Curiositats de la visita a les Ruïnes d’Empúries

Aquest dissabte he fet una excursió a les Ruïnes d’Empúries i em feia il·lusió d’anar perquè hi vaig estar quan feia 6è de Batxillerat, el curs 72-73. Jo tenia llavors 15 anys!!!! Tot ha canviat molt, no he estat capaç de recordar on havíem estat, sort de la fotografia.

h

La noia que ens ha fet de guia ens ha explicat moltes coses sobre l’origen d’aquesta ciutat, primer grega i després romana. Com tothom pot buscar Empúries a la Viquièdia només explicaré algunes de les anècdotes o curiositats que m’han fet gaudir de la visita.

En primer lloc l’entorn, està clar que malgrat feia un dia gris, de quasi hivern, amb el ventet fresc que per sort no era de tramuntana, sempre és molt agradable per a mi veure el mar

aamb el poble de L’Escala al fons

bo mirant cap a la Badia de Roses quan passeges pel Camí de Ronda.

Però si la vista de la Mediterrània és preciosa, no ho és menys poder veure, allà lluny, les muntanyes nevades del Canigó.

i

Un cop dins del museu hi ha moltes restes per entretenir-se, però nosaltres hem fet una visita ràpida per poder veure tot l’exterior amb més detall. Val la pena, però, aturar-se en algunes de les peces perquè hi ha vertaders tresors que ens expliquen molt de la vida dels pobles que van viure en aquesta zona.

La joia més important que s’ha trobat és l’estàtua d’Asclepi, déu de la medecina per a la cultura grega, que es va trobar amb dues parts: cap i tors per una banda i el cos amb la túnica per una altra. De fet això era una manera de reciclatge perquè quan volien canviar el Déu, feien un nou cap i aprofitaven la resta. A l’estàtua que hem vist on s’aprecia més és per l’esquena.

d

També el poble romà, que era gent molt pràctica, va anar copiant tot el que es podia aprofitar de les altres cultures i així feia cossos sense cap ni braços i els adaptava a les necessitats del moment.

e

Ha estat molt interessant poder veure diferents objectes que demostren el pas de les diverses cultures que van anar configurant la ciutat, sovint convivint en el temps, entre els segles VI i III a.C.

fDiferents recipients fets de pasta de vidre o ceràmica coríntia, figures negres (lekythos grecs) o una gerra púnica de la zona cartaginesa.

Hi ha també algunes àmfores i la guia ens explicava que igual com ara només amb l’envàs podem identificar el contingut (cartró de llet, ampolla de vi, de suc o de cava, llauna de tomàquet o d’olives) també la forma de l’àmfora o del material del que estigués feta indicava què hi contenia (oli, espècies, gra…)

j

La vida de les dones era principalment dins la llar i una de les seves tasques consistia en teixir, per tant el teler fou una peça important. Hem pogut veure una peça, la plomada, que es feia servir per mantenir els fils verticals ben tibants per poder fer passar la llençadora horitzontalment.

k

Està clar que no totes les dones tenien la mateixa feina, les més riques dedicaven el seu temps a altres coses; entre elles a seguir la moda dels pentinats que duien les emperadrius. Pentinats que les esclaves teixien. A través dels pentinats es poden datar les figures que es troben. Coses de la moda!

Una curiositat, al que anomenen tresor perquè està format per vàries peces que tenen relació, ha estat l’axovar funerari de la tomba d’un infant on hi figura una gerra decorada, una nina de terrissa articulada que se li mouen els braços i una figura de terracota que representa un forner i que corresponen a l’època grega entre el segle V i IV a.C.

lA part de l’estàtua, la peça que a mi més m’ha agradat ha estat el petit mosaic que representa El sacrifici d’Ifigènia on es representa a Agamenon que vol invair Troia i no bufa el vent perquè ha ofès a la deesa Artemisa, llavors els sacerdots li diuen que ha de matar la seva filla gran com a ofrena i sembla que amb el darrer suspir va poder inflar les veles dels vaixells per anar a la Guerra de Troia. Realment a mí m’ha recordat que per resoldre qüestions militars o amb els déus, les dones són les que acaben perdent la vida. Han passat milers d’anys des del segle I a.C i seguim igual.

m

Empúries va ser un gran port comercial i industrial, sobretot el salaó de peix que es va instal.lar prop del port. És molt interessant veure un dels contractes escrits en grec sobre una peça de ferro.

oI també un enginy construït per depurar l’aigua a través de filtres.

p

La visita s’ha acabat fent un passeig per la ciutat romana, on hem pogut veure la seva estructura regida per les mateixes directrius que totes les ciutats romanes de l’imperi.

El carrers, cardus i decumanus, les termes predecessores de l’spa (salus per aquam), les voreres, les sitges…. Molt i molt per aprendre

Anuncis

El camió Kananga

Exactament no sé quants milers quilòmetres he fet aquest estiu pujada a un camió que durant 18 dies ha estat pràcticament casa meva.

Quan el vaig veure no pensava que dins pogués amagar tantes coses: des d’una cervesa freda, a unes estovalles d’estampat africà, a “los polvitos” de xocolata per disoldre amb llet calenteta per superar el fred de matinada.

camió Kananga

Però anem a pams. Primer de tot presentar la “tripulació”: en Ramiro, el guia, que ha anat acompanyat al grup amb la necessària disciplina perquè no hi hagi revoltes, però amb el carinyo de qui s’estima el què fa i és capaç de transmetre-ho. Biologia, zoologia, geologia, botànica, fotografia, història… que de tot una mica ens ha donat explicacions per aprendre a estimar aquest continent, la seva gent i els animals i les plantes i ..tot

tripulació

En Manuel, el conductor, un home de metre noranta, amb unes esquenes com un armari que va travessar 3 països com si no fes res, amb serenitat i seguretat. Sempre amable i amb un somriure tot i que martiritzant-nos amb “l’èxit de l’estiu” que anava seguint el ritme mentre conduïa. A més de bon conductor, un mecànic excel·lent, ja que quan el camió feia “figa” i s’embossava el filtre per la pols i l’arena de les pistes, s’aturava, agafava una coca-cola, feia un glop i l’escupia dins del filtre, als 5 minuts ja estàvem en marxa. Gràcies Manuel perquè amb tú al volant m’he sentit segura!

Una altra peça important ha estat el cuiner, en Wels (no sé com s’escriu), que ha preparat esmorzars, dinars i sopars per a tot el grup, sovint en unes condicions increïbles. La quantitat i la qualitat del menjar ha estat molt correcta, fins i tot he posat uns tres quilos a sobre perquè el menjar que “et posen a taula” sense haver-lo de pensar, comprar, cuinar i menjar, em sembla que fa més profit. Suposo que el bacon i els ous ferrats, les patates fregides i els plats de pasta que mai faig a casa, s’han anat instal·lant, no sé ben bé com, al voltant de la meva cintura. Moltes gràcies Wels perquè sempre ha estat tot a punt, a l’hora i al lloc que tocava.

dinar-camió

Complementaven l’equip dos ajundants, no sóc capaç d’escriure els noms, que han muntat i desmuntat les tendes, tots els estris per poder cuinar i menjar, rentar plats…. Un treball més invisible però igualment necessari pel bon funcionament del viatge.

Així, el camió ha estat una casa rodant molt ben organitzada. Amb uns seients similars a un autocar que hem anat compartint de manera rotatòria, girant com les agulles del rellotge. Així tothom passava per la primera i la darrera fila, cada dia amb companyia diferent al costat. Ha estat una gran idea organitzativa del guia que ha ajudat a la cohesió del grup.

interior camió

Els nostres equipatges anaven ficats dins d’unes guixetes de ferro al fons, a mí en va tocar la 24, una aventura que es mereix una entrada a part. A mà teníem la nostra motxilla amb el més imprescindible per pujar i baixar, per fer les fotos, per posar-nos crema, per tapar-nos del sol o del fred segons l’hora del dia i, sobretot, bosses de patates fregides, cacauets, avellanes, xocalates, galetes i d’altres “porqueries” per l’estil, acompanyades d’alguna coca-cola o cerveseta, per anar passant el temps i els quilòmetres entre conversa i conversa, rialles i dormides generals.

guixetes

Realment el camió ha estat molt més que el nostre mitjà de transport, ja que dins la seva panxa han viatjat cadires, taules, fogons, matalassos, tendes i tot el què hem necessitat.

 

La guixeta 24

Quan el guia em va assignar la guixeta 24 perquè fos on deixar el meu equipatge em vaig sentir una privilegiada ja que aquest compartiment està el primer al costat de la porta i just a les escales del camió. Això fa que sigui molt més fàcil posar-hi la maleta, ja que no et cal aixecar-la per damunt del cap.

Imagino que ell ho va fer veient el meu cos àgil i atlètic, jajajaja. Però ja us puc dir que aquest ha estat un “regal enverinat” cosa que t’adones de seguida.

El primer dia, quan puges per primera vegada al camió tot està net i polit, però ja no és així en arribar el vespre, quan es monten les tendes i obres la guixeta per agafar allò que et caldrà per passar la nit, ja que la maleta es queda dins el camió.

Jo vaig obrir la guixeta i em vaig adonar que tooota la sorra del desert havia entrat per la porta i s’havia enganxat a la meva maleta nova. A partir d’aquell moment ha adquirit un “estampat africà” que s’ha mantingut fins arribar a casa i l’he poguda netejar a la terrassa utilizant la manguera. Sembla que ha tornat al seu color negre original.

24

Així, si aneu amb un camió amb guixetes penseu que no sempre la més còmoda d’accés és la millor. I, en tot cas, feu com jo que em va salvar el fet que portava tota la roba en bosses de roba: la bossa de samarretes, la de pantalons, la de roba interior, la de sabates, la de coses diverses, la de la roba bruta, la del necesser ….

bosses

Hi ha amigues que les porten de plàstic que té l’avantatge que són transparents, queden tancades hermèticament i si plou o la maleta es mulla per alguna raó, la roba de dins no es mulla.

Jo, com en tinc moltes de roba em van bé perquè tenen nanses llargues i es poden penjar de la branca d’un arbre, dins d’un armari o a qualsevol penjador. També fa que si la roba està humida o és roba bruta no fa tanta olor com ficada dins d’un plàstic.

Bé, sort que duia les bosses i així no es va omplir tota la roba de sorra.

BCN World

Quina pena!

bcn

En els darrers dies ja es sentia a la Cambra de Comerç de Tarragona amb el seu president, Albert Abelló al davant, defensant les excel·lències de la instal·lació del BCN World. Avui ha sortit la notícia que CiU i PSC s’han posat d’acord per afavorir el projecte.

Quan va haver la moguda d’Eurovegas jo ja em vaig posicionar en contra sobretot pel que suposava d’atac al territori del Baix Llobregat, però també per altres motius. Ara, molts d’aquests motius es repeteixen.

Sobretot la qüestió de fiscalitat. En un moment en què estem patint tantes retallades, que CiU-ERC no deixen de dir cada dia que tot és culpa de Madrid que no envia els diners, resulta que ens podem permetre que enlloc de pagar el 55% d’impostos, que és la taxa establerta per a les empreses del joc, BCN World només pagarà el 10%, UN 45% MENYS!!!!!

acudit

Quina classe de magnífic acord és aquest? El nostre país s´ho pot permetre?

Ja s’ha dit que al voltant d’aquests tipus de projectes “d’oci familiar” es genera prostitució, deliqüència, tràfic de drogues, addicció al joc…. Qui pagarà l’augment de la seguretat, les accions socials i sanitàries per combatre les drogodependències i les ludopatíes? Amb el 10% dels impostos?

La promesa de milers de llocs de treball atraurà a persones d’arreu que en aquests moments està en condicions de molta necessitat. Les poblacions veïnes tenen capacitat per absorvir a tota aquesta gent que, malauradament, no tota tindrà feina?. Té la Generalitat previst d’on traurà els diners per donar suport als Ajuntaments afectats.

No tot són flors i violes com ens volen vendre. A l’empresariat li pot semblar la possibilitat de guanyar molt, però a la classe treballadora, als de sempre, només els espera treball precari i pocs drets; pregunteu a les persones que treballen a Port Aventura.

Tan de bo estigui totalment equivocada i d’aquí a uns anys BCN World sigui un lloc magnífic.

Laud’Ars 30 anys

L’orquestra LAUD’ARS ha celebrat avui el seu 30 aniversari amb un concert al Centre Cultural Mercè Rodoreda.

laud

Un concert molt entretingut i variat perquè han participat diferents grups:

En primer lloc ha intervingut Laud’Ars amb tres peces que han servit de benvinguda a l’acte i de record a les persones que van iniciar fa 30 anys aquesta entitat, algunes de les quals encara hi són i d’altres que, malauradament ja no.

Ha seguit l’Agrupació Musical PLECTUM GARROSA de Sant Vicenç dels Horts, que és un grup petit, format només per homes, que es va formar només fa 4 anys. M’ha agradat molt la peça que han interpretat en segon lloc  (La plage de J. Van Wetteer) per l’acompanyament amb bongos.

Després l’Escola de Música ENRIC GRANADOS, que jo ja he sentit altres vegades quan ha col.laborat amb alguna entitat o bé en concerts de Nadal. Aquest cop hi havia un grup de noies i noi que tocaven la flauta travessera i després alguns pares i mares que tocaven diferents instruments (violí, saxo, trompeta..)

El darrer grup en intervenir ha estat ARS TUNAE, que incorpora als instruments propis d’una orquestra de corda amb guitarres, mandolines i llaüts, la interpretació de peces cantades. He gaudit molt amb “La vida es bella” de N.Piovani

Per acabar han interpretat dues peces conjuntament i ha esta una meravella que tot el públic assistent ha agraït amb forts aplaudiments.

Avui, que el concert es feia a les 12 del migdia, he trobat a faltar famílies amb canalla perquè realment era un concert prou variat perquè pogués agradar a gent de tota edat.

En el nostre país la cultura musical està molt llunys de la resta de països d’Europa, i el fet de portar als infants als concerts instrumentals és encara una pràctica poc estesa.

Moltes felicitats a Laud’Ars per aquests 30 anys i tots els meus desitjos de que aconsegueixin molts èxits.

Rio de Janeiro (I)

Fa poc més de 48 hores que he arribat a Rio i ja he recorregut la ciutat amunt i avall amb metro, amb bus i a peu

Realment és una ciutat immensa, amb més de 6 milions i mig d’habitants, un 20 % dels quals viuen a les faveles.

Les distàncies són molt grans i es fa imprescindible agafar algun mitjà de transport per poder veure-ho tot, o quasi tot. La veritat és que el metro va molt bé, té unes parades molt llargues i en poc temps pots anar de nord a sud de la ciutat. Els autobusos van a tota pastilla, sobretot en dissabte o diumenge que hi ha poc trànsit. És molt perillós no anar asseguda i tot i així cal agafar-se fort si no es vol sortir disparada o caure al mig del passadís en un dels revolts. Hi ha moltíssims autobusos que van en totes direccions i són més econòmics que el metro, a més també pots veure la ciutat.

Ara a l’agost, aquí és hivern i es fa de dia cap a les 6 del matí i de nit cap a les 6 de la tarda; per tant, val la pena llevar-se d’hora per poder veure coses mentre és de dia. També pel fet que quan es fa fosc no fa gaire gràcia caminar segons per quins carrers.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El primer que es visita quan s’arriba a Rio és “El Cristo Redentor” que hi ha a la muntanya del Corcovado. Primer el visites de prop i després ja el veuràs de lluny des de qualsevol lloc de la ciutat.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La manera més econòmica d’arribar-hi és agafant un bitllet integrat de metro (Largo de Machado) i allà s’agafa el bus fins a Cosme Velho on ja es pot OLYMPUS DIGITAL CAMERAcomprar el bitllet del tramvia-funicular que puja fins a dalt de la muntanya, que ja només faltaran un centenar d’esglaons per poder gaudir d’una vista meravellosa de la ciutat, en totes direccions; i com no, de veure de prop el Crist de 38 m d’alçada que centenars de vegades hem vist per la tele.

Totes les vistes són espectaculars i et permeten fer una idea general de com és Rio. Convé pujar-hi de bon matí, cap a les 8, per trobar-se menys gent i no passar tanta calor;, tot i que no s’ha d’oblidar que es pugen més de 700 m i pot fer fresca.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Es poden apreciar els grans edificis i també les faveles enganxades a la falda de la muntanya

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Una de les vistes més fotografiada és la que es veu el Päo d’Açúcar, una altra de les grans atraccions de Rio

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

A partir del Corcovado es pot anar amb ònibus cap al Centre Històric i començar a visitar esglésies i catedrals, avingudes, carrers i carrerons, edificis i monuments. Patejar, patejar i patejar.

Destacar la Praça Quinze de Novembro amb el Paço Imperial, on es va signar l’abolició de l’esclavitud i la Travessa do Comerço.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Per la zona es pot veure la Igrejia Nossa Senhora de Candelária, la Catedral Metropolitana (que el primer dia no hem pogut veure, només per fora) i l’Escalaria de Selaron

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

que no la teníem controlada per la guia però que ens la va indicar un policia, dels que se’n troben molts per la ciutat, sobretot als voltants dels llocs més turístics. Val la pena pugar-hi per la seva originalitat, ja que recull imatges d’arreu del món. Si teniu bona capacitat d’observació podreu trobar una rajola de les voreres de Barcelona i alguna cosa més relacionada amb la ciutat.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Com deia, si es matina el dia dóna per a molt i, per cert, la gent és super amable, t’ajuda tothom tan pel carrer com pels transports siguin persones empleades o vianants de totes le edats, això fa molt fàcil moure’s.

I ja són 83!!!

Sí, avui el meu pare ha fet 83 anys i, encara que només he parlat amb ell per telèfon per felicitar-lo, sé que llegirà el meu blog i per això vull escriure sobre ell. Ja ho vaig fer fa dos anys, quan en va fer 81, i llavors explicava coses que recordava de quan era petita.

Ara últimament com estic enganxada a ILUSTRUM, el joc de col·leccions de cromos digital, sobre el que ja he escrit fa dies; he recordat la paciència que tenia el meu pare de portar-nos a la meva germana i a mi al Mercat de Sant Antoni, els diumenges al matí, per poder canviar el cromos i acabar les col·leccions. Llavors no eren autoadhesius, ni platejants, ni amb relleus; eren de cartró prim que havies d’enganxar en pega i portaves la llista en un tros de paper quadriculat, arrencat de la llibreta, on anaves tatxant els que tenies.

Qualsevol dia d’aquests li obriré alguna col·lecció i segur que s’hi enganxa perquè això de la informàtica l’apassiona. Realment és una de les coses que més em sorprenen d’ell, la capacitat que té d’aprendre coses noves. S’interessa, té constància, té paciència, no es rendeix davant dels errors o les dificultats, vol superar-se, ….

Aquí teniu una mostra del què ha fet amb el Photoshop, que ara ha começat a aprendre a fer servir.

postalAquesta és la postal de Nadal, abans la pintava i l’enviava per correu postal, eren peces úniques; després en pintava una i feia fotocòpies en color que enviava per correu postal; els darrers anys la pintava i, després d’escanejar-la, l’enviava per correu electrònic. Enguany, la postal és digital.

Lidia en Golden Gate

I aquest és el muntantge que ha fet per a la seva neta. Segur que li farà molta il·lusió.

FELICITATS PAPA!!!!