El Aam el Qadem fi Palestina

Si no ho he escrit massa malament, això significa “L’any que ve a Palestina” que és el brindis que vaig fer en el sopar que es va celebrar després del lliurament dels Premi Esperança 2013, divendres passat

Ja fa quatre anys que hi assisteixo i, des de la primera vegada, sempre és un acte molt emotiu perquè tothom explica les seves vivències. Ja vaig explicar el maig del 2010 què significa la Nakba i per què es commemora.

El primer any, quan la gent premiada va explicar la seva experiència, em va impactar molt. Després, quan vaig marxar cap a Palestina, vaig poder viure directament tot allò, bons i mals moments que vaig compartir amb altres dones i que em van quedar gravades per sempre moltes imatges, he pogut entendre a totes aquestes persones.

Enguany també ha estat així, especialment amb el premi a Pallasos en Rebeldia per la seva feina desenvolupada a Palestina, tan amb joves palestins d’una escola de circ, com en els Festivals per diferents poblacions, arrencant somriures als infants. Les paraules del seu director, l’Iván Prado, que és qui va recollir el premi,  van fer posar a tota la sala dreta.

Gràcies a la Salam Almaslamani, Presidenta de la Comunitat Palestina a Catalunya, tinc l’oportunitat de viure aquests moments i conèixer gent fantàstica.

Tan de bo El Aam el Qadem fi Palestina perquè haurà arribat la pau

Salut Mental i Fibromiàlgia

Aquesta setmana he participat a dues conferències relacionades amb la salut.

Dimarts, a l’Àrea de Serveis a la Persona, “Com afrontar el malestar individual i social en la salut mental de la població” a càrrec del Psiquiatra  Josep Ramos i organitzat per l’Associació de Familiars de Malalts Mentals i dimecres al Centre Cívic de Les Planes on el Reumatòleg Emili Gómez Casanovas va presentar l’Estudi Epidemiològic sobre l’impacte familiar i laboral de la Fibromiàlgia (EPIFFAC) organitzat per l’Associació Fibroespí.

En totes dues conferències es va tractar la problemàtica que significa tenir una malaltira crònica, no només per a la persona que la pateix sinó també pel que significa i té repercussió en el seu entorn familiar, laboral, relacional…

El Doctor Ramos ens explicava com hi ha molts factors que determinen la salut, alguns depenen de nosaltres i d’altres ens venen donats.

L’edat, el sexe o la constitució genètica són fets individuals sobre els quals no hi podem fer res; però si que hi ha possibilitats d’afavorir un millor estat de salut depenent dels estils de vida, de les relacions socials que establim, de les condicions del nostre entorn, del medi laboral, de les oportunitats de formació. Tot el conjunt, en definitiva, és la que genera unes expectatives de vida saludable i les desigualtats socials resten aquestes expectatives.

Tal i com ens presentava el Doctor Gómez, l’estudi que s’ha realitzat a més de 300 persones afectades de fibromiàlgia o fatiga crònica, de 35 centres de salut corresponents a 14 comunitats autònomes arreu d’Espanya, i les quüestions que s’han analitzant tenen a veure en aquests aspectes que determinen una bona salut, una bona qualitat de vida.

El benestar emocional, les relacions interpersonals, el benestar físic, el desenvolupament personal, el benestar material i l’impacte que té la malaltia en el entorn familiar i laboral.

Cada cop més persones a la nostra societat pateixen malalties cròniques com les malalties mentals i la fibromiàlgia. Encara queda molt per investigar i aconseguir millorar la qualitat de vida d’aquestes persones, però el que cal fer des de les administracions és actuar des de la prevenció per ensenyar a mantenir un estil de vida saludable i generar els entorns segurs, amb la protecció santària, educativa i social adequada per evita qualsevol tipus de desigualtat.

El dia de la meva mare

Normalment, jo no sóc massa fan per celebrar especialment “el dia de la mare”, “el dia del pare”, “el dia dels enamorats”, “el dia de la mona”…. tot i que, lògicament, es fa difícil perquè si no fas alguna cosa, encara que sigui un detallet (unes flors, unes postres) sembla que t’hagis oblidat o que siguis una garrepa que no vols rascar-te la butxaca i fer regalet.

Així, doncs, el què he volgut fer avui és escriure sobre la meva mare; ja ho he fet altres vegades però no li havia dedicat una entrada per a ella sola al meu blog.

Ma mare és com dues mares perquè té dos noms. Sí, dos noms diferents. Un, l’oficial, el que consta al carnet d’identitat és el de Maria, Maria Garcia; un nom original que si el dius cridant  enmig d’una plaça segurament mitja dotzena de dones es girin. Però ella per a tothom és Pepita, batejada Josefa, o Pita com la crida el meu pare o les netes: la seva iaia Pita.

I si això ja la fa especial, moltes altres coses la fan única. O no us sembla increïble que als seus 81 anys segueixi netejant la casa quasi cada dia, fins i tot quan ve una noia a fer la neteja un cop per setmana?

Explicar les seves especialitats seria molt llarg, així que n’he triat dues:

Una, no puc dir la primera perquè no podria establir l’ordre, és la seva “llicenciatura en economia domèstica”. No he conegut mai ningú que hagi estat capaç no només d’alimentar la família amb poc recursos; sinó també fer-ho amb una bona paella, arròs al forn o fideuà tots els diumenges, sempre acompanyada del pica-pica del vermut i les postres amb galetetes de xocolata incloses. Uns dinars dignes del millor restaurant.

En altres temps, quan erem petites ma germana i jo, una de les maneres d’estalviar era cosir-nos ella la roba, vestits i faldilles amb cos que tenien suficient vora per anar treient i preveure la “creixença”.  Fins i tot el vestits de comunió d’organdí que, 50 anys enrera, eren la màxima il.lusió d’unes nenes de 6 i 8 anys. Uns vestits tan ben fets que fins i tot les netes els han portat per carnaval reconvertits convenientment per semblar fades o princeses; em sembla que encara volten!

I l’altra, que he triat, és el su “cicle de grau superior en atenció a les persones“. Va tenir cura de la seva mare, la iaia Fina, durant un munt d’anys. Una dona de caràcter fort, algun dia parlaré d’ella, que va morir als 92 anys al llit, de vella; atesa per la meva mare fins el final. Ella era la que la netejava, la vestia, l’alimentava amb suero, sucs i brou amb un porronet perquè ja no podia mastegar i la trajinava per aixecar-la. Fins i tot la doctora que venia a veure-la de tant en tant li havia dit “Si la cuida tan bé no es morirà mai!”

Ha tingut cura de la meva germana i de mi, de tal manera que sempre ha estat allà present però a la vegada en la distància. D’això en vaig ser totalment conscient el dia que va néixer la meva filla; en el moment que la comadrona me la va posar sobre el meu pit vaig adonar-me com l’estimava i què estava disposada a fer per ella i, automàticament, vaig tenir la meva mare al cap i vaig saber com m’estimava i tot el que havia fet per a mi. Sempre dic que des que jo sóc mare estimo molt més la meva mare.

També ha tingut cura de les seves dues netes, amb la mateixa generositat i amor. La meva filla, quan era petita, les poques vegades que s’havia posat malalta i no podia anar a escola, em deia: “Porta’m a casa la iaia que allà em posaré bona”. Això, bàsicament, el què significa, és que sempre hi és!

Ella havia treballat de soltera a la Bayer, omplint pots de pastilles, però va haver de firmar un paper que quan es casés havia de deixar l’empresa; coses del patriarcat, ara també ho fan no contractant mares joves perquè tenen on escollir, encara que no ho fan tan evident perquè seria il·legal!

Un cop casada havia treballat un temps pintant plaques esmaltades, que en aquella època es feia tot a mà, a una empresa alemanya, a temps parcial.

També la recordo a casa passant un munt d’hores pintant a mà figuretes de pessebre de plàstic, amb pinzells ben petits i amb diferents colors. Allà en fila els bens, els pastors, les verges… jo de vegades l’ajudava pintant les peanes, però el més difícil eren les cares. Com era una feina a casa estava molt mal pagada, més encara amb la perfecció que ella les feia.

Quan ja tenia més de 60 anys li van demanar si podia tenir cura d’un nen petit perquè en el darrer moment s’havia quedat sense plaça a la Llar d’Infants i, allò que havia de ser un “favor” temporal va esdevenir una feina de quasi 10 anys tenint cura del nen i de la germana que va néixer un any després.

En aquella època va ser molt feliç perquè podia disposar d’uns diners “seus” per fer el què volgués, generalment regals pels altres i, sobretot, perquè, com ella deia “guanyo diners fent allò que he fet gratis tota la vida”.

Uf!!! m’ha sortit una entrada una mica llarga i més si no m’aturo. Així que serà un altre dia

T’ESTIMO MAMA!!!!!

Llistes obertes i paritat

Fa mooolts dies que no escric al meu bloc, perquè el dia a dia de la feina i de les meves responsabilitats, em deixa molt poc temps per a la meva vida personal, i escriure al bloc forma part d’aquest espai que m’agrada dedicar el meu temps lliure.

Moltes han estat les coses en les que he estat participant de xerrades, reunions a la Federació de Municipis, presentació de la ILP de Renda Garantida de Ciutadania, debats, l’Assemblea Nacional d’ICV, la diada de Sant Jordi… i he triat un dels temes sobre els quals he pogut reflexionar i que avui en parlaré.

En els últims temps, a causa dels incompliments dels governs respecte al programa electoral amb el qual es presenten a les eleccions (el PP per exemple ha fet tot el contrari del què va prometre), a causa també dels casos de corrupció d’alguns partits, a causa dels qüestionament de la transparència i dels lideratges; molta gent demana les llistes obertes per poder votar a qui més s’ho mereixi i en favor de la “vertadera participació” i transparència.

Jo volia saber-ne una mica més, per veure si realment el fet de poder votar amb llistes obertes generaria més participació, més implicació de la gent i afavoriria una millor democràcia. També tenia el dubte del que això podia representar per a la paritat, la representació de les dones; perquè després de molts anys i de lleis de quotes, a nivell de representació política encara estem lluny d’aconseguir el 50-50; justet arribem a la paritat (60-40 d’un mateix sexe) després de les lleis que obliguen a posar a les llistes electorals a cada grup de 5 no més de 3 candidats del mateix sexe, sense obligació d’ordre.

Amb tot això, vaig anar a escoltar la xerrada que s’havia organitzat, des de Dones amb Iniciativa, al Pati Llimona i vaig recollir les següents informacions:

Actualment hi ha una ponència al Parlament per l’elaboració de la Llei Electoral Catalana, pendent des de fa anys, de tal manera que som l’única Comunitat Autònoma que no té llei pròpia. Sembla mentida, oi?, doncs ja ens podem imaginar per què no la tenim, doncs perquè hi ha un partit que surt clarament beneficiat amb l’actual llei.

Hi ha 4 propostes sobre les llistes

1.- Vot personalitzat: Dirigit únicament a una sola persona, té de bo que la candidatura ha de ser molt propera, però l’inconvenient que perjudica clarament les minories, amb la qual cosa es perden vots i es debilita la disciplina interna del partit. Aquí juga un paper important els mitjans de comunicació i, en general, perjudica la paritat.

2.- Llistes tancades: A un sol partit, sense possibilitat de modificació. Els països que les utilitzen solen provenir de contextos no democràtics. Limiten la capacitat de l’electoral per elegir. Es poden fer quotes per mantenir la paritat.

3.- Llistes obertes: Un exemple és l’elecció del Senat on es poden elegir persones de diferents partits. Aquestes llistes generen clientelisme i corrupció, perquè el candidat o candidata més mediàtic o que tingui més diners pot comprar el vot. Dificulta la constitució de governs i no millora la legitimitat. Com el vot és més complicat enlloc d’augmentar la participació genera més abstenció. No té en compte la participació de les dones.

4.- Llistes desbloquejades: Cada partit presenta una llista però l’ordre no es fix, assignant preferències. S’ha de deixar clar si és una numeració o positius i negatius o bé tatxar o posar creus. Hi ha la posibilitat de bloquejar una part i deixar una altra lliure. Per poder mantenir la paritat de representació entre dones i homes caldria posar consignes d’obligatorietat a l’hora de l’elecció.

En resum, tot i que a les llistes tancades les dones tenen millor representació, tampoc es garanteix que la posició on estan determini la seva elecció. Només seria possible en el cas de les llistes en cremallera o bé garantir que en els dos primers llocs no poden ser del mateix sexe.

S’ha d’acabar amb la justificació de que les dones han de tenir representació; en tot cas, el què s’ha de justificar és “per què les dones no tenen la mateixa representació que els homes?”

Políticament és un bon moment per elaborar la Llei Electoral, perquè els grans partits PP-PSC-CiU estan més pressionats pels moviments socials sobre les institucions; però cal pensar-ho bé, no ens deixem enganyar per les llistes obertes com a gran solució i gran defensa de la transparència i mirem bé que s’hi pot amagar darrera.

De l’Estatut a l’Autodeterminació

Aquest és el títol del llibre que ha escrit en Jaume Bosch, diputat al Parlament de Catalunya del grup parlamentari d’ICV-EUiA, i que aquesta tarda ha presentat a ALIBRI

Encara no he tingut temps de llegir-lo, és clar, però realment després d’haver sentit les paraules de les persones que l’han presentat i del propi Jaume Bosch, penso que em pot oferir una anàlisi de tot un procés històric que ha portat a Catalunya a la situació actual i la reflexió que s’hi presenta, per part d’un home compromès i que ha viscut en primera persona tot aquest procés, també em pot donar eines per fer la meva pròpia reflexió.

Potser després de llegir-lo podré fer una reflexió sobre la independència, l’autodeterminació, el federalisme; què representa i com s’expressa i en què poden canviar les coses en cada cas. Quins arguments tenen cadascuna de les opcions i què s’amaga d’interessos i partidismes.

No sé si se m’han generat unes expectatives molt altes però, si més no, tindré més coneixement sobre el tema i aprendre sempre és bo.

Dones lluitadores

S’acaba el mes de març i moltes han estat les emocions que aquests darrers dies he viscut amb les dones de la ciutat, a tots els actes realitzats i per diferents raons.

Des del dissabte que vaig participar explicant un conte a l’acte del C.E. El Nus a la Torre de la Creu amb els contes per la igualtat, fins el dimecres dia 20 amb el Taller “Els sabers de les dones i els Mitjans de Comunicació“, que donava nom al lema d’enguay “LES DONES APORTEM SABER”, han estat uns dies ples d’activitat: Cinefòrum, sopar, concert, sardanes, balls, teatre, …

El sopar, el mateix 8 de març, com sempre animat i amb l’oportunitat de retrobar-nos dones de les diferents entitats, dels barris. Una nit divertida!!

Dimecres 13, a l’acte central de dones amb la mostra de tallers que es fa cada any. A la meva intervenció parlava del sentit reivindicatiu del 8 de març que en els temps actuals està tan viu com fa més de cent anys. Les dones hem de continuar lluitant pels drets laborals, socials, per l’educació per la sanitat i una manera de lluitar és la participació en les entitats de dones i també des dels moviments ciutadans.

Em va fer molta il·lusió que l’Emi, responsable del menjador de l’Escola Pau Casals fins aquest curs, que s’ha jubilat, llegís part del Manifest, conjuntament amb una mestra de l’Ateneu, també jubilada; una mostra de dues dones que han ajudat a formar molts nens i nenes de la nostra ciutat.

Per a l’Emi un record especial perquè li haig d’agrair haver educat la meva filla des dels 4 fins els 12 anys, que es va quedar al menjador de l’escola. Es pot veure aquí un resum de molts dels actes, recollits per tvdespi

Divendres dia 15 va ser el plat fort, a l’acte de Dones amb Iniciativa de Sant Joan Despí de Reconeixement de les dones que van lluitar contra el franquisme, al costat dels seus companys. Dones que en la clandestinitat, de manera anònima, no van deixar mai de lluitar per la llibertat i que han estat invisibilitzades per la història. Unes magnífiques paraules de la Imma Mayol i una participació molt emotiva.

Aviat tindrem el Consell de les Dones que avaluarà cada un dels actes realitzats, fent propostes de millora, si cal. Penso que aquest cop hi ha hagut més difusió sobretot a la pàgina web de donesdespi on s’hi poden trobar els programes d’activitats i ara les bases dels concursos literaris del Premi de Relats Breus i del Premi Delta.

S’acaba el mes de març però el treball de la regidoria de Polítiques d’Igualtat continua amb les activitats programades pel Dia Internacional per la salut de les dones i amb els concursos literaris de Relats Breus i el Premi Delta.

També continua la lluita per la igualtat entre dones i homes també perquè encara estem molt lluny d’aconseguir-la

9 anys

Avui fa 9 anys que vaig entrar a formar part del Grup Municipal d’ICV-EUiA a l’Ajuntament de Sant Joan Despí i vaig assumir la responsabilitat de la Tinença d’alcaldia de Serveis Socials i Dona, que és com es deia llavors.

Realment, mirant enrera, no sembla que hagi passat tan de temps, però certament moltes coses han canviat a la meva vida, des d’aquell 12 de març, tan a nivell professional com personal.

És difícil fer un balanç ràpid perquè la vida està feta de grans moments i també de petits instants que, sovint, acaben sent tan o més importants. De tota manera haig de dir que m’agrada el què estic fent, que he après molt i que he gaudit d’allò que ha significat implicació, voluntat, dedicació i després he pogut aconseguir per a la meva ciutat i la seva gent.

Per altra banda, tot i que la política activa és apassionant, requereix molt d’esforç personal i comporta molts moments ingrats.  Dedico tot el meu temps i les meves energies a treballar per la ciutadania i, encara que en els temps que corren la gent pensi que “tots els polítics són iguals”, ho faig amb honestedat i en voluntat de servei, sense cap enriquiment ni benefici personal.

No sé si continuaré més enllà, de moment seré regidora, si no passa res, fins el maig del 2015 i després…..