El camió Kananga

Exactament no sé quants milers quilòmetres he fet aquest estiu pujada a un camió que durant 18 dies ha estat pràcticament casa meva.

Quan el vaig veure no pensava que dins pogués amagar tantes coses: des d’una cervesa freda, a unes estovalles d’estampat africà, a “los polvitos” de xocolata per disoldre amb llet calenteta per superar el fred de matinada.

camió Kananga

Però anem a pams. Primer de tot presentar la “tripulació”: en Ramiro, el guia, que ha anat acompanyat al grup amb la necessària disciplina perquè no hi hagi revoltes, però amb el carinyo de qui s’estima el què fa i és capaç de transmetre-ho. Biologia, zoologia, geologia, botànica, fotografia, història… que de tot una mica ens ha donat explicacions per aprendre a estimar aquest continent, la seva gent i els animals i les plantes i ..tot

tripulació

En Manuel, el conductor, un home de metre noranta, amb unes esquenes com un armari que va travessar 3 països com si no fes res, amb serenitat i seguretat. Sempre amable i amb un somriure tot i que martiritzant-nos amb “l’èxit de l’estiu” que anava seguint el ritme mentre conduïa. A més de bon conductor, un mecànic excel·lent, ja que quan el camió feia “figa” i s’embossava el filtre per la pols i l’arena de les pistes, s’aturava, agafava una coca-cola, feia un glop i l’escupia dins del filtre, als 5 minuts ja estàvem en marxa. Gràcies Manuel perquè amb tú al volant m’he sentit segura!

Una altra peça important ha estat el cuiner, en Wels (no sé com s’escriu), que ha preparat esmorzars, dinars i sopars per a tot el grup, sovint en unes condicions increïbles. La quantitat i la qualitat del menjar ha estat molt correcta, fins i tot he posat uns tres quilos a sobre perquè el menjar que “et posen a taula” sense haver-lo de pensar, comprar, cuinar i menjar, em sembla que fa més profit. Suposo que el bacon i els ous ferrats, les patates fregides i els plats de pasta que mai faig a casa, s’han anat instal·lant, no sé ben bé com, al voltant de la meva cintura. Moltes gràcies Wels perquè sempre ha estat tot a punt, a l’hora i al lloc que tocava.

dinar-camió

Complementaven l’equip dos ajundants, no sóc capaç d’escriure els noms, que han muntat i desmuntat les tendes, tots els estris per poder cuinar i menjar, rentar plats…. Un treball més invisible però igualment necessari pel bon funcionament del viatge.

Així, el camió ha estat una casa rodant molt ben organitzada. Amb uns seients similars a un autocar que hem anat compartint de manera rotatòria, girant com les agulles del rellotge. Així tothom passava per la primera i la darrera fila, cada dia amb companyia diferent al costat. Ha estat una gran idea organitzativa del guia que ha ajudat a la cohesió del grup.

interior camió

Els nostres equipatges anaven ficats dins d’unes guixetes de ferro al fons, a mí en va tocar la 24, una aventura que es mereix una entrada a part. A mà teníem la nostra motxilla amb el més imprescindible per pujar i baixar, per fer les fotos, per posar-nos crema, per tapar-nos del sol o del fred segons l’hora del dia i, sobretot, bosses de patates fregides, cacauets, avellanes, xocalates, galetes i d’altres “porqueries” per l’estil, acompanyades d’alguna coca-cola o cerveseta, per anar passant el temps i els quilòmetres entre conversa i conversa, rialles i dormides generals.

guixetes

Realment el camió ha estat molt més que el nostre mitjà de transport, ja que dins la seva panxa han viatjat cadires, taules, fogons, matalassos, tendes i tot el què hem necessitat.

 

La guixeta 24

Quan el guia em va assignar la guixeta 24 perquè fos on deixar el meu equipatge em vaig sentir una privilegiada ja que aquest compartiment està el primer al costat de la porta i just a les escales del camió. Això fa que sigui molt més fàcil posar-hi la maleta, ja que no et cal aixecar-la per damunt del cap.

Imagino que ell ho va fer veient el meu cos àgil i atlètic, jajajaja. Però ja us puc dir que aquest ha estat un “regal enverinat” cosa que t’adones de seguida.

El primer dia, quan puges per primera vegada al camió tot està net i polit, però ja no és així en arribar el vespre, quan es monten les tendes i obres la guixeta per agafar allò que et caldrà per passar la nit, ja que la maleta es queda dins el camió.

Jo vaig obrir la guixeta i em vaig adonar que tooota la sorra del desert havia entrat per la porta i s’havia enganxat a la meva maleta nova. A partir d’aquell moment ha adquirit un “estampat africà” que s’ha mantingut fins arribar a casa i l’he poguda netejar a la terrassa utilizant la manguera. Sembla que ha tornat al seu color negre original.

24

Així, si aneu amb un camió amb guixetes penseu que no sempre la més còmoda d’accés és la millor. I, en tot cas, feu com jo que em va salvar el fet que portava tota la roba en bosses de roba: la bossa de samarretes, la de pantalons, la de roba interior, la de sabates, la de coses diverses, la de la roba bruta, la del necesser ….

bosses

Hi ha amigues que les porten de plàstic que té l’avantatge que són transparents, queden tancades hermèticament i si plou o la maleta es mulla per alguna raó, la roba de dins no es mulla.

Jo, com en tinc moltes de roba em van bé perquè tenen nanses llargues i es poden penjar de la branca d’un arbre, dins d’un armari o a qualsevol penjador. També fa que si la roba està humida o és roba bruta no fa tanta olor com ficada dins d’un plàstic.

Bé, sort que duia les bosses i així no es va omplir tota la roba de sorra.

Un equipatge complicat

Normalment quan prepares un viatge sempre penses en calma, si tens temps, quina roba t’enduràs. Val la pena triar bé i, sobretot, no portar més roba de la que et farà falta perquè és una tontaria anar amunt i avall carregada.

La cosa es complica quan viatges a un lloc on hi ha molts canvis de temperatura entre el dia i la nit i, a més, vas recorrent diferents països, com m’ha passat a mí aquestes vacances.

He recorregut part de l’Àfrica Austral, des del desert del Namib a la costa oest de Namíbia, travessant després el país fins arribar al Delta del Okabango, al nord de Botswana,

mapaper arribar a Zimbawe, amb la frontera am Zàmbia on el riu Zambeze forma les Catarates Victòria.

zimbabwerap

Encara resulta més complicat si tens en compte que has de dur sac de dormir i tovallola perquè no vas d’hotel, dorms en tendes de campanya la majoria de dies. I ja per acabar-ho d’adobar, et diuen que no pots superar els 15 kg d’equipatge en total perquè una de les avionetes que has d’agafar no ho permet i que la teva maleta ha de ser tova per poder encaixar en una guixeta del camió que fa 75X37X38 cm.

Llavors comences a pensar com t’ho faràs. Està clar que avui en dia hi ha samarretes, pantalons, polars i de tot que no pesen res i ocupen poquíssim, però és clar, tampoc pots agafar i comprar-te tot nou tenint a casa samarretes i pantalons dels de sempre.

Així que fas piles amb la roba que es pugui anar posant a capes: màniga curta, màniga llarga, jaqueta, polar, anorac. Els pantalons més gruixuts i més prims. S’ha de pensar que si fa molt fred caldrà gorro de llana i mitjons gruixuts però també el barret pel sol i la crema d’alta protecció.

A dins del sac, quan la temperatura baixi a 0º el pijama no serà suficient i caldrà una samarreta tèrmica, però també serà necessari agafar un bikini i un “pareo” per anar a la piscina en els allotjaments on n’hi hagi.

La història de les sabates també es complica. Hi ha gent que és capaç de passar-se 20 dies amb les mateixes botes però per a mí això és un suplici i prefereixo renunciar a altres coses però portar diferent calçat per poder canviar-me. Imprescindible xancletes per a la dutxa i unes bambes-botes una mica consistents per caminar, llavors jo he dut les abarques per poder tenir el peu lliure i unes altres bambes per poder-me anar canviant.

Farà falta fer bogada, calcetes i mitjons i alguna samarreta; per tant, cal agafar una pastilla de sabó, una corda i 5 agulles d’estendre.

Clar que no podem oblidar una mica de farmaciola, imprescindible quan vas a països que no saps si trobaràs de tot. Sobretot el repel·lent d’insectes i les “malarone“, les pastilles de la malària, així com algun analgèsic.

Tot de potets petits i sobrets de mostra per al necesser (sabó, xampú, cremes, pasta de dents… ) tot ben petit per poder anar llençant.

Hi ha coses que també cal portar com pot ser una lot o, en el meu cas, unes ulleres de recanvi, ja que si les perdés o se’m trenquessin “ho tindria clar”.

A partir d’aquí, a part de la càmera de fer fotos, tota la resta deixa de ser imprescindible pel viatge. Però com marxes sense telèfon?, tot i que la cobertura no et servirà gaire i tindràs internet 4 ó 5 dies com a molt! Clar que també pots fer servir la càmera del mòbil.

Per a mí hi ha una altra cosa imprescindible, com marxar sense agafar un llibre? generalment n’agafo un no massa gruixut per començar-lo i acabar-lo; en castellà, perquè així el puc regalar a alguna persona. Algun cop li he regalat al guia o a algun company de viatge d’algun altre lloc d’España. I, per fi, com vaig decidir no endur-me l’Ipad, em calia agafar una llibreta per apuntar-me coses que després em servissin per escriure al bloc.

Ja estava tot a punt, només calia posar-ho tot a la maleta, però això no va ser tan fàcil. En primer lloc, donat que la maleta havia de recórrer tants aeroports, canviant tantes vegades d’avió, si ja en altres ocasions he portat a sobre “una muda” per si de cas es perd, ara era imprescindible portar-ho tot a sobre.

Calia fer una motxilla que pugués pujar a cabina on hi hagués el necessari per viure tots els dies; per tant, el sac de dormir, la roba d’abric, les botes de muntanya, samarretes, pantalons, la farmaciola, part del necesser, la lot, el barret… El més imprescindible per poder resisitir sense maleta, encara que fos portant pràcricament la mateixa roba tots els dies.

Així que, embutir-ho tot el possible a la motxilla, i el que no cap porta-ho posat, no hi ha altra remei, i ja per fi arriba el moment d’omplir la maleta amb la resta.

Hora de comprovar quant pesa. Així que et carregues la motxilla i puges a la bàscula, fas la resta i pesa 6,1 Kg, perfecte perquè et deixeran pujar-la sense problemes a l’avió, encara que portis l’anorac a fora, ja que permeten fins a 10kg en l’equipatge de mà.

Ara la maleta per embarcar no pot passar de 8,9 Kg perquè en total no pot superar els 15 kg. Si ho supera, l’única solució és pensar que abans del dia que hem d’agafar l’avioneta hauré d’haver “abandonat” alguna peça de roba.

Bé, amb pujo a la bàscula amb les dues coses, motxilla i maleta, i la diferència són 15,6 Kg, un parell de substitucions de samarreta màniga llarga per màniga curta i un pantaló que es queda i, després de les pesades, 15 kg exactes.

Equipatge fet! En marxa!!

Fins arribar a lloc BCN-WDH

Vaig començar el viatge agafant l’L77 de les 12 del migdia, amb la mala sort que s’espatalla la porta de sortida (PRIMERA) i quan arribem a la parada de l’Eroski puja un mecànic que està arreglant un altre autobús que està allà aturat.

l77

Proven d’obrir i tancar les portes però no va, així que sembla que l’altre ja està arreglat i ens fan canviar. Tot plegat portem una mitja de retard. Sort que he sortit amb temps!

Arribo a l’aeroport quasi a l’una de la tarda i cal predre’s-ho amb calma perquè d’aquí a que arribi a Windhoek, capital de Namíbia, passaran un munt d’hores; no només pel fet que estigui a força quilòmetres, sinó perquè he d’agafar tres avions i això sempre comporta tota una aventura.

Les persones que ens agrada viatjar sabem que una de les “pegues” de qualsevol viatge són els vols i les connexions, quasi sempre amb escales imcomprensibles.

Sembla lògic que des d’Europa no hi hagi vols directes a Namíbia perquè tampoc hi va tanta gent tot sovint, llavors està clar que Johannesburg, a Sudàfrica, tingui un paper de nus de connexions entre tots els països de l’Àfrica Austral.

Així que si agafes el vol amb una aerolínia europea no et queda més remei que fer escala allà on la companyia té la central: SWISS, escala Zurich; British Airways, escla Londres. I passa el mateix en les altres: Egypt Air, escala El Caire, Qatar Airways, escala Doha.

Aquest cop he volat amb la British Airways i el periple ha estat Barcelona-Londres-Johannesburg-Windhoek, i encara gràcies que m’he estalviat anar a Madrid.

volant

A l’aeroport de Londres, al passar el control de l’equipatge per embarcar, tot i que ja m’havien deixat passar a Barcelona, me’l van fer buidar tot completament (SEGONA) perquè no tan sols està prohibit portar els líquids més petits de 100 ml, que jo ja ho complia, sinó que els has de posar amb una bossa de plàstic fora de l’equipatge. A més, encara que els ho treguis després, igualment, de passada, t’ho regiren tot, t’ho treuen tot i després torna-ho a encabir!

airport_security

Així, després de fer cua mentre remenen bosses, motxilles i maletes d’altra pobra gent que, com jo, no porta “tot a lloc”; després de recolocar els pots petits de sabó, xampú, crema del sol, repel·lent d’insectes… que portava escampats per tots els racons de la motxilla intentant aprofitar l’espai, he embotit tot una altra vegada i corrents perquè surt l’avió cap a Johannesburg.

És un vol d’onze hores, sortosament de nit, que si tot va bé i et pots entretenir amb una peli i la persona del darrera no té les cames massa llargues i no hi hagi alguna criatura que vagi donant puntades de peu per no estar-se quieta i no plori cap bebé i t’hagi tocat passadís però qui va al costat no s’estigui aixecant cad moment…. es pot dormir. Clar, més aviat poc i amb les cames i l’esquena entumides, sobretot en un avió ple a vessar amb 8 seients per fila (2-4-2).

interior

El que és més dur de suportar és que després de fer 24 hores que has sortit de casa et diguin que hi ha overbooking i la connexió que ja era prou dolenta perquè hi havia 6 hores de diferència, que al final es van convertir en 9 (TERCERA, perquè “no hay dos sin tres”).

airport-arrivals-big

Per fi arribes a destí i no saps ben bé si et toca dinar, sopar o esmorzar, només saps que tens ganes d’iniciar l’aventura de veritat!!!!

 

 

Manaus

És una ciutat on pràcticament és obligatori parar si vols embarcar cap a la selva amazònica del nord de Brasil.

Manaus és una ciutat gran, de quasi 2 milions d’habitants però generalment s’hi va de pas, tot i que també té una zona amb encant per poder visitar.

Imprescindible veure el Teatro Amazonas, una meravella tan per fora

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

com per dins, al més pur estil dels teatres d’òpera europeus, amb fusta portada des d’Escòcia o cristall de Murano.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Amb una sala dels miralls preciosa,

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Casualment, vam coincidir, tan a fora com a dins en dos fets. A fora amb una manifestació reivindicant qüestions d’educació i de salut. Amb la qual cosa ens sentíem com a casa, també pel color, perquè els globus que duien eren de color groc, com la nostra marea groga que defensa l’escola pública catalana.

Tot i que vam notar la gran diferència d’animació i de música que acompanyava a les persones manifestants.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERA

A dins, vam tenir la sort de sentir l’assaig de l’orquestra durant una estona. Llàstima que no coincidia cap dia de concert amb el viatge. De tota manera, un plaer poder seure una estona a platea i després des d’una de les llotges.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

L’altra visita interessant és el Mercat Municipal i els seus voltants. Allà es pot trobar la gran varietat de peix que es pesca al Rio Negro, a pocs kilòmetres de la confluència amb l’Amazones.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAAllà els pescadors posen les seves paradetes

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

o bé, a l’interior, amb grans parades de peix i carn OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Molt curioses són les botigues que et trobes per la ciutat en les que pots comprar qualsevol cosa a granel, amb centenars de compartiments amb tota mena d’espècies, dolços, arrels, herbes…. Metres i metres de botiga

OLYMPUS DIGITAL CAMERAI, finalment el port de Manaus on s’agafen tots els vaixells que van cap a la Selva Amazònica, però això ho explicaré un altre dia

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Niterói

Niterói és una de les moltes ciutats que té Brasil i que, provablement, tingui molts encants per la seva situació, just a l’extrem de la Badía de Guanabara; amb la qual cosa, té platges a recer de la badía i platges oceàniques.

mapa

S’hi pot arribar amb ferry però és molt més econòmic anar-hi amb el bus que travesa un pont d’uns 15 km de llarg, que és el que la separa de la ciutat de Rio.

La impressió, passejant pels seus carrers, és la d’una ciutat de nivell econòmic alt, quasi bé com d’estiueig, en el concepte que tenim aquí és clar, perquè allà el clima és tropical.

De fet la visita a Niterói, per quan fas de turista i no tens massa temps, és bàsicament per veure el Museu d’Art Contemporari, que no té una exposició excessivament interessant però que val la pena visitar-lo per l’edifici on es troba.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAUn edifici singular disenyat per l’arquitecte Oscar Niemeyer, mort el desembre de l’any passat, conegut sobretot per ser el responsable de la construcció dels grans edificis símbols de la ciutat de Brasilia.

L’estructura de l’edifici ja sorprèn de llunyOLYMPUS DIGITAL CAMERA

i les vistes de la ciutat valen la pena. En el dies clars es pot veure bé Río de Janeiro, amb el Pao de Açúcar a 5 Km en línia recta.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Pão de Açúcar

Aquest “morro”, que és com nomenen a aquest tipus de muntanyes monolítiques, és un dels més famosos del món; en part per la seva alçada, però sobretot per la seva ubicació respecte de la ciutat de Rio.

Lògicament és un lloc on val la pena pujar perquè permet una vista panoràmica de la ciutat, sempre amb la presència del Sant Crist a dalt del Corcovado.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

A part també té l’atractiu de pujar en el telefèric i, un cop a dalt, poder gaudir d’un passeig pels camins i miradors que et permeten veure totes les perspectives.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Hi ha una primera parada al Morro de Urca i, des d’allà s’agafa la segona vagoneta per pujar als quasi 400 metres del Pao de Açúcar.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Si la pujada és bonica, la baixada es fa espectacular amb la ciutat al fons

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Com a qualsevol “monument” molt visitat, convé anar-hi d’hora per poder veure-ho tot amb més tranquil.litat o bé fer fotos on el nombre de persones no t’impedeixi “distingir” el paisatge.

Té l’inconvenient que, els dies del mes d’agost que no s’aixequen gaire clars, la boira no s’escampa fins una mica més tard i fa més fresqueta.

Hi ha qui, des d’allà, fa un passeig amb helicòpter per tenir la perspectiva dels ocells.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Tot i que els avions passen tan baixos que hi ha moltes oportunitats de veure Rio des de l’aire.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Podria posar fotos i fotos de cadascuna de les vistes de la ciutat, però res és comparable a veure-ho en directe!