Corrupció

Després que el 25 de juliol es fes pública la declaració d’en Jordi Pujol sobre l’existència de diner negre fora de l’Estat, durant el mes d’agost i primers de setembre la gran notícia ha estat tot el què s’ha destapat del “Cas Pujol” o, el que és el mateix, com s’ha fet evident que una família sencera han estat estafant a la Hisenda Pública; és a dir que han estat robant els diners de tothom. Per la qual cosa, gràcies a aquesta família, com a moltes altres que volten, i a la connivència dels sectors que ostenten el poder i que no persegueixen el frau fiscal, avui hem de patir retallades en els serveis públics. Ja en parlava el febrer de l’any passat del que representava el maltracte de la corrupció

El cas es converteix en “més dramàtic” quan aquest senyor va ser President de la Generalitat durant 23 anys en els que ens va estar donant arengues de patriotisme i catalanitat mentre ela milions d’euros es van trobant repartits per paradisos fiscals i tot “el clan Pujol” hi està ficat.

clan-pujol

En Rafael Ribó, ja l’any 1983, deia que existien irregularitats que es van denunciar quan hi havia proves, però que van ser totes arxivades, a veure si les podem recuperar i rellegir totes aquelles intervencions en el Parlament; perquè més de 30 anys després esperem que es puguin investigar adequadament i es faci justícia.

Fa uns quants dies escrivia en el meu blog sobre la deshonestedat i llegint “Las tres bodas de Manolita” de l’Almudena Grandes m’he trobat unes línies que expliquen la situació de la posguerra i que penso que resumeixen el que hem après de la corrupció que imperava durant la llarga dictadura i que sembla l’ADN que ens corre per les venes.

Las pequeñas vilezas individuales engrosaban, día tras día, la vileza colectiva de un país donde se hacía de todo por unos cuantos billetes, pero donde también vivían personas capaces de entregar cuanto tenían sin exigir recibos de ningún tipo”

Està tot dit!!!!

Prenent decisions

A principis d’any vaig començar a parlar amb la gent d’Iniciativa sobre el fet que entràvem al darrer any de mandat i que potser seria el moment de plantejar el relleu.

Han estat uns mesos en què he anat exposant les meves raons per fonamentar la meva decisió  i agraeixo molt el fet que l’organització m’expressés la seva  confiança i suport, tant per a la continuïtat o no.

Aquesta setmana, he fet pública la meva decisió a través d’una carta a tota la militància i persones simpatitzants d’ICV. Carta que aquí reprodueixo.

Benvolgudes
Benvolguts,

Ja fa uns mesos vaig comunicar a la Comissió Executiva Local i Comarcal la decisió de no presentar-me com a candidata a encapçalar la llista d’ICV Sant Joan Despí per a les properes eleccions municipals. Ara, és el moment de comunicar-ho a la militància per tal que s’iniciï el procés que s’ha de seguir per el nomenament de cap de llista.

Ha estat una decisió prou meditada i entendreu la meva posició quan us exposi les raons que m’han dut a ella.

Quan s’acabi el present mandat, el maig de l’any 2015, farà 11 anys de la meva responsabilitat com a Regidora; recordeu que el mandat 2004-2007 ja estava arrencat quan jo em vaig incorporar com a relleu de la Conxita Sánchez en el moment que ella va accedir a la Generalitat. Això vol dir que ja he estat cap de llista en dues ocasions, el 2007 i el 2011. Són, doncs, quasi tres mandats com a regidora d’ICV i al capdavant de la Regidoria d’Acció Social i Polítiques d’Igualtat, formant part del govern i amb dedicació plena a la vida de la ciutat.

Per tant, la primera raó per la qual no presento la meva candidatura és el fet d’entendre la participació política com una responsabilitat de qualsevol ciutadà o ciutadana a dedicar un temps de la seva vida a la seva ciutat, a la defensa del bé comú, d’allò que ha de millorar la vida de les persones. Jo, al llarg de la meva vida, ho havia fet des del món de l’associacionisme i, quan se’m va plantejar la possibilitat de fer-ho des de la institució, de manera visible i a “primera línia” vaig assumir el repte. Com deia, han estat uns anys de dedicació plena, amb el cost professional, familiar i personal que això comporta.

En segon lloc, pels meus valors, per la meva manera de pensar i d’entendre la política, crec que hi ha d’haver un límit de mandats i la perpetuïtat en un càrrec no fa més que allunyar la institució de la ciutadania. Des d’ICV es demostra, un cop més, la diferència respecte d’altres organitzacions polítiques propiciant la renovació, més encara tenint en compte que en aquests moments la gent al carrer reclama més democràcia i més participació. Així entenc que la meva decisió ha de facilitar que el projecte d’ICV Sant Joan Despí continui endavant, amb la força i la implicació que ho ha fet amb els més de 35 anys d’ajuntaments democràtics. Ara és l’hora de que d’altres persones recullin el testimoni i es renovi la persona que ha de ser cap de llista per afrontar els nous reptes que la societat demanda.

El meu activisme, la meva lluita per les idees que fins ara he defensat des de l’ajuntament i al carrer amb el veïnat, seguirà formant part de la meva vida, com no podria ser d’una altra manera. A més, és clar, de la meva militància amb ICV i amb Dones amb Iniciativa persistirà amb les responsabilitats que tinc a nivell de partit.

Mirant enrere puc afirmar que ha estat una tasca engrescadora, de la que em sento plenament orgullosa, malgrat hagi pogut cometre errors. Evidentment no ha estat un treball individual sinó que he pogut comptar amb un bon equip. Un treball al que hi he dedicat tot el meu saber i tots els meus esforços per aconseguir una ciutat més cohesionada i socialment més justa.

El fet d’ocupar aquesta responsabilitat m’ha permès créixer: per tot allò que he après amb molta formació a la que he pogut participar, per l’oportunitat de conèixer gent magnífica fins i tot aconseguir bones amistats, per poder desenvolupar capacitats i habilitats en àmbits nous i diferents de la meva tasca docent, per gaudir del plaer de tirar endavant nous projectes, … per tantes i tantes coses.

Però res hauria estat possible sense el treball conjunt amb les meves companyes del grup municipal, la Victòria Córdoba al principi i la Juani Cano en aquest darrer mandat, així com amb els companys d’EUiA, en Juan Reina i l’Emili Suárez. La complicitat en el treball ha estat imprescindible per poder afrontar totes i cadascuna de les tasques que implica formar part d’un govern municipal.

Igualment, el meu reconeixement a la tasca de la Comissió Executiva Local, amb les diferents persones que hi han format part al llarg d’aquests anys. Gent amb molta experiència que han aportat la solidesa de la ideologia sobre la que es sustenta ICV i les noves incorporacions que han permès copsar les diferents visions i les noves maneres de fer. Seguirem treballant.

Finalment, us dono les gràcies a totes i tots vosaltres perquè cada militant o simpatitzant ha contribuït a que s’hagi pogut fer la feina. Gràcies perquè m’heu donat molt i m’heu fet costat. Gràcies per la companyia, el somriure, l’abraçada, el consell, les paraules d’ànim… En definitiva, tot allò que cal per no defallir i seguir endavant. Estic segura que la persona que escollirem en les properes primàries també tindrà aquest suport incondicional.

He estat una dona molt feliç de poder representar a ICV Sant Joan Despí arreu. Confio en haver-ho fet amb dignitat.

Elena Embuena

El camió Kananga

Exactament no sé quants milers quilòmetres he fet aquest estiu pujada a un camió que durant 18 dies ha estat pràcticament casa meva.

Quan el vaig veure no pensava que dins pogués amagar tantes coses: des d’una cervesa freda, a unes estovalles d’estampat africà, a “los polvitos” de xocolata per disoldre amb llet calenteta per superar el fred de matinada.

camió Kananga

Però anem a pams. Primer de tot presentar la “tripulació”: en Ramiro, el guia, que ha anat acompanyat al grup amb la necessària disciplina perquè no hi hagi revoltes, però amb el carinyo de qui s’estima el què fa i és capaç de transmetre-ho. Biologia, zoologia, geologia, botànica, fotografia, història… que de tot una mica ens ha donat explicacions per aprendre a estimar aquest continent, la seva gent i els animals i les plantes i ..tot

tripulació

En Manuel, el conductor, un home de metre noranta, amb unes esquenes com un armari que va travessar 3 països com si no fes res, amb serenitat i seguretat. Sempre amable i amb un somriure tot i que martiritzant-nos amb “l’èxit de l’estiu” que anava seguint el ritme mentre conduïa. A més de bon conductor, un mecànic excel·lent, ja que quan el camió feia “figa” i s’embossava el filtre per la pols i l’arena de les pistes, s’aturava, agafava una coca-cola, feia un glop i l’escupia dins del filtre, als 5 minuts ja estàvem en marxa. Gràcies Manuel perquè amb tú al volant m’he sentit segura!

Una altra peça important ha estat el cuiner, en Wels (no sé com s’escriu), que ha preparat esmorzars, dinars i sopars per a tot el grup, sovint en unes condicions increïbles. La quantitat i la qualitat del menjar ha estat molt correcta, fins i tot he posat uns tres quilos a sobre perquè el menjar que “et posen a taula” sense haver-lo de pensar, comprar, cuinar i menjar, em sembla que fa més profit. Suposo que el bacon i els ous ferrats, les patates fregides i els plats de pasta que mai faig a casa, s’han anat instal·lant, no sé ben bé com, al voltant de la meva cintura. Moltes gràcies Wels perquè sempre ha estat tot a punt, a l’hora i al lloc que tocava.

dinar-camió

Complementaven l’equip dos ajundants, no sóc capaç d’escriure els noms, que han muntat i desmuntat les tendes, tots els estris per poder cuinar i menjar, rentar plats…. Un treball més invisible però igualment necessari pel bon funcionament del viatge.

Així, el camió ha estat una casa rodant molt ben organitzada. Amb uns seients similars a un autocar que hem anat compartint de manera rotatòria, girant com les agulles del rellotge. Així tothom passava per la primera i la darrera fila, cada dia amb companyia diferent al costat. Ha estat una gran idea organitzativa del guia que ha ajudat a la cohesió del grup.

interior camió

Els nostres equipatges anaven ficats dins d’unes guixetes de ferro al fons, a mí en va tocar la 24, una aventura que es mereix una entrada a part. A mà teníem la nostra motxilla amb el més imprescindible per pujar i baixar, per fer les fotos, per posar-nos crema, per tapar-nos del sol o del fred segons l’hora del dia i, sobretot, bosses de patates fregides, cacauets, avellanes, xocalates, galetes i d’altres “porqueries” per l’estil, acompanyades d’alguna coca-cola o cerveseta, per anar passant el temps i els quilòmetres entre conversa i conversa, rialles i dormides generals.

guixetes

Realment el camió ha estat molt més que el nostre mitjà de transport, ja que dins la seva panxa han viatjat cadires, taules, fogons, matalassos, tendes i tot el què hem necessitat.

 

La guixeta 24

Quan el guia em va assignar la guixeta 24 perquè fos on deixar el meu equipatge em vaig sentir una privilegiada ja que aquest compartiment està el primer al costat de la porta i just a les escales del camió. Això fa que sigui molt més fàcil posar-hi la maleta, ja que no et cal aixecar-la per damunt del cap.

Imagino que ell ho va fer veient el meu cos àgil i atlètic, jajajaja. Però ja us puc dir que aquest ha estat un “regal enverinat” cosa que t’adones de seguida.

El primer dia, quan puges per primera vegada al camió tot està net i polit, però ja no és així en arribar el vespre, quan es monten les tendes i obres la guixeta per agafar allò que et caldrà per passar la nit, ja que la maleta es queda dins el camió.

Jo vaig obrir la guixeta i em vaig adonar que tooota la sorra del desert havia entrat per la porta i s’havia enganxat a la meva maleta nova. A partir d’aquell moment ha adquirit un “estampat africà” que s’ha mantingut fins arribar a casa i l’he poguda netejar a la terrassa utilizant la manguera. Sembla que ha tornat al seu color negre original.

24

Així, si aneu amb un camió amb guixetes penseu que no sempre la més còmoda d’accés és la millor. I, en tot cas, feu com jo que em va salvar el fet que portava tota la roba en bosses de roba: la bossa de samarretes, la de pantalons, la de roba interior, la de sabates, la de coses diverses, la de la roba bruta, la del necesser ….

bosses

Hi ha amigues que les porten de plàstic que té l’avantatge que són transparents, queden tancades hermèticament i si plou o la maleta es mulla per alguna raó, la roba de dins no es mulla.

Jo, com en tinc moltes de roba em van bé perquè tenen nanses llargues i es poden penjar de la branca d’un arbre, dins d’un armari o a qualsevol penjador. També fa que si la roba està humida o és roba bruta no fa tanta olor com ficada dins d’un plàstic.

Bé, sort que duia les bosses i així no es va omplir tota la roba de sorra.

Un equipatge complicat

Normalment quan prepares un viatge sempre penses en calma, si tens temps, quina roba t’enduràs. Val la pena triar bé i, sobretot, no portar més roba de la que et farà falta perquè és una tontaria anar amunt i avall carregada.

La cosa es complica quan viatges a un lloc on hi ha molts canvis de temperatura entre el dia i la nit i, a més, vas recorrent diferents països, com m’ha passat a mí aquestes vacances.

He recorregut part de l’Àfrica Austral, des del desert del Namib a la costa oest de Namíbia, travessant després el país fins arribar al Delta del Okabango, al nord de Botswana,

mapaper arribar a Zimbawe, amb la frontera am Zàmbia on el riu Zambeze forma les Catarates Victòria.

zimbabwerap

Encara resulta més complicat si tens en compte que has de dur sac de dormir i tovallola perquè no vas d’hotel, dorms en tendes de campanya la majoria de dies. I ja per acabar-ho d’adobar, et diuen que no pots superar els 15 kg d’equipatge en total perquè una de les avionetes que has d’agafar no ho permet i que la teva maleta ha de ser tova per poder encaixar en una guixeta del camió que fa 75X37X38 cm.

Llavors comences a pensar com t’ho faràs. Està clar que avui en dia hi ha samarretes, pantalons, polars i de tot que no pesen res i ocupen poquíssim, però és clar, tampoc pots agafar i comprar-te tot nou tenint a casa samarretes i pantalons dels de sempre.

Així que fas piles amb la roba que es pugui anar posant a capes: màniga curta, màniga llarga, jaqueta, polar, anorac. Els pantalons més gruixuts i més prims. S’ha de pensar que si fa molt fred caldrà gorro de llana i mitjons gruixuts però també el barret pel sol i la crema d’alta protecció.

A dins del sac, quan la temperatura baixi a 0º el pijama no serà suficient i caldrà una samarreta tèrmica, però també serà necessari agafar un bikini i un “pareo” per anar a la piscina en els allotjaments on n’hi hagi.

La història de les sabates també es complica. Hi ha gent que és capaç de passar-se 20 dies amb les mateixes botes però per a mí això és un suplici i prefereixo renunciar a altres coses però portar diferent calçat per poder canviar-me. Imprescindible xancletes per a la dutxa i unes bambes-botes una mica consistents per caminar, llavors jo he dut les abarques per poder tenir el peu lliure i unes altres bambes per poder-me anar canviant.

Farà falta fer bogada, calcetes i mitjons i alguna samarreta; per tant, cal agafar una pastilla de sabó, una corda i 5 agulles d’estendre.

Clar que no podem oblidar una mica de farmaciola, imprescindible quan vas a països que no saps si trobaràs de tot. Sobretot el repel·lent d’insectes i les “malarone“, les pastilles de la malària, així com algun analgèsic.

Tot de potets petits i sobrets de mostra per al necesser (sabó, xampú, cremes, pasta de dents… ) tot ben petit per poder anar llençant.

Hi ha coses que també cal portar com pot ser una lot o, en el meu cas, unes ulleres de recanvi, ja que si les perdés o se’m trenquessin “ho tindria clar”.

A partir d’aquí, a part de la càmera de fer fotos, tota la resta deixa de ser imprescindible pel viatge. Però com marxes sense telèfon?, tot i que la cobertura no et servirà gaire i tindràs internet 4 ó 5 dies com a molt! Clar que també pots fer servir la càmera del mòbil.

Per a mí hi ha una altra cosa imprescindible, com marxar sense agafar un llibre? generalment n’agafo un no massa gruixut per començar-lo i acabar-lo; en castellà, perquè així el puc regalar a alguna persona. Algun cop li he regalat al guia o a algun company de viatge d’algun altre lloc d’España. I, per fi, com vaig decidir no endur-me l’Ipad, em calia agafar una llibreta per apuntar-me coses que després em servissin per escriure al bloc.

Ja estava tot a punt, només calia posar-ho tot a la maleta, però això no va ser tan fàcil. En primer lloc, donat que la maleta havia de recórrer tants aeroports, canviant tantes vegades d’avió, si ja en altres ocasions he portat a sobre “una muda” per si de cas es perd, ara era imprescindible portar-ho tot a sobre.

Calia fer una motxilla que pugués pujar a cabina on hi hagués el necessari per viure tots els dies; per tant, el sac de dormir, la roba d’abric, les botes de muntanya, samarretes, pantalons, la farmaciola, part del necesser, la lot, el barret… El més imprescindible per poder resisitir sense maleta, encara que fos portant pràcricament la mateixa roba tots els dies.

Així que, embutir-ho tot el possible a la motxilla, i el que no cap porta-ho posat, no hi ha altra remei, i ja per fi arriba el moment d’omplir la maleta amb la resta.

Hora de comprovar quant pesa. Així que et carregues la motxilla i puges a la bàscula, fas la resta i pesa 6,1 Kg, perfecte perquè et deixeran pujar-la sense problemes a l’avió, encara que portis l’anorac a fora, ja que permeten fins a 10kg en l’equipatge de mà.

Ara la maleta per embarcar no pot passar de 8,9 Kg perquè en total no pot superar els 15 kg. Si ho supera, l’única solució és pensar que abans del dia que hem d’agafar l’avioneta hauré d’haver “abandonat” alguna peça de roba.

Bé, amb pujo a la bàscula amb les dues coses, motxilla i maleta, i la diferència són 15,6 Kg, un parell de substitucions de samarreta màniga llarga per màniga curta i un pantaló que es queda i, després de les pesades, 15 kg exactes.

Equipatge fet! En marxa!!

Fins arribar a lloc BCN-WDH

Vaig començar el viatge agafant l’L77 de les 12 del migdia, amb la mala sort que s’espatalla la porta de sortida (PRIMERA) i quan arribem a la parada de l’Eroski puja un mecànic que està arreglant un altre autobús que està allà aturat.

l77

Proven d’obrir i tancar les portes però no va, així que sembla que l’altre ja està arreglat i ens fan canviar. Tot plegat portem una mitja de retard. Sort que he sortit amb temps!

Arribo a l’aeroport quasi a l’una de la tarda i cal predre’s-ho amb calma perquè d’aquí a que arribi a Windhoek, capital de Namíbia, passaran un munt d’hores; no només pel fet que estigui a força quilòmetres, sinó perquè he d’agafar tres avions i això sempre comporta tota una aventura.

Les persones que ens agrada viatjar sabem que una de les “pegues” de qualsevol viatge són els vols i les connexions, quasi sempre amb escales imcomprensibles.

Sembla lògic que des d’Europa no hi hagi vols directes a Namíbia perquè tampoc hi va tanta gent tot sovint, llavors està clar que Johannesburg, a Sudàfrica, tingui un paper de nus de connexions entre tots els països de l’Àfrica Austral.

Així que si agafes el vol amb una aerolínia europea no et queda més remei que fer escala allà on la companyia té la central: SWISS, escala Zurich; British Airways, escla Londres. I passa el mateix en les altres: Egypt Air, escala El Caire, Qatar Airways, escala Doha.

Aquest cop he volat amb la British Airways i el periple ha estat Barcelona-Londres-Johannesburg-Windhoek, i encara gràcies que m’he estalviat anar a Madrid.

volant

A l’aeroport de Londres, al passar el control de l’equipatge per embarcar, tot i que ja m’havien deixat passar a Barcelona, me’l van fer buidar tot completament (SEGONA) perquè no tan sols està prohibit portar els líquids més petits de 100 ml, que jo ja ho complia, sinó que els has de posar amb una bossa de plàstic fora de l’equipatge. A més, encara que els ho treguis després, igualment, de passada, t’ho regiren tot, t’ho treuen tot i després torna-ho a encabir!

airport_security

Així, després de fer cua mentre remenen bosses, motxilles i maletes d’altra pobra gent que, com jo, no porta “tot a lloc”; després de recolocar els pots petits de sabó, xampú, crema del sol, repel·lent d’insectes… que portava escampats per tots els racons de la motxilla intentant aprofitar l’espai, he embotit tot una altra vegada i corrents perquè surt l’avió cap a Johannesburg.

És un vol d’onze hores, sortosament de nit, que si tot va bé i et pots entretenir amb una peli i la persona del darrera no té les cames massa llargues i no hi hagi alguna criatura que vagi donant puntades de peu per no estar-se quieta i no plori cap bebé i t’hagi tocat passadís però qui va al costat no s’estigui aixecant cad moment…. es pot dormir. Clar, més aviat poc i amb les cames i l’esquena entumides, sobretot en un avió ple a vessar amb 8 seients per fila (2-4-2).

interior

El que és més dur de suportar és que després de fer 24 hores que has sortit de casa et diguin que hi ha overbooking i la connexió que ja era prou dolenta perquè hi havia 6 hores de diferència, que al final es van convertir en 9 (TERCERA, perquè “no hay dos sin tres”).

airport-arrivals-big

Per fi arribes a destí i no saps ben bé si et toca dinar, sopar o esmorzar, només saps que tens ganes d’iniciar l’aventura de veritat!!!!

 

 

El Rock ja és a casa

Aquest estiu el Rock m’ha donat un bon “susto”. Ja té 16 anys, que els va fer el mes d’abril passat, i és cert que em vaig fent a la idea que és molt vellet, però …

ma

En els darrers anys, quan marxo de vacances, el Rock es queda a l‘Hotel Caní El Vilà, un lloc fantàstic per deixar-hi uns dies el gosset o gosseta amb tota tranquil.litat (si voleu podeu fer una cop d’ull amb la visita virtual i us adonareu de que el lloc és incomparable)

Estant a Namíbia vaig rebre un WhatsApp avisant-me que el Rock estava malalt: diarrea amb una mica de sang, no volia menjar, no caminava. En definitiva, em deien que havia fet un “baixon” i que el duien al veterinari a fer analítiques i proves. Havien de donar-li suero i, fins i tot, ingressar-lo per veure si es recuperava.

Han estat uns dies amb el cor encongit perquè no he tingut connexió a internet per saber com evolucionava i tampoc podia fer res. La meva preocupació era que no patís però també em feia molta ràbia i molta tristesa no poder estar al seu costat si empitjorava.

Però als 4 dies ja es va recuperar. Ja de seguida em van avisar que tornava a perseguir totes les gossetes i que “el tio està tan flamenco”. Quina alegria!!! Moltes gràcies a tot l’equip que ha tingut cura d’ell!!!!

Així que quan avui el Rock ha arribat a casa no he pogut aguantar les llàgrimes pensant que podria haver passat de no tornar-lo a veure.

Està estupendament, més sà que un gra d’all, passejant pel carrer ben dret, amb aspecte saludable, del qui ha passat una temporada a la muntanya fent salut i torna amb energies renovades i quan ha arribat a casa ha pujat les escales més lleuger que jo, fins i tot fent saltironets.

A casa ja ha fet tota la repassada, primer de tot un bon glop d’aigua perquè venia assedegat del viatge

bevent

Després cap a la terrassa a fer un volt

terrassa

Una passejada per tot el pis, reconeixent tots els indrets de la casa, redescobrint.

passadís

Evidentment ja ha recordat on són les llaminadures i li ha faltat temps demanar-ne.

llaminadures

I per acabar, espatarrat descansant.

espatarrat

Quina alegria tornar-lo a tenir a casa, a veure si ho recordo quan em fa pal llevar-me més d’hora per treure’l a passejar, quan s’entreté olorant tot pel carrer i jo vaig carregada o fent tard i amb ganes d’arribar a casa o bé quan estic fora de casa i haig de tornar-hi corrents perquè sé que necessita el passeig del vespre-nit.