Putes o desesperades

Llegint l’entrada “Putas por defecto social” del blog de PERIODISTAS FRUSTADAS, he pensat que la bloguera ha fet una bona exposició sobre el pensament masclista que tenen molts homes de creure que un grup de dones que van soles, a una discoteca o a un bar, estan a la seva disposició d’una manera o un altra.

La bloguera presenta un grup de noies, més aviat joves, solteres, que vesteixen com volen i actuen amb total llibertat. Automàticament generen comentaris d’homes que les consideren putes, presuposant que la seva manera de vestir i actuar implica una llibertat sexual que les converteix en dones fàcils i accessibles. Aquesta “provocació” justifica qualsevol acció com comentaris grollers o tocaments, com he vist en alguna ocasió.

Però jo he volgut comentar la visió des d’una perspectiva de dona més gran, de 50 ó més anys; que sortim amb les amigues, ja estiguem casades, solteres, separades, amb parella o sense; que sortim a ballar, a celebrar qualsevol esdeveniment. Aquí la influència de com anem vestides no té tanta importància però sí la nostra actitud que, automàticament, els grups d’homes, joves o grans, interpreten com a “dones desesperades buscant rotllo”. Amb la qual cosa, es “veuen en la necessitat ” d’enganxar-se i dir-te bajanades.

IMG_1728_Dones_lliures

“Putes o desesperades” són els qualificatius a les dones lliures. Sembla que no hi ha manera que molts homes no siguin capaços d’establir relacions d’igualtat. Ni són els poderosos que es creuen amb drets sobre les dones, ni són els salvadors de les dones soles.

Una forma més de la violència contra les dones que hem de soportar, fins i tot, anant de festa!

35 anys d’ajuntaments democràtics

El dia 3 d’abril va fer 35 anys de les primeres eleccions municipals després de la dictadura. Per aquest motiu es va organitzar un acte a la Sala Aloma del Centre Cultural Mercè Rodoreda el dia 4 al vespre.

Era una celebració molt més senzilla que la del 30 aniversari que es va fer al Foment amb moltes persones convidades, fins i tot el President de la Generalitat, en José Montilla llavors, representació de totes les entitats i on es van donar les primeres medalles de la ciutat als dos alcaldes anteriors, en Carles Riba i l’Eduard Alonso

Abril'09-30anys1

L’acte que es va fer divendres era molt més senzill, amb paraules de l’acalde, com una assemblea de totes les persones que al llarg d’aquests 35 anys han estat regidors i regidores dels diferents partits polítics. Va dir, a més, que pretenia repetir aquesta assemblea cada 5 anys.

A mí, personalment, ja em sembla bé que no es facin grans actes, però no vaig veure el model d’assemblea per enlloc, o el concepte que jo tinc d’assemblea. Ja que per a mi és un espai de debat, d’intercanvi i no un lloc on uns quants tenen la paraula i els altres simplement escolten.

Va estar molt bé poder saludar a moltes persones que no ens veiem sovint, tot i que l’acte en sí va ser bastant avorrit.

Els parlaments, en general, i el manifest que es va acordar van anar en la mateixa línia: La ciutat de Sant Joan Despí centre de l’Univers que ja veiem en el Butlletí i que ja tenim costum de sentir en els discursos.

La meva intervenció va ser la següent:

Molt bona tarda a tothom,

Celebrem un aniversari i som aquí per compartir les nostres vivències en el moment dels 35 anys del nostre ajuntament, en democràcia.

Tots el homes i les dones que ens hem aplegat avui aquí, i d’altres que hi són en el nostre record, tenim moltes coses a explicar del nostre pas per l’Ajuntament.

Del treball, de l’esforç, dels neguits, de les il•lusions, dels projectes; de les alegries i de les penes, perquè de tot hi ha hagut en el dia dia de qualsevol regidora o regidor que ha assumit la responsabilitat de posar les seves energies al servei de la ciutadania.

El meu agraïment per a tota aquesta feina que s’ha fet, entre tots i totes, i que ha comportat la millora de la ciutat i, sobretot, de la qualitat de vida de les persones que hi vivim.

 A més de l’alegria de fer anys, un aniversari ha de ser també el moment de la reflexió; de l’anàlisi dels aspectes positius i negatius del què ha passat.

Certament estem en uns moments de grans dificultats en molts àmbits i els ajuntaments no en som aliens.

Estem veient com la democràcia no és un fet consolidat i inamovible, al contrari, ens adonem de la seva feblesa quan els nostres drets, assolits amb tanta lluita, poder ser arrabassats a cops de decret o amb lleis com LRSAL que amb l’obsessió centralista atempta contra el principi de subsidiarietat. Un principi que la Unió Europea defineix com que qualsevol assumpte ha de ser resolt per l’autoritat més propera. És a dir, els ens locals són els que donen resposta, com a més propers a la ciutadania i a les seves necessitats.

En els anys que vindran veurem com l’austericidi, les retallades en sanitat, educació, dependència i els canvis legislatius, o la disgregació del Baix Llobregat com a comarca,  tindrà un gran impacte a la nostra ciutat i a les nostres vides.

No podem obviar, a més, que hi ha hagut persones que han fet un mal ús del lloc que ocupen, i el servei públic l’han convertit en servei personal. Són persones que s’han desprestigiat a sí mateixes, als partits que representen i a tota la política en general. Això ha comportat la desafecció de la ciutadania pel model de participació política que tenim.

A la nostra ciutat, com a d’altres, existeixen grups de persones que s’organitzen per debatre, per reivindicar, per reclamar, per exigir més transparència en les decisions, per participar lliurement. És important que aquestes veus siguin escoltades perquè formen part d’una nova manera de fer política.

El Grup Municipal d’ICV-EUiA del present mandat, com ho han fet els partits de la nostra coalició en els mandats anteriors, des de l’oposició o des del govern, reiterem el nostre compromís de treballar per la ciutat.

Ho fem al carrer, al costat de la gent, i ho fem a la institució mantenint la nostra coherència. Perquè volem una ciutat per a tothom, cohesionada socialment. Defensant els valors de l’esquerra, de l’ecologisme i del feminisme.

Per molts anys!!!!

35 anys ajuntaments democratics

Potser no cal esperar cada 5 anys i es pot fer una veritable assemblea amb propostes concretes sobre les quals debatre i conèixer així les diferents visions de totes les persones que han estat càrrecs electes i han treballat per la ciutat.

BCN World

Quina pena!

bcn

En els darrers dies ja es sentia a la Cambra de Comerç de Tarragona amb el seu president, Albert Abelló al davant, defensant les excel·lències de la instal·lació del BCN World. Avui ha sortit la notícia que CiU i PSC s’han posat d’acord per afavorir el projecte.

Quan va haver la moguda d’Eurovegas jo ja em vaig posicionar en contra sobretot pel que suposava d’atac al territori del Baix Llobregat, però també per altres motius. Ara, molts d’aquests motius es repeteixen.

Sobretot la qüestió de fiscalitat. En un moment en què estem patint tantes retallades, que CiU-ERC no deixen de dir cada dia que tot és culpa de Madrid que no envia els diners, resulta que ens podem permetre que enlloc de pagar el 55% d’impostos, que és la taxa establerta per a les empreses del joc, BCN World només pagarà el 10%, UN 45% MENYS!!!!!

acudit

Quina classe de magnífic acord és aquest? El nostre país s´ho pot permetre?

Ja s’ha dit que al voltant d’aquests tipus de projectes “d’oci familiar” es genera prostitució, deliqüència, tràfic de drogues, addicció al joc…. Qui pagarà l’augment de la seguretat, les accions socials i sanitàries per combatre les drogodependències i les ludopatíes? Amb el 10% dels impostos?

La promesa de milers de llocs de treball atraurà a persones d’arreu que en aquests moments està en condicions de molta necessitat. Les poblacions veïnes tenen capacitat per absorvir a tota aquesta gent que, malauradament, no tota tindrà feina?. Té la Generalitat previst d’on traurà els diners per donar suport als Ajuntaments afectats.

No tot són flors i violes com ens volen vendre. A l’empresariat li pot semblar la possibilitat de guanyar molt, però a la classe treballadora, als de sempre, només els espera treball precari i pocs drets; pregunteu a les persones que treballen a Port Aventura.

Tan de bo estigui totalment equivocada i d’aquí a uns anys BCN World sigui un lloc magnífic.

“A demanda”

Aquestes dues paraules resumeixen els horaris de menjar dels bebés, segons l’actual “moda” i “prescripció” dels i les pediatres.

M’explico: De sempre les criatures han mamat o han pres el biberó seguint “un horari”; evidentment un horari no totalment estricte, però sí un ordre entre menjada i menjada. Generalment, cada 3 hores aproximadament, seguint el ritme de la criatura i la seva gana, mantenint una certa rutina. És cert que cada mare va coneixent de mica en mica a la seva criatura i sap si cal avançar-li la “toma” o bé deixar que plori una mica, despertar-la o bé deixar-la dormir una mica més.

Doncs tot això ja és història. Les mares que vam fer-ho així, sembla que ens vam equivocar del tot, perquè ara les instruccions són “a demanda” que vol dir que la mare, en tot moment, ha de donar-li el pit només que la criatura digui AH! No hi ha horari, no hi ha espera, no ha de plorar gens, no importa si menja poc o molt, menjar a qualsevol moment i a qualsevol hora. Això és la lactància materna a demanda.

bebe

La reflexió que jo em faig pel que estic veient amb les mares joves que conec és la dependència amb la criatura. Mentre estan alletant no poden separar-se ni un instant de la criatura a extrems que em sorprenen i considero que el paper mare està anul·lant el concepte dona, perquè ser mare no està renyit amb ser dona.

Quan una mare està alletant al seu fill o filla no deixa de ser una persona amb vida pròpia, amb temps personal (poc), amb temps per a la seva parella (poquet) i amb temps per a relacionar-se (quasi res) però amb la situació “a demanda” aquest temps escàs es converteix en nul.

M’expliquen que no poden dutxar-se, que quasi bé no dormen i si ho fan és perquè dormen amb la criatura al llit, que no surten enlloc o que només van a casa de la família, que les amistats són les que van a casa seva. Si surten les pots veure donant el pit a un banc o a un bar.

Les mares que s’han de reincorporar a la feina pensen en treure’s la llet per poder-la guardar i que li puguin donar a la criatura. Les que no treballen, avui en dia malauradament hi ha moltes, doncs mantenen l’alletament més enllà de l’any o fins i tot més temps.

Preguntes que em faig: A qui beneficia aquesta dependència mare-criatura? És bo per a la relació de parella aquesta dependència? Quin paper té el pare en l’alimentació de la criatura? Qui mira per la salut de la mare, per la seva esquena, pels seus ossos? Estèticament el seu pit com quedarà després de mesos i mesos d’alletament? (ja s’operaran després) .

Crec que s’està exagerant perquè la mare acaba vivint la tirania del seu bebé, sense vida pròpia i la impliació del pare no és, ni de bon tros, la mateixa, tot i que també en pateix les conseqüències.

 

 

10 anys , 1 setmana i 1 dia

Posat així sembla més aviat una condemna, però certament jo no diria tant!!!!. Hauria volgut escriure-ho en la data exacta en que feia els 10 anys, però m’ha estat impossible tots aquests dies; així que d’avui no passa, encara que se’m faci tard per sopar.

Deu anys és el temps que fa que sóc Regidora a l’Ajuntament de Sant Joan Despí, sembla mentida com passa el temps!!!. Aquell divendres 12 de març del 2004 va ser un dia molt estrany. Just el dia anterior hi va haver el gran atemptat a Madrid i vivíem amb una espècie de commoció.

Es va convocar un Ple extraordinari per tal de fer un posicionament institucional envers l’atemptat i expressar el condol per les víctimes. Així doncs, enlloc d’ocupar el meu càrrec amb un Ple ordinari qualsevol, em va tocar fer-ho en unes circumstàncies força especials.

Va ser difícil preparar la meva intervenció de presa de posessió que expressés la meva alegria però, a la vegada, el sentiment d’angoixa després de les explosions d’aquells trens carregats de gent que anaba a la feina o a estudiar.

He volgut recordar aquell dia i he anat a l’arxiu per poder recuperar el meu discurs:

Després dels terribles esdeveniments contra la pau i la convivència, avui és un dia de dolor i de ràbia. Tots ens sentim colpejats en els nostres sentiments, però no en les nostres conviccions; sabem que aquesta no és la manera de reivindicar cap mena de drets i que només les accions democràtiques seran capaces de canviar les actituds.

No vull extendre’m, ni tampoc tinc ànim per fer-ho; m’agradaria, però exposar tres consideracions.

La primera, que és un orgull per a mi formar part del Grup Municipal d’ICV-EUiA, essent el relleu d’una persona de la vàlua de la Conxita Sánchez, que amb la seva dedicació ha estat capaç de deixar una empremta tan significativa en aquesta ciutat.

En segon lloc, que vull amb la meva tasca contribuir, des de les polítiques públiques, a la cohesió social; al desenvolupament ple de les persones que estan en situació de marginalitat; a la lluita contra la discriminació, cercant una veritable igualtat d’oportunitats; a continuar treballant perquè sigui reconegut el paper de les dones dins la societat. En definitiva, a millorar les condicions de vida de les persones de la nostra ciutat.

I tot això, mitjançant la continuïtat de projectes ja iniciats i impultsant-ne de nous, amb el propòsit de seguir desenvolupant el nostre programa.

Finalment, vull afegir que amb mi trobareu una persona de tarannà dialogant, lluitadora, amb il·lusió, amb capacitat de treball i decidida a col·laborar amb tot allò que pugui representar un guany per a les ciutadanes i ciutadans de Sant Joan Despí i, compartint aquest objectiu, estic segura que rebré el reclzament i la collaboració d’aquest Consistori.

Moltes gràcies

Deu anys després, provablement ho diria de manera diferent, en la forma, però no pas en el fons. Crec que al llarg d’aquest temps he dedicat totes les meves energies als objectius que em proposava i, amb això segueixo endavant.

Barris i Crisi

Aquesta ha estat la ponència inicial de la Convenció Programàtica que ICV ha fet aquest matí a Barceona.

La ponència ha estat a càrrec de l’Ismael Blanco, coordinador de l’Equip que està duent a terme la Recerca  Barris i Crisi, una investigació que recull informació sobre la situació i dinàmiques que s’han generat en diferents barris en aquest context de crisi.

Aquest estudi, que va començar el febrer del 2013, té prevista una durada de dos anys; per tant, finalitzarà el febrer de 2015. Ara, però, ja es poden començar a extreure algunes conclusions de les dades que s’estan obtenint de l’observació.

ciutat-meridiana1

Aquí deixo algunes coses de les que he recollit, però no pretenc fer aquí l’anàlisi d’una recerca que ha de tenir unes conclusions i han d’estar exposades amb molt de rigor

1.- Que hi ha una segregació urbana com a fenòmen estructural, que està en els gens de la societat i aquesta segregació és una amenaça per a la cohesió social.

-Si hi ha situació de pobresa augmenta la situació de vulnerabilitat. -La segregació urbana genera més segregació escolar. -Si la població és d’origen estranger s’abona un terreny de xenofòbia i radicalitat dels discursos. -Apareix la insensibilització de la resta de la població i així la insolidaritat. -A escala metropolitana es planteja el greu problema de la justícia redistributiva. -Les desigualtats territorials generen més diferències socials.

2.-  La segregació urbana superior és molt més evident que la inferior. Això vol que les classes mitges i baixes estan molt més barregades que les classes altes o benestants.

En aquest sentit el concepte de “gueto” s’hauria d’aplicar més aviat a un barri com Sant Gervasi que no a un com el Raval. Una de les raons en les que es podria basar aquesta situació és el fet que quan s’han dut a terme polítiques de rehabilitació sempre han estat en zona baixa i la mixtització no s’ha produït en la zona alta.

3.- L’estudi de la instensitat de segregació que s’ha realitzat de manera cartogràfica fa aparèixer que hi ha diferències significatives entre municipis, més que entre barris d’un mateix municipi.

Això implica que els municipis que disposen de més recursos són aquells que tenen menys necessitats. És evident, doncs, que no es pot combatre la segregació urbana només des de les polítiques municipals, sinó que cal fer-ho des d’una estratègia de país.

4.- Pel que fa al estudi de casos que s’ha realitzat s’observa que la crisi no ha impactat de la mateixa manera a tots els territoris, uns s’han vist més afectats que els altres. Els més colpejats per la crisi són els que han vist augmentar la seva població de persones d’origen estranger i que hi ha hagut una substitució poblacional.

El què s’observa és tota una acció social del propi veïnat que ha generat diverses dinàmiques: SOCIALS (Banc del Temps, Banc d’Aliments, PAH..) MEDI AMBIENTALS (xarxes telemàtiques Guifi.net, Som Energia, horts urbans..) ECONOMIA (c0operatives de consum, ..)

Té un important valor que ens permet visibilitzar la ciutadania que s’està organitzant en temps de crisi, però també el fet que la generació de benestar social depèn de la pròpia capacitat i allà on hi ha més necessitat no hi ha prou energia per fer-ho.

Les recomanacions que l’Ismael Blanco ens donava cap a la intervenció és que no podem naturalitzar la segregació urbana, per tant, calen solucions a llarg termini amb polítiques redistributives dirigides a tot el territori, ja que las solucions locals no són suficients.

S’ha de treballar als municipis i als barris més vulnerables amb polítiques integrals basades en la col·laboració de les administracions però sobretot conjuntament amb els agents del territori, perquè permetran l’organització i la innovació social que contraresti les dinàmiques excloents i la insuficiència dels serveis públics.

Filòsofes

Les activitats programades aquest mes de març van començar amb el Curs: Dones, literatura i pensament vinculat al VII Premi Delta.

Les dones que vam assistir vam tenir l’oportunitat de conèixer a dues filòsofes que ens eren totalment desconegudes. Elles, com moltes d’altres, no han format part de la nostra cultura, ni dels nostres estudis, ni del coneixement general. Elles, com moltes d’altres, han estat obviades de la història com si el seu pensament fos menor i no tingués cap valor enfront del pensament dels “grans filòsofs”. Així, el pensament que se’ns a transmès, generació rera generació, no ha estat neutre, al contrari, ha tingut clarament un sentit androcèntric, com a universal.

El primer dia, gràcies a la Georgina Rabassó vam poder conèixer a la Christine de Pisan, la primera dona escriptora professional del segle XV, ja que va viure del què escrivia, generalment per encàrrec. Defensava l’escriptura com un exercici de la llibertat, que calia d’un espai i d’un temps de dedicació.

A partir de la seva experiència discuteix i qüestiona les idees sobre la inferioritat de les dones i de tot allò que els autors estan dient sobre la seva conducta. Entre moltes altres obres, escriu “La ciutat de les dames” on la Raó (saber i capacitat), la Rectitud (dama com a noblesa d’esperit i no com a classe social) i la Justícia (política i justícia per a totes les dones) parlen en somnis a l’escriptora.

christine

I el segon dia, gràcies a Rosa Rius Gatell, vam conèixer a la Moderata Fonte, escriptora del segle XVI, que en la seva obra pòstuma “Il merito delle donne” presenta el pensament de les dones a través d’un diàleg que es dóna en un jardí entre diferents dones sàvies, representant a tot tipus de dones per edat i per estat. Des de la soltera, a la casada recentment, a la vídua gran o a la casada de molts anys.

No hi ha jerarquia entre elles més enllà de les experiències i la cultura; amb el respecte a l’opinió de cadascuna, donant valor a la profunda amistat.

Meritodelledonne001

De tot el què la Rosa ens va transmetre m’han quedat unes quantes idees que vull anotar aquí per rellegir-les i no oblidar-les:

El temps que tot ho engoleix. El temps del profund oblid

Aquest és l’abús històric que s’ha fet amb el pensament de les dones, perquè els homes s’han apropiat de la pauraule, del llenguatge i per això CAL ABANDONAR EL SILENCI.

És imprescindible que les dones escrivim per tapar les llacunes de la història. Hem de confiar amb la força de les paraules perquè poguem conèixer els fets a través de les nostres avantpassades i, a la vegada, seguir de pauta per a les nostres coatànies, però sobretot per a les generacions futures. Les dones que han escrit, que han explicat com som, ens permeten tenir referents femenins.

 

 

 

 

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.