La tecnologia per viatjar

Los tiempos adelantan que es una barbaridad“, em penso que és una frase que diu un dels personatges de la Zarzuela LA VERBENA DE LA PALOMA, estrenada el 1894, referint-se a que tot canvia molt depressa.

Si això ja succeïa a finals del segle XIX, què podem dir de la velocitat dels canvis a principis del segle XXI!!!!

Jo ho he notat moltíssim en aquest darrer viatge, com l’ús dels recursos tecnològics m’han permès, sobretot, guanyar temps. Potser es perd en improvització o, fins i tot, en la relació amb la gent; però, per una altra banda, t’evites sorpreses o conflictes que, de vegades, poden arribar a “espatllar” un viatge.

M’explico:

– Quan fas un viatge en cotxe per un lloc desconegut, disposar d’un GPS facilita molt les coses i evita preguntar moltes vegades i donar moltes voltes; en general, estalvia temps. Ara, tampoc és infalible i té el seu punt d’aventura si no poses bé on vols anar, o la maquineta interpreta el què vol, o es perd la conexió amb el satèl·lit. Per tant, en qualsevol cas, és imprescindible dur un bon mapa i preguntar a la gent.

– Poder tenir un mòbil amb connexió a internet i posat en “MODO AVIÓ” et permet connectar-te a qualsevol lloc que tingui Wifi, a USA és pràcticament a tot arreu (hotels, restaurants, botigues…) i així poder rebre missatges de mail, parlar pel WhatsApp amb qualsevol persona arreu del món; a més de poder conèixer què està passant a través dels diaris o saber què diuen la gent que segueixes al twitter. I tot això de manera gratuïta.

Això pot sembla una desaventatge en el sentit de què si estàs de vacances per a què vols tenir tantes connexions?, però es converteix en una aventatge quan vols buscar un lloc per dormir el dia següent i pots fer la reserva amb la tranquil·litat que és igual a l’hora que arribis, segur tindràs l’habitació que has demanat amb les condicions que has acordat. No hi ha el problema d’arribar d’hora a una ciutat o a un lloc concret per poder buscar on dormir i a un preu que t’interessi.

Un ús important és el foursquare, un localitzador interactiu que permet trobar les estacions de tren o de bus, l’aeroport, un restaurant de menjar mexicà, una cafeteria famosa, un museu….. amb comentaris, fotografies, etc. de la gent que ha estat allà. Amb aquest localitzador és possible saber, per exemple, quin és el restaurant que està a prop, quin tipus de menjar ofereixen, a quin preu, si el servei és bo… tot depèn de la quantitat de gent que ha anat i ha volgut escriure al respecte.

– Com tothom va amb mòbil o, fins i tot, amb tablet o ordinador portàtil, és molt estrany trobar un hotel on tinguin un ordinador a disponibilitat. Llavors, si es necessita un ordinador per poder comprar unes entrades, bitllets d’avió o llogar un cotxe, que sovint és precís imprimir, la millor manera és anar a una Biblioteca; de manera fàcil i ràpida tens disponibilitat d’un ordinador i una impressora sense cap cost.

En fi, la tecnologia al servei de la persona viatgera. De tota manera això passa a Amèrica!!!!

Anuncis

the tip (la propina)

Una cosa que volia explicar de la meva estada a USA és el “rollo” de la propina que s’ha de donar “obligatòriament” a tots els restaurants, també als taxis.

No em considero una persona garrepa però certament no sóc gens aficionada a deixar propina enlloc. Jo considero que pago per un servei que em donen, em cobren el preu que consideren adequat i aquí s’acaba la transacció.

Si jo haig de valorar econòmicament el servei la cosa es complica. Per què qui determina en quins entorns sí que s’ha de donar propina i en d’altres no? Quins serveis són susceptibles d'”agrair i premiar” monetàriament?

Per què no li dono propina a la botiguera que m’ajuda a buscar el llibre adequat per regalar a un infant i em parla de les darreres novetats si m’està donant un magnífic servei? O potser el peixeter que m’està deixant el peix super ben preparat per coure’l al forn i fer-me quedar bé amb la gent que tinc convidada, no es mereix una bona propina?

Per què aquests serveis no tenen el mateix reconeixement i, en canvi, pel fet de portar-te en cotxe d’una porta a una altra sí que se la mereix? O bé el fet de servir-te un cafè o portar-te a una taula i obrir-te una cervesa? També en passa a les perruqueries, sempre es dóna alguna cosa, sobretot a l’aprenenta.

No ho veig clar. Potser en d’altres èpoques quan hi havia molta diferència en els sous que es cobraven en unes feines o en unes altres; però, avui en dia, que tothom cobra prou malament, aquest  costum de la propina no em sembla just ni equitatiu.

És clar, arribar a EEUU amb aquesta filosofia entra en contradicció en el sistema que tenen allà. La seva mentalitat és que a tots els bars o restaurants sempre has d’afegir a l’import un mínim d’un 15 % . És clar, això representa deixar normalment entre 5 i 10 dòlars si van dues persones, però si van més és possible que n’hagis de deixar més.

Comentaris:

– Has de mentalitzar-te abans, quan estàs veient els preus de la carta (que a més estan sense impostos) i ja tenir-ho en compte, perquè sinó, després, penses que t’ha sortit molt car o, el què és pitjor, que t’estan estafant.

– Els cambrers i cambreres són molt educats, s’estan guanyant la propina, però realment s’agraeix que et tractin bé.

– Quan et porten el compte en una carpeteta i poses els diners a dins, et pregunten si ja està bé. És a dir, no et tornen el canvi i llavors tu decideixes quan deixes de propina, sinó que directament es queden el canvi. Així que més val posar-ho just el què vols deixar o anar en compte perquè potser ni et pregunten i es queden directament el canvi.

– Vigila quan pagues amb targeta perquè directament es cobren la propina i sol ser del 20 % i es queden tan amples.

Suposo que la pròpia gent que treballa a bars, cafeteries i restaurants no vol regularitzar això perquè imagino que es deuen treure un bon sou.

Bé, vaig quedar ben tipa de la “tip”

FIRADESPI 2012

Aquest dissabte passat s’ha fet la fira del comerç al Barri Centre, penso que amb força èxit.Jo m’hi vaig passejar al matí amb el meu pare i la meva mare i després una estona a la tarda.

Firadespí ha sofert alguns canvis en els darrers dos anys, sobretot motivats per la situació econòmica, intentant reduir costos.

Fent una mica de memòria, Firadespi es feia cada anys pel mes d’octubre, alternant amb la Fira d’Entitats. Es muntava al recinte firal i la despesa era molt important tan per a l’Ajuntament com per als comerços, que havien de fer un gran esforç econòmic i també de treball per poder estar tot un cap de setmana atenent la botiga pròpia i l’estand de la fira.

Tot plegat havia motivat que en les darreres edicions realitzades al recinte firal només hi participaven grans comerços i molts dels espais estaven ocupats per empreses de tot tipus de fora de la ciutat.

L’any passat, amb l’ànim de potenciar realment el comerç local de proximitat, es van fer dues fires: una al Barri Centre i l’altra al Barri de Les Planes, al mig dels carrers principals, en dos dissabtes consecutius.

Després es va fer una revisió de com havia anat, copsant opinions diverses. De les conclusions obtingudes s’ha dissenyat la fira en el model que s’ha fet enguany .

A la 13a edició de Firadespí, sembla que s’ha decidit que es celebrarà tots els anys, alternativament al Barri Centre i al Barri de Les Planes, al llarg del primer dissabte del mes d’octubre.

Així, de moment aquest 2012, s’ha celebrat al Barri Centre i l’any vinent es farà als carrers de Les Planes.

Crec que és una bona solució, sembla que els comerços han pogut mostrar els seus productes just davant del seu establiment o molt a prop. Molt bona idea també la Firatapa!!!

A la nostra comarca hi ha fires molt importants i amb molta història, com són La Candelera a Molins de Rei o la Festa de la Rosa de Sant Feliu de Llobregat. Sembla difícil que Sant Joan Despí pugui assolir el mateix nivell de visites d’arreu i trobar algun aspecte característic.

Crec que ens manca una Fira Modernista, per exemple, que permeti fer difusió del nostre patrimoni. Hi ha exemples en d’altres ciutats dins i fora de la comarca.

Per mi, quan ve més gent de fora a veure allò que no hi ha a d’altres indrets és per Nadal que moltíssima gent ve a veure “El pessebre vivent”.

Conduint a EEUU

Quan condueixes per un altre país, tot i que en teoria les normes de circulació són internacionals, a la pràctica sempre hi ha coses que cal reinterpretar.

Realment, als EEUU és fàcil conduir, perquè tot està molt ben indicat. Tot i així, té les seves dificultats tenint en compte el nombre de carreteres, els “bucles” de les autopistes i el tamany de les ciutats, sort del GPS.

El fet que els noms dels carrers estiguin penjats a dalt dels semàfors i en en llocs molt visibles des del cotxe, facilita molt saber on ets. No passa igual a les nostres ciutats, com exemple a Sant Joan que el nom el trobes en una de les parets de les quatre cantonades, si tot va bé.

Tots els semàfors dels peatons tenen comptador, a molts d’ells sonor, i així saps quants segons et queden per poder passar i si et donarà temps.

Als creuaments que no tenen semàfor tothom té STOP, així que t’has de parar per força, amb la qual cosa es facilita que les persones puguin creuar i que no passi ningú a gran velocitat. La prioritat de pas és per ordre d’arribada, vingui per on vingui, hagi de girar o vagi recte. Al principi, fa una mica d’angúnia passar primer que l’altre, però la gent ho compleix de manera molt estricta, amb la qual cosa no et pot passar que et quedis en un STOP molta estona perquè els altres tinguin prioritat.

Potser en alguns llocs on hi semàfor podrien posar alguna rotonda, però realment mai no t’arribes a esperar gaire estona en un lloc on no hi passa ningú.

Quan el semàfor està en vermell, es possible girar cap a la dreta si no ve cap cotxe o no creua cap persona. També fa una mica de respecte però quan veus que ho fa tothom, t’hi vas acostumant; de tota manera si no passes qui ve darrera tampoc et pita.

Una de les coses que penso que van molt bé és les entrades a les autopistes. Qui té prioritat és qui entra, amb la qual cosa hi ha la possibilitat d’agafar velocitat per incorporar-se; així, d’una part,  no es genera l’embús amb el “cedeix el pas” com passa aquí per poder entrar a les rondes i, d’altra banda, són els cotxes que van per la via ràpida els que han de disminuir la velocitat.

Per contra, hi ha una cosa que no es respecta i és l’avançament per l’esquerra. Com hi ha tants carrils, tothom corre per tots i et poden adelantar per ladreta o per l’esquerra, tant camions com cotxes. Això de vegades genera una mica de tensió.

En definitiva, amb un bon GPS es pot recórrer Los Angeles i pujar fins el rètol Hollywood; creuar el Desert de Mojave, amb una carretera interminable sense ni una ànima; anar al Parc Natural de les Sequoies Gegants, pujant i baixant fins a 7.000 peus per una carretera de corbes amb  arbres espectaculars, o pel famós Big Sur, veent l’Oceà Pacífic entre les corbes i la boira, tot és qüestió de prendre-s’ho en calma i controlar la velocitat, sobretot.

Ah!!! un avís. Si per alguna zona de la costa el GPS s’autra, no penseu que s’ha espatllat, és que hi ha alguns trossos que es perd la connexió amb el satèl·lit. Sort que la carretera de la costa, la número 1 de Califòrnia, no té pèrdua!

Vèncer la mandra

Des del 28 d’agost que no he escrit al blog, més d’un mes sense escriure ni una ratlla. Primer, perquè estant de vacances he tingut poques oportunitats de poder disposar d’un ordinador; segon, perquè quan he disposat de l’ordinador m’ha estat difícil trobar suficient temps per escriure una entrada i, tercer, perquè m’ha fet mandra, he ocupat el meu temps lliure en d’altres coses i la veritat és que no m’hi he posat.

Escriure requereix voluntat, coses a dir naturalmente i temps, perquè una entrada al blog porta més d’una hora “de feina” si vos mirar-t’ho bé, posar-hi fotografies, afegir-hi enllaços, etc. Total que la dedicació és una premisa.

Així que avui he dit PROU!, com sigui he de vèncer la mandra i posar-m’hi, sobretot perquè torno a tenir la falera de voler escriure allò que penso sobre tot el què faig i el què em passa i, és clar,  sobre el què està passant arreu.

Avui mateix he participat en la Visita a les Masies de Sant Joan Despí, una activitat vinculada a la Setmana de la Mobilitat. Un passeig interessant i distret, més encara en un dia com avui que he pogut gaudir del sol després de la pluja d’ahir.

Hem fet un recorregut pel Camí del Mig i hem pogut veure, més o menys, algunes de les Masies que formen part de la història de la nostra ciutat. D’aquella vila romana, anomenada Vicomicia, que després de la construcció de l’església dedicada a Sant Joan Baptista, allà pel l’any 1.080, ja va canviar de nom i es va esdevenir l’actual Sant Joan Despí.

Unes masies que tenien la casa pairal, algunes amb capelles annexes, i reodejades per l’espai del bestiar, dels camps de conreu i, fins i tot, de boscos, que arribaven fins el riu.

Hem passat per Can Codina, una de les més antiges i amb llegendes incloses del pas de Sant Francesc d’Assís per aquest indret. També hem visitat Can Pau Torrents, que és un restaurant des de fa un munt d’anys i que hem tingut l’oportunitat, gràcies a la propietària, d’entrar a la capella que hi ha al costat de la casa, dedicada a Sant Jaume.

Hem passat per la masia de Can Po Cardona i Cal Maset que són finques particulars i hem pogut veure l’estat ruïnós de Cal Felip,  amb una torre de vigilància que sembla que havia d’estar declarada bé cultural d’interès nacional, però que realment veient el seu estat em penso que això no és així.

Bé, sense voler-ho ja he explicat alguna de les coses que he fet avui. A veure si aquesta setmana escric una mica sobre les impressions dels llocs que he visitat aquestes vacances.

Museu de Sant Boi

Ahir a la tarda vaig anar a fer un passeig pel Museu de Sant Boi gràcies a una amiga que fa poc que viu al Baix Llobregat i s’interessa per conèixer tot el que hi ha per aquí.

Certament, si no hagués estat per ella, jo no tenia ni idea que hi ha aquest museu a la nostra comarca. És curiós perquè també fa pocs dies vaig saber de l’existència de les Termes Romanes  perquè hi vaig passar pel costat.

Des del 1998 existeix aquest museu però la seva ubicació actual és de l’any passat. S’exposen restes arqueològiques i tot un seguit d’objectes quotidians que s’han recollit de la donació de la gent de la ciutat.

Hi ha un parell d’eines molt curioses: una navalla multiús, precussora de les navalles suïsses.

I un “set” d’higiene personal que calia esbrinar què servia per a què.

A més, hi ha l’exposició permanent relativa a Rafael Casanova i el què va representar la Guerra de Successió i també explicacions sobre l’11 de setemebre del 1714 i a l’actualitat, després de l’arribada de la democràcia.

L’espai és molt agradable, en una tarda d’estiu va molt bé l’aire condicionat. Hi ha molts elements audiovisuals, s’encenen lluns, vídeos, se senten veus en off,…L’espai més divertit és el què hi ha elements que pots agafar, a l’estil del Museu d’Història de Catalunya, on ens vam fer algunes fotos per riure una estona.

També portant una perruca igual que la que tenia Rafael Casanova en els seus temps.

Bé, una tarda d’estiu diferent, però la sensació una mica frustrant d’un espai molt poc utilitzant. Buscant he vist que el 2011 el van visitar 9.000 persones i que això representava un èxit respecte dde l’anterior ubicació. Però jo penso que se’n fa poca difusió i que amb la situació actual cal amortitzar tots els recursos existents.

Tan de bo millorin les exposicions temporals per tal que cridi l’atenció i generi més visites.

Eurovegas al Parlament

Ahir al matí, el grup parlamentari d’ICV-EUiA va fer una jornada al Parlament de Catalunya sobre Eurovegas, amb la intenció de donar informació a tothom sobre què significa per al nostre país aquest macroprojecte.

Cal fer adonar a tothom, des de la Cerdanya fins el Camp de Tarragona; des de l’Empurdà fins a la Vall d’Aran, que Eurovegas és tan greu com si ens volguessin posar un cementiri nuclear o fer el trasvassament del Roine. En definitiva, que és un problema de país i no d’uns quants pobles o d’una comarca.

A la jornada hi va haver intervencions de persones molt diverses, que feien les seves aportacions a partir de les pròpies vivències i també des de la seva responsabilitat política o professional.

Alguns ja havien estat a l’acte que vam fer a la Plaça de l’Ermita a Sant Joan Despí (Carles Riba, Lluís Tejedor) o bé representants del mateix col·lectiu (Unió de Pagesos, Plataforma Aturem Eurovegas) i, per tant, coneixia el seu discurs; però també hi va participar la Doctora Marta Torrents, experta en Toxicomanies, que ens va parlar de la ludopatia com una addicció que es genera com una malaltia del sistema nerviós amb conseqüències similars a qualsevol altra addicció. L’alt risc que representa la proximitat, la resposta ràpida de les màquines, l’accessibilitat, els factors personals, les greus afectacions familiars i laborals, etc van se elements que va exposar en la seva intervenció.

Volia destacar la participació d’en Josep Ramoneda i l’Ernest Maragall, persones vinculades a altres partits polítics i amb idees que de vegades no són coincidents amb les d’ICV-EUiA que van expressar de manera rotunda la seva posició en contra d’Eurovegas.

Hi ha algunes idees que m’agradaria destacar d’entre totes les intervencions:

– Hi ha un menspreu al criteri de sostenibilitat. Cal que s’aposti per una sobirania alimentària perquè la propera crisi serà energètica i ens caldrà poder disposar d’aliments que no s’hagin de transportar de l’altra banda del món. Hem de augmentar la protecció del Parc Agrari com a patrimoni col·lectiu i fer un acord de custòdia d’aquest territori.

– L’impacte és tan bèstia que hi ha molta gent que no es creu que això pugui seruna realitat, per tant hem de connectar la mobilització amb el debat. És una agressió a la comarca del Baix Llobregat, a tota l’Àrea Metropolitana i, per extensió, a tota Catalunya.

– Només podrem sortir de la crisi d’una manera inclusiva i aquest projecte no ho és; perquè en aquests moments el que està passant és que qui té els diners té el poder normatiu i no podem permetre que el poder corruptor del diner acabi guanyant; quan en realitat tenim la millor Àrea Metropolitana de la Mediterrànea i d’Europa

– Acceptant aquest projecte es mostra una derrota del país, amb un espectacle se submissió política i social del govern de la Generalitat al Sr Adelson, que vol ficar el seu poder a Europa. Amb frases increïbles de persones com el director d’Antifrau que diu que “el diner no té color”. Farà aquí el mateix que està fent amb els seus diners a Nordamèrica, finançant amb 30 milions de dòlars la campanya en contra d’Obama? Serà ell qui decidirà quins governs hi haurà a Europa a base de diners?.

No vull acabar la ressenya sense posar l’enllaç amb l’aportació en el bloc de la Laia Torres que m’ha agradat molt.