Curiositats de la visita a les Ruïnes d’Empúries

Aquest dissabte he fet una excursió a les Ruïnes d’Empúries i em feia il·lusió d’anar perquè hi vaig estar quan feia 6è de Batxillerat, el curs 72-73. Jo tenia llavors 15 anys!!!! Tot ha canviat molt, no he estat capaç de recordar on havíem estat, sort de la fotografia.

h

La noia que ens ha fet de guia ens ha explicat moltes coses sobre l’origen d’aquesta ciutat, primer grega i després romana. Com tothom pot buscar Empúries a la Viquièdia només explicaré algunes de les anècdotes o curiositats que m’han fet gaudir de la visita.

En primer lloc l’entorn, està clar que malgrat feia un dia gris, de quasi hivern, amb el ventet fresc que per sort no era de tramuntana, sempre és molt agradable per a mi veure el mar

aamb el poble de L’Escala al fons

bo mirant cap a la Badia de Roses quan passeges pel Camí de Ronda.

Però si la vista de la Mediterrània és preciosa, no ho és menys poder veure, allà lluny, les muntanyes nevades del Canigó.

i

Un cop dins del museu hi ha moltes restes per entretenir-se, però nosaltres hem fet una visita ràpida per poder veure tot l’exterior amb més detall. Val la pena, però, aturar-se en algunes de les peces perquè hi ha vertaders tresors que ens expliquen molt de la vida dels pobles que van viure en aquesta zona.

La joia més important que s’ha trobat és l’estàtua d’Asclepi, déu de la medecina per a la cultura grega, que es va trobar amb dues parts: cap i tors per una banda i el cos amb la túnica per una altra. De fet això era una manera de reciclatge perquè quan volien canviar el Déu, feien un nou cap i aprofitaven la resta. A l’estàtua que hem vist on s’aprecia més és per l’esquena.

d

També el poble romà, que era gent molt pràctica, va anar copiant tot el que es podia aprofitar de les altres cultures i així feia cossos sense cap ni braços i els adaptava a les necessitats del moment.

e

Ha estat molt interessant poder veure diferents objectes que demostren el pas de les diverses cultures que van anar configurant la ciutat, sovint convivint en el temps, entre els segles VI i III a.C.

fDiferents recipients fets de pasta de vidre o ceràmica coríntia, figures negres (lekythos grecs) o una gerra púnica de la zona cartaginesa.

Hi ha també algunes àmfores i la guia ens explicava que igual com ara només amb l’envàs podem identificar el contingut (cartró de llet, ampolla de vi, de suc o de cava, llauna de tomàquet o d’olives) també la forma de l’àmfora o del material del que estigués feta indicava què hi contenia (oli, espècies, gra…)

j

La vida de les dones era principalment dins la llar i una de les seves tasques consistia en teixir, per tant el teler fou una peça important. Hem pogut veure una peça, la plomada, que es feia servir per mantenir els fils verticals ben tibants per poder fer passar la llençadora horitzontalment.

k

Està clar que no totes les dones tenien la mateixa feina, les més riques dedicaven el seu temps a altres coses; entre elles a seguir la moda dels pentinats que duien les emperadrius. Pentinats que les esclaves teixien. A través dels pentinats es poden datar les figures que es troben. Coses de la moda!

Una curiositat, al que anomenen tresor perquè està format per vàries peces que tenen relació, ha estat l’axovar funerari de la tomba d’un infant on hi figura una gerra decorada, una nina de terrissa articulada que se li mouen els braços i una figura de terracota que representa un forner i que corresponen a l’època grega entre el segle V i IV a.C.

lA part de l’estàtua, la peça que a mi més m’ha agradat ha estat el petit mosaic que representa El sacrifici d’Ifigènia on es representa a Agamenon que vol invair Troia i no bufa el vent perquè ha ofès a la deesa Artemisa, llavors els sacerdots li diuen que ha de matar la seva filla gran com a ofrena i sembla que amb el darrer suspir va poder inflar les veles dels vaixells per anar a la Guerra de Troia. Realment a mí m’ha recordat que per resoldre qüestions militars o amb els déus, les dones són les que acaben perdent la vida. Han passat milers d’anys des del segle I a.C i seguim igual.

m

Empúries va ser un gran port comercial i industrial, sobretot el salaó de peix que es va instal.lar prop del port. És molt interessant veure un dels contractes escrits en grec sobre una peça de ferro.

oI també un enginy construït per depurar l’aigua a través de filtres.

p

La visita s’ha acabat fent un passeig per la ciutat romana, on hem pogut veure la seva estructura regida per les mateixes directrius que totes les ciutats romanes de l’imperi.

El carrers, cardus i decumanus, les termes predecessores de l’spa (salus per aquam), les voreres, les sitges…. Molt i molt per aprendre

Anuncis

La infància del PSUC (1936-1939)

Amb aquest títol s’ha inaugurat al vestíbul del Centre Mercè Rodoreda una exposició que estarà fins el 19 de juliol.

psuc

Aquesta exposició s’ha fet a partir d’alguns dels documents dels “Papers de Salamanca” que tenen a veure amb les persones que van fundar i militar en el PSUC durant els anys de la guerra i com això va significar ser represaliats per la dictadura franquista amb la presó, l’exili i fins i tot la mort.

Per inaugurar-la va venir en Marià Hispano, un dels comissaris de l’exposició, que és responsable de l’Àrea de Memòria Històrica de la Fundació Nous Horitzons i President de l’Institut per a la Recuperació de la Memòria.

Va ser molt interessant poder comptar amb una persona que coneix tan bé aquest tema ja que ha tingut l’oportunitat d’estudir tots aquests documents i segueix la seva tasca d’investigació.

Ens va explicar moltes coses sobre els anomenats “Papers de Salamanca” en el sentit de què van ser unes 200 tones de documentació que es van transportar allà després de finalitzada la Guerra Civil i que, a més dels que corresponen a Catalunya també n’hi ha de Galícia, d’Alacant i de València. Tot i que no els han reclamat i als diferents governs de l’Estat els hi ha interessant convertir-ho en un enfrontament més d’España-Catalunya.

De tota aquesta documentació que es van endur es guarden 3 milions de fitxes i documents que contenen noms, la resta va ser venuda com a pasta de paper.

Què són aquestes fitxes i d’on sortien? Poble per poble, ciutat per ciutat, membres de la falange obligaven a tothom a omplir un mínim de 5 fitxes d’altres veïns i veïnes, posant noms, tasques, coses que havien fet durant la guerra. No es pot qüestionar a cap persona que es va veure obligada a delatar a d’altres sota amenaça. Així van aconseguir aquests 3 milions de fitxes on hi constaven famílies senceres i si només hi constava un fill doncs també acabaven inclont-hi la mare, l’avi, les tietes o qui fos.

Per què volien els documents amb noms i quins són? Era la manera de tenir a tothom controlat ja que agafaven els documents de les actes de les reunions, de l’organització de cada localitat, de la correspondència de guerra, dels salconduïts, les biografies de les persones militants, peticions de suport, etc. Són documents molt interessants, cadascun amb la seva rellevància pel partit o, sobretot, per a la gent que ho va escriure. Realment ha estat molt emotiu els exemples que ens ha posat.

maria

El Marià Hispano ens ha presentat el neixement del PSUC com un partit format per diferents partits d’esquerra que van veure la necessitat de defensar els valors de la llibertat que s’havien aconseguit durant la República; així, en pocs mesos va passar de tenir 6.000 afiliats a 90.000 militants, sobretot la gent jove que tenia il·lusió. Va ser l’època on, des de País Basc, des d’Extremadura o des d’Andalusia, arribaven el refugiats que explicaven les barbaritats que estaven fent a la resta d’España mentre avançaven les tropes franquistes.

El PSUC tenia molt de prestigi perquè estava al govern, estava al carrer amb totes les reivindicacions i estava al front. Mai seria un partit de l’exili, sinó el pal de paller de lluita clandestina.

En aquells moments la defensa d’uns valors comuns va motivar la unió de les esquerres, potser es pot fer alguna similitud actual on tornen a estar en perill tots els drets aconseguits durant tants anys.

Potser aquests valors de justicia social i de llibertat facilitin la unió de les esquerres i, aquests moviments que s’estan iniciant i que semblen més de les zones urbanes, (en Marià ens donava l’explicació que a les zones rurals, als pobles petits, va ser perillòs quedar-se perquè era més fàcil significar-se, i és per això que hi proliferen més les dretes) hauria de poder arrelar-se arreu del territori.

Trobada amb la Bel Olid

Amb el Club Lectura que participo des de fa 3 anys, dilluns vaig tenir l’oportunitat de conèixer a la Bel Olid després d’haver llegit la seva obra “La mala reputació” un recull de 13 contes  en alguns moments sorprenents.

bel_olid

Ella diu que les històries intentent transmetre sensacions i, certament, ho fan; sovint sensacions inquietants, de perill, de dolor, de curiositat.

Jo, quan vaig llegir el llibre, a la primera història ja vaig pensar que acabaria malament; a la segona se’m confirmava la cruesa dels relats que m’esparaven; a la tercera, ja des del principi, intuïa com podria acabar i, a la següent ja temia el final, sortosament m’equivocava.

Amb això vull dir que és una autora que no deixa indiferent i que, més aviat, genera la necessitat de llegir-la una mica més. També ajuda molt el fet de sentir-la parlar de les seves vivències i de la seva manera de construir els relats.

Tampoc no es pot obviar el seu blog “domant paraules” ja que és molt atraient la seva manera d’escriure sobre les coses senzilles del dia a dia, que sovint ja no es veuen tan senzilles.

El fet que m’hagi decidit a escriure al blog ha estat el conèixer el seu conte “Crida ben fort, Estela!” que tracta de l’abús sexual als infants i que penso que és un conte per llegir i que no hauria de faltar a cap centre educatiu.

La Fundació Vicki Bernadet en va fer una lectura dramatitzada per recollir fons, a càrrec de Lluís Homar i Carlota Olzina

La Fundación Rana de Mallorca ha creat tot un programa i un material didàctic a partir del conte de la Bel Olid

DSC_0548

Espero poder trobar aquests llibres i fer-ne la màxima difusió!

Filòsofes

Les activitats programades aquest mes de març van començar amb el Curs: Dones, literatura i pensament vinculat al VII Premi Delta.

Les dones que vam assistir vam tenir l’oportunitat de conèixer a dues filòsofes que ens eren totalment desconegudes. Elles, com moltes d’altres, no han format part de la nostra cultura, ni dels nostres estudis, ni del coneixement general. Elles, com moltes d’altres, han estat obviades de la història com si el seu pensament fos menor i no tingués cap valor enfront del pensament dels “grans filòsofs”. Així, el pensament que se’ns a transmès, generació rera generació, no ha estat neutre, al contrari, ha tingut clarament un sentit androcèntric, com a universal.

El primer dia, gràcies a la Georgina Rabassó vam poder conèixer a la Christine de Pisan, la primera dona escriptora professional del segle XV, ja que va viure del què escrivia, generalment per encàrrec. Defensava l’escriptura com un exercici de la llibertat, que calia d’un espai i d’un temps de dedicació.

A partir de la seva experiència discuteix i qüestiona les idees sobre la inferioritat de les dones i de tot allò que els autors estan dient sobre la seva conducta. Entre moltes altres obres, escriu “La ciutat de les dames” on la Raó (saber i capacitat), la Rectitud (dama com a noblesa d’esperit i no com a classe social) i la Justícia (política i justícia per a totes les dones) parlen en somnis a l’escriptora.

christine

I el segon dia, gràcies a Rosa Rius Gatell, vam conèixer a la Moderata Fonte, escriptora del segle XVI, que en la seva obra pòstuma “Il merito delle donne” presenta el pensament de les dones a través d’un diàleg que es dóna en un jardí entre diferents dones sàvies, representant a tot tipus de dones per edat i per estat. Des de la soltera, a la casada recentment, a la vídua gran o a la casada de molts anys.

No hi ha jerarquia entre elles més enllà de les experiències i la cultura; amb el respecte a l’opinió de cadascuna, donant valor a la profunda amistat.

Meritodelledonne001

De tot el què la Rosa ens va transmetre m’han quedat unes quantes idees que vull anotar aquí per rellegir-les i no oblidar-les:

El temps que tot ho engoleix. El temps del profund oblid

Aquest és l’abús històric que s’ha fet amb el pensament de les dones, perquè els homes s’han apropiat de la pauraule, del llenguatge i per això CAL ABANDONAR EL SILENCI.

És imprescindible que les dones escrivim per tapar les llacunes de la història. Hem de confiar amb la força de les paraules perquè poguem conèixer els fets a través de les nostres avantpassades i, a la vegada, seguir de pauta per a les nostres coatànies, però sobretot per a les generacions futures. Les dones que han escrit, que han explicat com som, ens permeten tenir referents femenins.

 

 

 

 

1714, la ruptura

Amb aquest títol vaig anar dissabte a una d’aquestes visites que el Museu d’Història de Barcelona organitza per conèixer la ciutat des de l’àmbit social, cultural, històric…

La passejada, malgrat que va durar quasi tres hores, va portar-nos per diferents indrets del barri gòtic, tot i que sense allunyar-nos gaire de la Plaça del Rei; així doncs, més que conèixer o veure llocs nous, el que sí va ser interessant és totes les explicacions sobre el procés de desenvolupament de la ciutat de Barcelona i de què va representar l’ocupació del 1714

Així, si fins els segle XI la ciutat tenia uns 1.500 habitants, la fugida de la gent del camp, sotmesa als senyors feudals, cap a les ciutats va fer que el segle XIII ja arribessin a 30.000 habitants.

El veguer representava el poder reial a la ciutat i Jaume I estableix el Consell de Cent com a govern de la ciutat, amb consellers que assessoraven el veguer. Hi havia representació dels diferents estaments que es divideix en tres grups segons la riquesa, l’activitat laboral i el barri de residència: la mà major formada per ciutadans honrats i oligarquia; la mà mitjana, formada per mercaders, artistes, porfessionals liberals i la mà menor, que la formen els menestrals organitzats en gremis.

Evidentment l’ampli món dels jornalers i peons sense ofici i dels marginats, així com també les dones, resta fora de l’estructura de mans i del govern municipal.

En el trancórrer dels segles es fa necessària una estructura administrativa, de responsables públics de diferents aspectes, ja que l’augment de la població genera necessitats de control de les epidèmies o de la distribució de l’aigua, de canalitzacions o de regulació dels comerços.

Una d’aquestes responsabilitats va ser Mestre de les Fonts i gràcies a Francesc Socies, que va ocupar aquest càrrec a les mitjanies del segle XVII, es coneix el detall de totes les fonts de Barcelona i les seves canalitzacions pel seu Llibre de les Fonts.

font

És una època d’esplendor a Barcelona, on hi arriben mercaderies d’arreu. Tot i que el dret del comerç amb Amèrica el té Sevilla, hi ha tota una sèrie de productes “selectes” que tindran un gran mercat. El tabac, la xocolata, el paper, el te i, sobretot, les teles que procedien de l’Índia (indianes) i que un cop estampades eren transportades a les colònies espanyoles.

Aquesta esplendor també era palesa pel fet que sempre hi havia festivitats, el 1650 es notícia que es comptabilitzaven fins a 110 festivitats, ja fossin de caire religiós o bé “sobrevingudes” per la mort d’un rei, el neixement d’un príncep, etc.

El 1700 mor Carles II sense descendència i esclata la Guerra de Successió Espanyola perquè hi ha un desequilibri de poders a Europa entre els Borbons, representats per Felip d’Ajou, nét de Lluis XIV de França, i la casa dels Àustries, representats per l’Arxiduc Carles.

Després de molts anys de guerra, s’arriba a la signatura del Tractat d’Utrecht que significarà la proclamació de Felip V com a rei.

Això produirà canvis substancials en el govern de la ciutat amb la desaparició del Consell de Cent i de totes les estructures administratives, que en alguns moments generarà problemes greus com en el cas de les epidèmies.

D’una altra banda hi ha els canvis urbanístics, ja que la construcció de la Ciutadella farà que moltes cases s’hagin de enderrocar, sovint obligant a la pròpia gent que hi vivia a fer-ho i haver de deixar-ho tot d’un dia per l’altre. Fins i tot, el fet de deixar una zona de seguretat, la distància exacta on arribava un tret de canó, va fer que alguna casa quedés tallada pel mig.

casa tallada

I, en tercer lloc, la prohibició d’importació de les indianes i de primeres matèries també produirà canvis en una ciutat que poc a poc entrarà en la preindustrialització cap a finals del segle XVIII, on Barcelona arriba als 100.000 habitants i les condicions de vida són molt complicades per la prohibició de construir fora muralla.

mapa

En definitiva, com qualsevol guerra aquí i arreu, qui perd són les persones que es veuen expulsades de casa o castigades a passar penúries per interessos del poder.

Han passat els segles però això ha estat igual a ciutats com Sarajevo, Teheran, Kabul o Damasc.

Aprenent sobre Clara Campoamor

Aquest és el tercer any que participo en el Curs de Lectures de Teoria Política Feminista que organitza l’Institut de Ciències Polítiques i Socials i que, en aquesta VII edició del curs està autores catalanes i espanyoles.

Les sessions es fan un divendres al mes, de 18 a 19,30 i sempre és molt interessant, tan per la filòsofa, escriptora, polítca… de la qual hem llegit algun text, com per la dona experta  que ens fa la conferència tot presentant-nos l’autora, la seva obra i el seu pensament.

De cada sessió hauria pogut escriure pàgines i pàgines, de fet el primer any que hi vaig participar (2011) vaig escriure algunes entrades, sobre François Poulain de la Barre, sobre Mary Wollstonecraft i sobre Emma Goldman

Certament, ara mirant enrera, hagués pogut escriure sobre moltes altres autores; però, per naps o per cols, no ho vaig fer en el moment i després altres temes passen per davant i semblen més prioritaris.

La que potser em sap més greu, és no haver escrit sobre la Lidia Falcón, que va estar presenta a sessió i vam tenir el plaer de sentir-la, revolucionària i amb molta força malgrat els seus 77 anys llavors i reivindicant el seu pensament i la ideologia que la va conduir a impulsar el Partido Feminista de España l’any 1975, tot i que no va estar legalitzat 1981. Una transició política molt llarga, especialment per a les dones.

Així que, ahir divendres, vaig aprendre una mica més sobre la Clara Campoamor i la seva lluita pel vot femení, després d’haver llegit alguns capítuls de “Mi pecado mortal. El voto femenino y yo” que va escriure el 1935 explicant com havia anar tot el procés parlamentari fins a l’aprovació del dret al vot de les dones.

La catedràtica de Filosofia Conxa Llinàs ens va presentar la Clara Campoamor com una:
REPUBLICANA, abans que dona ella es sentia ciutadana republicana com a ésser social i polític
FEMINISTA, amb idees clares sobre la situació de les dones a la societat
ATENEISTA, és una persona autodidacta i ella es mou entre la intel·lectualitat que es reuneix a l’Ateneu
ADVOCADA, és la segona advocada colegiada, després de Victoria Kent. Lluitadora i orgullsa de ser professional
ASSOCIACIONISTA, mai va estar sola sempre es va rodejar d’altres dones a través del moviment associatiu
COMPROMESA, èticament amb la historia i amb la República fins a les últimes conseqüències
COHERENT amb tot el què diu i amb els seus actes
LAICA, creient però sempre llunys de la cúria

clara
No se la pot considerar com una dona excepcional o una heroïna, sinó com una dona que juga un paper decisiu, en un moment de la història.

Néix a Madrid al barri de Malasaña, amb un pare republicà i rodejada de dones, després de quedar-se orfe va a una escola interna i als 13 anys ja treballa

Des de principis del segle XX ja participa en assocacions feministes treballant sobre aspectes com els drets reproductius, el divorci, la pena de mort, els o la trata de dones. El 1910 participa en una manifestació de dones catòliques però anticlaricals.

Fa els estudis de Batxillerat i es llicencia en dret als 36 anys. Com advocada defensa casos molt famosos de mares amb filles o fills ilegitims, divorcis, defensa encausats militars, que li donen renom però també enemistats.

Quan el 14 d’abril de 1931 es declara la Segona República ella és elegida diputada, només ni ha 3 dones diputades; perquè, curiosament, podien ser elegides però no elegir.

És en aquesta època que ella defensa a nivell parlamentari moltes qüestions relacionades amb les dones: com la pèrdua de la nacionalitar per matrimoni, la igualtat civil en el matrimoni entès com a un contracte laic, la llei del divorci, la protecció de la maternitat i de la infància, la proteccio i el reconeixement de filles i fills ilegitims i, sobretot, el sufragi.

Quan esclata la Guerra Civil i s’exilia a Suissa i després a l’Argentina. No pot tornar a España, tot i que ho fa algunes vegades d’amagat, perque és reclamada pel Tribunal Especial per a la Represión de la Masonería y el Comunismo, que la vol comdemnar a passar 14 anys a la presó o bé delatar a 40 persones de la seva organització.

repressio

En la seva lluita pel vot femení va haver de rebatre arguments que avui en dia ens semblen increïbles, però que diputats, i alguna diputada, van defensar contra el vot de les dones

clara_campoamor_1

Alguns d’aquests arguments van ser:

– Partis d’esquerres no volien que les dones votéssin perquè estaven molt vinculades a l’església i segur que farien el que el seu confessor els hi digués, votant a partits de dretes.

– Partits de drets no volien el vot femení perquè això perturbaria la pau de les llars ja que es generarien discusions

– Els homes podien votar des dels 23 anys però les dones votarien a partir dels 45 anys perquè les dones llatines són immadures

– Només podrien votar les dones que fossin professionals ja que havien de demostrar una preparació per poder exercir el vot de manera raonada.

– Se’ls hi podria concedir el vot i si no sortia bé doncs per a les properes es retiraria de nou el vot.

– Podrien tenir el vot però només a les eleccions municiplas, a mena d’assaig perquè aprenguessin com fer-ho

En fi, un argumentari realment “de pes”, que ella va anar desmontant i argumentant en sentit contrari.

Sort n’hem tingut de la Clara Campoamor i de les dones que amb ella i com ella han estat lluitant pel dret de totes les dones.

 

Setmana contra la violència masclista

Al llarg dels darrers 10 dies s’han celebrat a Sant Joan Despí un munt d’actes al voltant de la commemoració del 25 de novembre, que acabarà demà amb l’acte més institucional davant de l’Àrea de Serveis a la Persona a les 18,30h

Van començar divendres passat, dia 15,  amb la Video-Xerrada de la Jamileth Echevarría que es va fer al Centre Cívic Les Planes. Al mateix lloc, al dia següent, dissabte dia 16, va haver el passi de la pel·lícula “El color púrpura”.

Dimarts dia 19, representants del Circuit de Violència Masclista de Sant Joan Despí, van voler fer una xerrada sobre què està passant amb la Guarda i Custòdia compartida en parelles separades quan hi ha hagut casos de maltractament. Vam tenir l’oportunitat de escoltar la visió jurídica, amb l’advocada Marta Argudo; la visió des de la part psicològica, amb la psicòloga Maria Ferré; la visió des de l’atenció a les criatures i el seu sistema relaciona, per part d’en Jaume Valls educador social de l’Ajuntament de Sant Joan Despí, i la visió dels cossos de seguretat, que va estar a càrrec de la Mossa d’Esquadra Olga Ciordia.

foto

El debat posterior entre les dones assistents ens va fer adonar de les dificultats per les quals passen les dones per demostrar qualsevol maltracte psicològic, malgrat les amenaces, les vexacions, els insults… i la por a no poder sortir d’aquesta situació.

Dones amb Iniciativa vam organitzar per dimecres dia 20 una taula rodona amb el tema DRET AL PROPI COS, en el que es pretenia debatre sobre què està passant amb els canvis de la llei de l’avortament, sobre la qual ICV ha fet una resolució.

Dijous 21 vaig anar al Bulevard a veure la representació “Dona igual” del grup de Teatreacció. Molt interessant el debat que es va generar al final de l’actuació entre els dos actors i l’actriu amb la vintena d’adolescents que van assistir a l’espectacle.

DONA-IGUAL

Divendres, un grup numerós de dones va assistir al taller de coach que es va fer a la Sala Camèlies, amb el títol Estima’t Estimant.

El cap de setmana hi ha hagut dos actes molt importants. D’una banda, l’acte “NO TE OLVIDO” que l’Associació Violeta celebra tots els anys en homenatge i record a les dones i criatures assassinades des dels 25 de novembre anterior. Malauradament, segueixen sent moltes les dones que moren a mans de les seves parelles o exparelles víctimes de violència masclista i l’acte sempre té un caràcter molt trist i emotiu. Enguany, acompanyades per joves de l’Institut del Teatre i per la ciutadania que, com sempre els hi va donar caliu, malgrat que la tarda era molt freda, per sota dels 10 º

23Impressionava veure les desenes de penjadors buits, un per cada dona assassinada.

Tampoc era massa alta la temperatura d’aquest matí de diumenge quan iniciàvem la Marxa del Baix Llobregat contra la Violència Masclista, però ha anat augmentant a mida que més i més gent s’anava afegint; des de Sant Feliu, des de Cornellà, per arribar conjuntament al Parc de Torreblanca on ens hem reunit amb centenars de dones i homes, que des de diferents poblacions de la comarca, Esplugues, Molins, Sant Just, Castelldefels… proclamàvem el rebuig a la violència contra les dones.

parcHem guarnit els arbres amb llaços lila i també l’escenari. Ha estat un acte amb molta participació i segur que l’any vinent ho tornarem a repetir!!!!