsofa, escriptora, polítca… de la qual hem llegit algun text, com per la dona experta  que ens fa la conferència tot presentant-nos l’autora, la seva obra i el seu pensament.

De cada sessió hauria pogut escriure pàgines i pàgines, de fet el primer any que hi vaig participar (2011) vaig escriure algunes entrades, sobre François Poulain de la Barre, sobre Mary Wollstonecraft i sobre Emma Goldman

Certament, ara mirant enrera, hagués pogut escriure sobre moltes altres autores; però, per naps o per cols, no ho vaig fer en el moment i després altres temes passen per davant i semblen més prioritaris.

La que potser em sap més greu, és no haver escrit sobre la Lidia Falcón, que va estar presenta a sessió i vam tenir el plaer de sentir-la, revolucionària i amb molta força malgrat els seus 77 anys llavors i reivindicant el seu pensament i la ideologia que la va conduir a impulsar el Partido Feminista de España l’any 1975, tot i que no va estar legalitzat 1981. Una transició política molt llarga, especialment per a les dones.

Així que, ahir divendres, vaig aprendre una mica més sobre la Clara Campoamor i la seva lluita pel vot femení, després d’haver llegit alguns capítuls de “Mi pecado mortal. El voto femenino y yo” que va escriure el 1935 explicant com havia anar tot el procés parlamentari fins a l’aprovació del dret al vot de les dones.

La catedràtica de Filosofia Conxa Llinàs ens va presentar la Clara Campoamor com una:
REPUBLICANA, abans que dona ella es sentia ciutadana republicana com a ésser social i polític
FEMINISTA, amb idees clares sobre la situació de les dones a la societat
ATENEISTA, és una persona autodidacta i ella es mou entre la intel·lectualitat que es reuneix a l’Ateneu
ADVOCADA, és la segona advocada colegiada, després de Victoria Kent. Lluitadora i orgullsa de ser professional
ASSOCIACIONISTA, mai va estar sola sempre es va rodejar d’altres dones a través del moviment associatiu
COMPROMESA, èticament amb la historia i amb la República fins a les últimes conseqüències
COHERENT amb tot el què diu i amb els seus actes
LAICA, creient però sempre llunys de la cúria

clara
No se la pot considerar com una dona excepcional o una heroïna, sinó com una dona que juga un paper decisiu, en un moment de la història.

Néix a Madrid al barri de Malasaña, amb un pare republicà i rodejada de dones, després de quedar-se orfe va a una escola interna i als 13 anys ja treballa

Des de principis del segle XX ja participa en assocacions feministes treballant sobre aspectes com els drets reproductius, el divorci, la pena de mort, els o la trata de dones. El 1910 participa en una manifestació de dones catòliques però anticlaricals.

Fa els estudis de Batxillerat i es llicencia en dret als 36 anys. Com advocada defensa casos molt famosos de mares amb filles o fills ilegitims, divorcis, defensa encausats militars, que li donen renom però també enemistats.

Quan el 14 d’abril de 1931 es declara la Segona República ella és elegida diputada, només ni ha 3 dones diputades; perquè, curiosament, podien ser elegides però no elegir.

És en aquesta època que ella defensa a nivell parlamentari moltes qüestions relacionades amb les dones: com la pèrdua de la nacionalitar per matrimoni, la igualtat civil en el matrimoni entès com a un contracte laic, la llei del divorci, la protecció de la maternitat i de la infància, la proteccio i el reconeixement de filles i fills ilegitims i, sobretot, el sufragi.

Quan esclata la Guerra Civil i s’exilia a Suissa i després a l’Argentina. No pot tornar a España, tot i que ho fa algunes vegades d’amagat, perque és reclamada pel Tribunal Especial per a la Represión de la Masonería y el Comunismo, que la vol comdemnar a passar 14 anys a la presó o bé delatar a 40 persones de la seva organització.

repressio

En la seva lluita pel vot femení va haver de rebatre arguments que avui en dia ens semblen increïbles, però que diputats, i alguna diputada, van defensar contra el vot de les dones

clara_campoamor_1

Alguns d’aquests arguments van ser:

– Partis d’esquerres no volien que les dones votéssin perquè estaven molt vinculades a l’església i segur que farien el que el seu confessor els hi digués, votant a partits de dretes.

– Partits de drets no volien el vot femení perquè això perturbaria la pau de les llars ja que es generarien discusions

– Els homes podien votar des dels 23 anys però les dones votarien a partir dels 45 anys perquè les dones llatines són immadures

– Només podrien votar les dones que fossin professionals ja que havien de demostrar una preparació per poder exercir el vot de manera raonada.

– Se’ls hi podria concedir el vot i si no sortia bé doncs per a les properes es retiraria de nou el vot.

– Podrien tenir el vot però només a les eleccions municiplas, a mena d’assaig perquè aprenguessin com fer-ho

En fi, un argumentari realment “de pes”, que ella va anar desmontant i argumentant en sentit contrari.

Sort n’hem tingut de la Clara Campoamor i de les dones que amb ella i com ella han estat lluitant pel dret de totes les dones.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s