Probresa energètica o POBRESA?

L’any passat la gran preocupació va ser la malnutrició infantil, sobretot a rel de l’Informe del Síndic de Greuges l’agost del 2013. Llavors les entitats, associacions veïnals i tothom es va posar les mans cap i va a començar a exigir a Serveis Socials què s’estava fent.

Evidentment aquesta qüestió no era nova per a les persones que estem dedicant-nos a atendre les necessitats dels infants que estan en situació de vulnerabilitat i menys encara ens era al·liena la intervenció en la tramitació dels ajuts individuals de menjador que anaven progressivament augmentant; a més, aquestes beques que concedeix la Generalitat mai han cobert tot l’import, amb la qual cosa, des del Departament sempre les hem complementades per tal de garantir un àpat diari a tots els infants.

pobreza

No cal dir que tenim en compte que els nens i nenes mengen tot l’any i no només del 15 de setembre al 22 de juny, que és el període escolar i el que la Generalitat té en compte com a beca. Amb la qual cosa, sempre hem establert altres estratègies per garantir aquest àpat, a través de més vals d’alimentació per a les famílies o mitjançant les beques de casals i colònies amb el menjar inclòs.

Enguany la gran preocupació que s’ha disparat és la pobresa energètica, sobretot a partir de la suspensió del Tribunal Cosntitucional del Decret que havia fet la Generalitat. De fet aquest Decret és totalment inútil ja que no dóna una solució real. Quin sentit té aplaçar el pagament, si no tens els diners ara tampoc els tindràs al final de l’hivern; a més, potser no es necessita aigua o electricitat a l’estiu? És tan important no passar fred com poder tenir el menjar ben conservat.

po

Ara, doncs, també es gira la mirada cap a Serveis Socials, fent-nos responsables de garantir els subministraments bàsics. Certament això és el que venim fent en els darrers anys però es planteja una qüestió en la perversió d’aquest sistema. Han de pagar els ajuntaments les factures d’aigua, llum i gas de tota la població que està en situació de precarietat econòmica mentre les grans companyies energètiques parem la mà i van acumulant beneficis? Doncs jo crec que no, que cal regularitzar aquesta situació i cercar unes altres vies alternatives que passin també perquè aquestes empreses, malauradament privatitzades, renunciïn a alguns beneficis.

Bé, ara ja tenim l’alimentació infantil i la pobresa energètica, quina serà la següent demanda “a gran escala” a Serveis Socials, habitatge?

Crec que no s’està abordant el problema com cal. No és problema d’alimentació o de pobresa energètica, el problema és LA POBRESA, en majúscules. Una pobresa derivada de la manca de treball i de la precarietat salarial que impedeix la subsistència.

Llavors, enlloc de generar un sistema de prestacions que garanteixin els drets de les persones a una vida digna (Prestació d’atur, Renda Mínima Garantida de Ciutadania, atenció sanitària gratuïta, escoles públiques amb educació gratuïta a primària i secundària) han convertit a la nostra ciutadania en receptors d’ajuts, amb un concepte assistencialista i de caritat, no de drets; on els serveis socials que haurien de ser complementaris al sistema de prestacions, acaba sent l’única opció de moltes famílies que no reben cap altre tipus de suport.

Potser que el govern de CiU deixi d’esclamar-se perquè li han tombat el Decret de Pobresa Energètica i comenci a fer alguna cosa per combatre la pobresa del nostre país.

Mobilització pel Dret a Decidir

Són molts mesos amb el debat del sobiranisme, la independència, el país nou i tota la moguda generada, a la meva manera de veure, per una escapada endavant del Sr Mas quan planteja unes eleccions anticipades que pensa que gunayarà de coll i es troba que quasi bé no pot ni governar i sort en té d’ERC que li fa d’acompanyant.

A partir d’aquí hi ha hagut de tot i, en tot moment, a mí m’ha semblat que ens han obligat a posar al centre de les nostres vides “La Consulta” com si res més no existís ni tingués cap importància.

Des del primer moment ICV es va posicionar pel “Dret a Decidir“. Ja en aquell moment hi va haver tot un munt de gent que es va posar les mans al cap qüestionant aquest fet, sobretot perquè això significava posar-se al costat d’un govern de dretes que està retallant i augmentant el patiment de la gent amb les seves actuacions.

Al meu parer, la posició d’Iniciativa va ser molt correcta, ja que tots els pobles tenen dret a decidir sobre tot allò que els afecti. Per això el nostre posicionament va estar en que “Volem decidir-ho tot. Drets nacionals, Sí. Drets socials, També”. Ho escrivia en Josep Puigdengolas, d’ICV Sant Boi, amb tota claredat.

Els mesos han anat passat i els missatges que s’han transmès ha fet que semblés que a Catalunya no passava res més i que a la gent no li preocupava res més que “La Consulta”. El que és més greu, que alguns partits han dedicat tot aquest temps a tensionar la població, a radicalitzar les postures; penso sincerament que sobretot han estat els mitjans de comunicació qui han donat aquesta imatge.

Però això no és cert! i parlo per la feina de la coalició ICV-EUiA, tan al Parlament com al Congrés, perquè és el que conec i és el que no ha tingut pràcticament cap repercusssió en la premsa o la televisió.

En aquest 2014, per posar alguns exemples, s’han estat reivindicant temes relacionats amb la situació de crisi i de pobresa, demanant la via d’urgència per aprovar la ILP de Renda Garantida, rebutjant la reforma fiscal o el dret als subministraments bàsics com l’aigua, en temes de salut en contra de les privatitzacions com la reivindicació de  l’Hospital de Viladecans, el rebuig de la reforma laboral i tot el que comporta i  amb la defensa de llocs de treball, el seguit d’accions que s’han dut a terme contra els desnonaments, la defensa del territori i l’aposta per un creixement en sectors que ofereixin alternatives sostenibles, continuant amb la tasca d’aconseguir una societat laica que acabi amb els privilegis de l’Església, … i així dia rera dia, cada diputat i diputada ha estat treballant en els diferents àmbits.

Podria estar fent enllaços i més enllaços a les accions de tots i cadacún dels diputats i diputades d’ICV-EUiA, però en poso dos més que corresponen a la intervenció de la Marta Ribas al Parlament de Catalunya aturant el projecte VISC+ i a la del Joan Coscubiela al Congrés a Madrid, posant en evidència les mentides del govern del PP pel que fa a la recuperació econòmica i la situació d’mergència social.

Malauradament, poques d’aquestes i d’altres informacions han estat notícia o han interessat als mitjans. Sembla que només han estat pendents d’Iniciativa per saber què feríem o deixaríem de fer el 9N. La posició d’ICV ha estat clara des del primer dia, a les institucions i al carrer defensant el Dret a Decidir i per una Catalunya Social, i com donàvem suport a la consulta i a com estava plantejada, fins i tot amb una consulta interna en la que es va decidir donar llibertat de vot, com expressió de la pluralitat de la gent d’ICV, a la que ens uneixen els valors socials, radicalment d’esquerres, ecològics, feministes, amb tots els matissos; de la mateixa manera amb el tema del fet nacional.

En aquestes darreres setmanes ha passat de tot i, en menys de 48 hores ja sabrem en quin punt estem. Si la gent que vol votar podrà fer-ho o bé encara ens esperen més canvis. Espero que qui vulgui anar a votar ho pugui fer en tota llibertat, la mateixa per a aquelles persones que no es senten cridades a la votació d’un aspecte que no és el que més els preocupa, perquè la seva situació personal, familiar, laboral… té prioritat.

Jo crec fermament en el Dret a Decidir dels pobles i seré reollint signatures per denunciar a les instàncies internacionals que el govern del PP està segrestant la democràcia.

dretd

Jornada #DonesTIC (1)

Al Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya, que sembla que aviat inclourà a les Psicòlegues en la seva denominació, es va organitzar una Jornada amb el títol “Relacions afectives i TIC: prevenció, seguretat i apoderament” Un títol una mica llarg però que venia a recollir tota una sèrie de ponències que analitzaven, des de diferents punts de vista i aspectes, tot allò que intervé en la presència de les dones a internet, tan a nivell de contingut com de usuàries i, sobretot, la perspectiva de gènere a la xarxa.

Diptico DonesTIC-1

A la conferència inaugural: Impacte de les TIC en les nostres vides i en les relacions afectives: de l’aïllament a l’hiperconnectivitat, la sociabilitat i “l’intimitat abundant”, la Dolors Reig, Psicòloga Social i experta en xarxes socials, és l’editora principal del blog de referència “El Caparazón” on es poden trobar articles relacionats amb el tema

Ha fet un repàs d’alguns dels aspectes sobre l’mpacte de les TIC en les nostres vides, entent que hi ha una part addictiva i una altra part d’oprtunitats.
Ha comentat el programa TAC (ús de la Tecnologia per a l’aprenentatge i el coneixement) impulsat pel Departament d’Ensenyament de la Generalitat i ha valorat la importància d’utilitzar la tecnologia com a base de la comunicació TIC però sobretot pel fet que serveixen per aprendre i conèixer. Les dones hem de trobar les oportunitats a través de les TAC i les TIC .

Pel que fa al coneixement mai com ara s’ha tingut accés a cursos gratuïts que corren pel món on line, per tant a l’abast de persones amb pocs recursos. Es disposen d’eines molt potents d’informació que es transmet ràpidament i que es pot compartir amb la qual cosa es fa molt difícil ocultar informació a la ciutadania i, per tant, la capacitat de la tecnologia per canviar allò que no ens agrada.

Pel que fa a les relacions, les xarxes socials, com el Facebook o qualsevol altra, elements molt potents que ens permeten comunicar-nos de noves maneres. Per adolescents pot semblar  “perdre el temps” però és el mateix que farien xerrant a la Plaça del poble. Obre nous espais i augmenta la capacitat de relació i ampliar l’entorn social. Sovint la pantalla no queda en ella mateixa, hi ha un punt on es necesita la sortida al carrer i el contacte personal. Entre adolescents hi ha una explosión d’afectivitat, Instagram no només posa “M’agrada” sinó que afegeix un cor. La xarxa social ens omple la necessitat de sentir que ens estimen.

Ens ha parlat sobre els “superpoders” d’aquestes eines que per ser ben emprades cal que la tecnologia sigui: culta, crítica, responsable, basada en valors i creativa.
La cultura básica és imprescindible perquè la incultura ens fa manipulables i no tindrem la capacitat de seleccionar la informació veraç. Si hi ha esperit crític i reflexió es pot generar la transformació del món

He aprés un concepte nou: La “Gamificació”  -que ve de game (JOC en anglès)- que implica l’ús del joc com a eina de motivació i com la tecnologia és important, perquè introdueix elements de joc entre l’acció i la recompensa. Tenint en compte que la gent jove és impacient, i ara encara més, que necessita un feedback constant, un reforç i una recompensa immediata, cal crear una motivació interna que permeti tolerar la frustació i la demora en la gratificació, d’això se’n diu “Competència autolúdica”, auto-gamificar alguns processos de la pròpia vida. És com anar-se premiant per continuar endavant

dolors

Remanar els seu blog és força interessant i fins i tot es pot baixar gratuïtament els seu llibre “Los jóvenes en la era de la hiperconectividad”

Violència contra les dones en la moda

Se suposa que les grans marques de moda, ja sigui de vestits, de sabates, de maquillatge o del que sigui, pretenen vendre els seus dissenys. Si és moda per a les dones nosaltres som les compradores, oi? Doncs no acabo d’entendre tota la publicitat que estan fent les “Marques Fashion” on es retrata la violència contra les dones i una pretesa reivindicació feminista.

Anem a pams i posaré alguns exemples:

- El juny del 2012 hi va haver la campanya “Victim of Beauty” per promocionar maquillatges i si ja era, si més no poc encertada la frase, les fotos que l’acompanyaven ja no tenien desperdici i són realment molt impactants, i encara hi va haver qui ho justificava.

Victim-of-Beauty-02

 

victim-of-beauty-feat

 

 

 

 

 

 

 

- Al gener d’aquest 2014 la periodista de The Guradian Kira Cochrane va escriure un article posant en evidència la utilització de cossos de dones mortes sobre la sorra d’una platja com a base d’una campanya publicitària de roba molt fashion.

Marc Jacobs 2014 ad campaign featuring Miley Cyrus

 

- L’agost del 2014 apareixen unes fotografies del fotògraf de moda Raj Shetje que simulen la terrible violació i assasinat comès per diferents homes que va patir la jove de 23 anys, Nirbhaya, en un autobús de Delhi. Aquest succés ha estat molt dolorós per a totes les dones i ha posat en evidència el que està passant arreu del món. La periodista Leticia García es pregunta si el fotògrf pot defensar que això és art

atroz-fotografo-inspiro-violaciones-India_PLYIMA20140807_0082_1

- El setemebre del 2014 el Sr Karl Lagerfeld converteix la desfilada de la col·lecció de Primavera de la marca Chanel en una pretesa manifestació de reivindicacions feministes. Realment ni el dissenyador ni qui escriu el reportatge tenen ni idea del que representen les reinvindicacions feministes i acaba sent una burla a la lluita que les dones fan dia a dia, que no té cap visibilització, o molt poca, al mitjans de comunicació, (com s’explica molt bé en el comentari de l’observatori del mes d’octubre) i que, en canvi, quan es tracta de “moda fashion” aquesta que tan poques dones es poden permetre i que, marcant tendència de moda, tant esclavitzen els cossos de les dones i acaben generant frustracions i malalties, sobretot en les noies joves i adolescents.

chanel-protesta2

- Aquest setmana passada ha aparegut a EEUU la revista Interview Magazine del mes d’octubre un reportatge anomenat “Pretty Wasted“, que es podria traduir com “bastant perdudes o bastant acabades, on es mostra tota una col·lecció de moda utilitzant la imatge de dones que estan borratxes, drogades, inconscients i tirades pel terra entre les escombraries i la porqueria dels carrers; això sí, amb una roba glamurosa, mitges i sabates fantàstiques

descarga

 

En un món on la violència contra les nenes i les dones no acaba, és increïble que es pugui utilitzar aquestes imatges a la publicitat.

Corrupció

Després que el 25 de juliol es fes pública la declaració d’en Jordi Pujol sobre l’existència de diner negre fora de l’Estat, durant el mes d’agost i primers de setembre la gran notícia ha estat tot el què s’ha destapat del “Cas Pujol” o, el que és el mateix, com s’ha fet evident que una família sencera han estat estafant a la Hisenda Pública; és a dir que han estat robant els diners de tothom. Per la qual cosa, gràcies a aquesta família, com a moltes altres que volten, i a la connivència dels sectors que ostenten el poder i que no persegueixen el frau fiscal, avui hem de patir retallades en els serveis públics. Ja en parlava el febrer de l’any passat del que representava el maltracte de la corrupció

El cas es converteix en “més dramàtic” quan aquest senyor va ser President de la Generalitat durant 23 anys en els que ens va estar donant arengues de patriotisme i catalanitat mentre ela milions d’euros es van trobant repartits per paradisos fiscals i tot “el clan Pujol” hi està ficat.

clan-pujol

En Rafael Ribó, ja l’any 1983, deia que existien irregularitats que es van denunciar quan hi havia proves, però que van ser totes arxivades, a veure si les podem recuperar i rellegir totes aquelles intervencions en el Parlament; perquè més de 30 anys després esperem que es puguin investigar adequadament i es faci justícia.

Fa uns quants dies escrivia en el meu blog sobre la deshonestedat i llegint “Las tres bodas de Manolita” de l’Almudena Grandes m’he trobat unes línies que expliquen la situació de la posguerra i que penso que resumeixen el que hem après de la corrupció que imperava durant la llarga dictadura i que sembla l’ADN que ens corre per les venes.

Las pequeñas vilezas individuales engrosaban, día tras día, la vileza colectiva de un país donde se hacía de todo por unos cuantos billetes, pero donde también vivían personas capaces de entregar cuanto tenían sin exigir recibos de ningún tipo”

Està tot dit!!!!

Prenent decisions

A principis d’any vaig començar a parlar amb la gent d’Iniciativa sobre el fet que entràvem al darrer any de mandat i que potser seria el moment de plantejar el relleu.

Han estat uns mesos en què he anat exposant les meves raons per fonamentar la meva decisió  i agraeixo molt el fet que l’organització m’expressés la seva  confiança i suport, tant per a la continuïtat o no.

Aquesta setmana, he fet pública la meva decisió a través d’una carta a tota la militància i persones simpatitzants d’ICV. Carta que aquí reprodueixo.

Benvolgudes
Benvolguts,

Ja fa uns mesos vaig comunicar a la Comissió Executiva Local i Comarcal la decisió de no presentar-me com a candidata a encapçalar la llista d’ICV Sant Joan Despí per a les properes eleccions municipals. Ara, és el moment de comunicar-ho a la militància per tal que s’iniciï el procés que s’ha de seguir per el nomenament de cap de llista.

Ha estat una decisió prou meditada i entendreu la meva posició quan us exposi les raons que m’han dut a ella.

Quan s’acabi el present mandat, el maig de l’any 2015, farà 11 anys de la meva responsabilitat com a Regidora; recordeu que el mandat 2004-2007 ja estava arrencat quan jo em vaig incorporar com a relleu de la Conxita Sánchez en el moment que ella va accedir a la Generalitat. Això vol dir que ja he estat cap de llista en dues ocasions, el 2007 i el 2011. Són, doncs, quasi tres mandats com a regidora d’ICV i al capdavant de la Regidoria d’Acció Social i Polítiques d’Igualtat, formant part del govern i amb dedicació plena a la vida de la ciutat.

Per tant, la primera raó per la qual no presento la meva candidatura és el fet d’entendre la participació política com una responsabilitat de qualsevol ciutadà o ciutadana a dedicar un temps de la seva vida a la seva ciutat, a la defensa del bé comú, d’allò que ha de millorar la vida de les persones. Jo, al llarg de la meva vida, ho havia fet des del món de l’associacionisme i, quan se’m va plantejar la possibilitat de fer-ho des de la institució, de manera visible i a “primera línia” vaig assumir el repte. Com deia, han estat uns anys de dedicació plena, amb el cost professional, familiar i personal que això comporta.

En segon lloc, pels meus valors, per la meva manera de pensar i d’entendre la política, crec que hi ha d’haver un límit de mandats i la perpetuïtat en un càrrec no fa més que allunyar la institució de la ciutadania. Des d’ICV es demostra, un cop més, la diferència respecte d’altres organitzacions polítiques propiciant la renovació, més encara tenint en compte que en aquests moments la gent al carrer reclama més democràcia i més participació. Així entenc que la meva decisió ha de facilitar que el projecte d’ICV Sant Joan Despí continui endavant, amb la força i la implicació que ho ha fet amb els més de 35 anys d’ajuntaments democràtics. Ara és l’hora de que d’altres persones recullin el testimoni i es renovi la persona que ha de ser cap de llista per afrontar els nous reptes que la societat demanda.

El meu activisme, la meva lluita per les idees que fins ara he defensat des de l’ajuntament i al carrer amb el veïnat, seguirà formant part de la meva vida, com no podria ser d’una altra manera. A més, és clar, de la meva militància amb ICV i amb Dones amb Iniciativa persistirà amb les responsabilitats que tinc a nivell de partit.

Mirant enrere puc afirmar que ha estat una tasca engrescadora, de la que em sento plenament orgullosa, malgrat hagi pogut cometre errors. Evidentment no ha estat un treball individual sinó que he pogut comptar amb un bon equip. Un treball al que hi he dedicat tot el meu saber i tots els meus esforços per aconseguir una ciutat més cohesionada i socialment més justa.

El fet d’ocupar aquesta responsabilitat m’ha permès créixer: per tot allò que he après amb molta formació a la que he pogut participar, per l’oportunitat de conèixer gent magnífica fins i tot aconseguir bones amistats, per poder desenvolupar capacitats i habilitats en àmbits nous i diferents de la meva tasca docent, per gaudir del plaer de tirar endavant nous projectes, … per tantes i tantes coses.

Però res hauria estat possible sense el treball conjunt amb les meves companyes del grup municipal, la Victòria Córdoba al principi i la Juani Cano en aquest darrer mandat, així com amb els companys d’EUiA, en Juan Reina i l’Emili Suárez. La complicitat en el treball ha estat imprescindible per poder afrontar totes i cadascuna de les tasques que implica formar part d’un govern municipal.

Igualment, el meu reconeixement a la tasca de la Comissió Executiva Local, amb les diferents persones que hi han format part al llarg d’aquests anys. Gent amb molta experiència que han aportat la solidesa de la ideologia sobre la que es sustenta ICV i les noves incorporacions que han permès copsar les diferents visions i les noves maneres de fer. Seguirem treballant.

Finalment, us dono les gràcies a totes i tots vosaltres perquè cada militant o simpatitzant ha contribuït a que s’hagi pogut fer la feina. Gràcies perquè m’heu donat molt i m’heu fet costat. Gràcies per la companyia, el somriure, l’abraçada, el consell, les paraules d’ànim… En definitiva, tot allò que cal per no defallir i seguir endavant. Estic segura que la persona que escollirem en les properes primàries també tindrà aquest suport incondicional.

He estat una dona molt feliç de poder representar a ICV Sant Joan Despí arreu. Confio en haver-ho fet amb dignitat.

Elena Embuena

El camió Kananga

Exactament no sé quants milers quilòmetres he fet aquest estiu pujada a un camió que durant 18 dies ha estat pràcticament casa meva.

Quan el vaig veure no pensava que dins pogués amagar tantes coses: des d’una cervesa freda, a unes estovalles d’estampat africà, a “los polvitos” de xocolata per disoldre amb llet calenteta per superar el fred de matinada.

camió Kananga

Però anem a pams. Primer de tot presentar la “tripulació”: en Ramiro, el guia, que ha anat acompanyat al grup amb la necessària disciplina perquè no hi hagi revoltes, però amb el carinyo de qui s’estima el què fa i és capaç de transmetre-ho. Biologia, zoologia, geologia, botànica, fotografia, història… que de tot una mica ens ha donat explicacions per aprendre a estimar aquest continent, la seva gent i els animals i les plantes i ..tot

tripulació

En Manuel, el conductor, un home de metre noranta, amb unes esquenes com un armari que va travessar 3 països com si no fes res, amb serenitat i seguretat. Sempre amable i amb un somriure tot i que martiritzant-nos amb “l’èxit de l’estiu” que anava seguint el ritme mentre conduïa. A més de bon conductor, un mecànic excel·lent, ja que quan el camió feia “figa” i s’embossava el filtre per la pols i l’arena de les pistes, s’aturava, agafava una coca-cola, feia un glop i l’escupia dins del filtre, als 5 minuts ja estàvem en marxa. Gràcies Manuel perquè amb tú al volant m’he sentit segura!

Una altra peça important ha estat el cuiner, en Wels (no sé com s’escriu), que ha preparat esmorzars, dinars i sopars per a tot el grup, sovint en unes condicions increïbles. La quantitat i la qualitat del menjar ha estat molt correcta, fins i tot he posat uns tres quilos a sobre perquè el menjar que “et posen a taula” sense haver-lo de pensar, comprar, cuinar i menjar, em sembla que fa més profit. Suposo que el bacon i els ous ferrats, les patates fregides i els plats de pasta que mai faig a casa, s’han anat instal·lant, no sé ben bé com, al voltant de la meva cintura. Moltes gràcies Wels perquè sempre ha estat tot a punt, a l’hora i al lloc que tocava.

dinar-camió

Complementaven l’equip dos ajundants, no sóc capaç d’escriure els noms, que han muntat i desmuntat les tendes, tots els estris per poder cuinar i menjar, rentar plats…. Un treball més invisible però igualment necessari pel bon funcionament del viatge.

Així, el camió ha estat una casa rodant molt ben organitzada. Amb uns seients similars a un autocar que hem anat compartint de manera rotatòria, girant com les agulles del rellotge. Així tothom passava per la primera i la darrera fila, cada dia amb companyia diferent al costat. Ha estat una gran idea organitzativa del guia que ha ajudat a la cohesió del grup.

interior camió

Els nostres equipatges anaven ficats dins d’unes guixetes de ferro al fons, a mí en va tocar la 24, una aventura que es mereix una entrada a part. A mà teníem la nostra motxilla amb el més imprescindible per pujar i baixar, per fer les fotos, per posar-nos crema, per tapar-nos del sol o del fred segons l’hora del dia i, sobretot, bosses de patates fregides, cacauets, avellanes, xocalates, galetes i d’altres “porqueries” per l’estil, acompanyades d’alguna coca-cola o cerveseta, per anar passant el temps i els quilòmetres entre conversa i conversa, rialles i dormides generals.

guixetes

Realment el camió ha estat molt més que el nostre mitjà de transport, ja que dins la seva panxa han viatjat cadires, taules, fogons, matalassos, tendes i tot el què hem necessitat.