Gràcies, gràcies, gràcies

Ara acabo de veure que la meva darrera entrada al bloc va ser el dia 1 de febrer, quan es va presentar la nova cap de llista d’ICV per a les eleccions municipals i era el moment en què molta gent va saber que jo no em presentaria.

D’això fa pràcticament 6 mesos, com passa el temps!!!. Mig any intens on han passat moltes, moltes coses.

Entre el febrer i el 24 de maig va ser un no parar treballant moltíssim per estar abm la ciutadania, recollint demandes, propostes pel programa, donant a conèixer els nostres objectius…. En definitiva tot allò que comporten unes eleccions municipals.

Tot això, evidentment, compartit amb la meva tasca quotidiana com a Regidora d’Acció Social i Polítiques d’Igualtat, amb la commemoració del 8 de març i totes les activitats que comporta i les responsabilitats de Serveis Socials i del Grup Municipal.

Semblava que a partir del maig podria començar a escriure totes les noves coses que també m’anaven passant al reincorporar-me al meu lloc de treball a l’Institut Jaume Salvador i Pedrol, a partir del 8 de juny, que semblava que podria tenir més temps.

Però no, tampoc va ser possible reiniciar la meva activitat blocaire. Havia de passar un fet “més gros” i ha estat la festa sorpresa que m’ha preparat la gent d’Iniciativa, que es van currar tota una feinada (video, convocatòria, fotos, organització menjar…….)

    

Això va ser el divendres dia 17, ja fa deu dies, però fins ara no he pogut posar-me a escriure. Primer perquè vaig estar un parell de dies en estat de shock i cada vegada que pensava el que volia dir em feia un fart de plorar i, segon, perquè volia trobar el moment de seure i donar les gràcies a tothom.

A l’entrada ja em vaig quedar una peça en veure tantíssima gent, de les associacions veïnals, de les entitats de serveis socials i de les associacions de les dones. La companya del Partit Socialista. Companys i companyes de d’Esquerra Unida i Alternativa. Amics i amigues que em va fer moltíssima il·lusió de veure. No cal dir que, especialment, poder gaudir de la presència del meu pare i la meva mare a un acte com aquest em fa doblement feliç perquè és un privilegi poder tenir-los a tots dos i compartir aquest moment amb ells.

També hi era la meva neboda i clar, la meva filla gravada, però és com si hagués estat allà amb mi, ja que en aquests darrers anys és la manera com la veig sempre. Quina emoció les seves paraules!!!

Em va fer molt feliç que gent d’ICV de la comarca s’afegís, des de Cornellà, de Martorell, d’Abrera, sabent la dificultat del les dates, un divendres al vespre del mes de juliol. Gràcies a la Candela, alcaldessa de Castelldefels i en Josep diputat al Congrés a Madrid.

Encara no he tingut ocasió d’estrenar tots els regals: anell, arrecandes, collarets, mocadors i plantes i flors que guarneixen casa meva. Moltes gràcies!!!!

Foto amb les dones, em penso que ja havia marxat alguna, moltes d’elles Dones amb Iniciativa, com no podia ser d’una altra manera.

I un brindis per vosaltres, per a totes i cadascuna de les persones que van acompanyar-me i van transmetre’m la seva estimació, i per totes aquelles que sé que no van poder fer-ho personalment. No es pot comparar amb res aquests moments de felicitat. “Plego” amb la satisfacció de la feina feta però sobretot m’heu omplert d’amor.

Gràcies i mil vegades gràcies!!!!!!

Llista única o l’únic “listo”

 M’havia fet la il·lusió de que quan passés el dia 9 de novembre es podria deixar de parlar de La Consulta, la no consulta, El procés participatiu, o el que finalment va arribar sent: Més de 2 milions de persones que, de manera organitzada i cívica, van voler donar la seva opinió respecte a la relació de Catalunya amb l’Estat i la voluntat de tenir un Estat Independent. I volia que es deixés de parlar del tema sobiranista perquè el govern comencés a fer allò que s’espera que faci el govern d’un país: GOVERNAR

Perquè governar un país significa establir totes les mesures necessàries per  cobrir les necessitats de la ciutadania, pel que fa a la seguretat, la cultura, l’educació, el territori, l’ocupació, els serveis socials……

La pregunta és: Què està fent el Sr Mas i el partit del govern de CiU per atendre les necessitats de la ciutadania? Doncs la resposta és que absolutament res de bo.

En els darrers 4 anys es compten per milions les retallades en sanitat i educació pública, amb privatitzacions a hospitals i CAPs i mantenint el concert econòmic amb escoles de l’Opus o eliminant el finançament de les Escoles Bressol (l’aportació de la Generalitat el 2011 era de 1.800€/plaça, el 2015 serà de 0€/plaça) S’han venut i s’estan venent edificis públics que després s’han quedat en règim de lloguer, o han servit per eixugar el deute que tenen amb l’ajuntament de Barcelona com el tenen amb tots els ajuntament de Catalunya ( a Sant Joan Despí ens deuen més de 3 milions d’euros). S’han reduït les prestacions socials de renda mínima a unes xifres escandaloses que deixen sense cap ingrés a milers de famílies que perden qualitat de vida i arriben a una situació de pobresa extrema. Hi ha 200.000 persones aturades més que quan van iniciar la legislatura i les persones que no troben feina durant més de dos anys segueixen augmentant sense que es desenvolupin polítiques d’impuls de l’ocupació i la dinamització de l’economia.

Però tot això pot esperar, com a mínim un altre any i mig, mentre unes persones saberudes, expertes i no sé quantes coses més, formaran part d’una llista única que permetrà elaborar La Constitució Catalana i les estructures del Nou Estat. Després, passat aquest temps ja tornarem a votar i llavors se suposa que començaran a fer el que toca.

Perquè, és clar, quan va arribar al govern el 2010 tot era culpa del Tripartit; evidentment després de 4 anys ara la culpa la té Madrid.

Tothom té dret a il·lusionar-se però jo crec que la presa de pèl d’aquest senyor ja comença a ser descarada, per això dic que ell si que va de llest, de mesies, de salvador del país, d’impulsor de la gran solució de tots els problemes.

Realment necessitem unes eleccions, sí, unes eleccions on hi hagi un programa de les coses importants que cal fer JA!, que no ten espera i que, si realment la gent de Catalunya vol una relació diferent amb España doncs continuem treballant, fent camí. Fem valdre el nostre Estatut, recuperant-lo totalment o és que ens cal fer una Constitució Catalana que millorarà el que deia l’Estatut?

Amb tanta feina com hi ha i totes les notícies, les entrevistes, els programes… parlant del mateix.

Que cada persona es miri endins i pensi què és el que realment l’importa i si les seves condicions econòmiques, socials, laborals fossin de dificultat en què estaria pensant i quines serien les seves prioritats.

Probresa energètica o POBRESA?

L’any passat la gran preocupació va ser la malnutrició infantil, sobretot a rel de l’Informe del Síndic de Greuges l’agost del 2013. Llavors les entitats, associacions veïnals i tothom es va posar les mans cap i va a començar a exigir a Serveis Socials què s’estava fent.

Evidentment aquesta qüestió no era nova per a les persones que estem dedicant-nos a atendre les necessitats dels infants que estan en situació de vulnerabilitat i menys encara ens era al·liena la intervenció en la tramitació dels ajuts individuals de menjador que anaven progressivament augmentant; a més, aquestes beques que concedeix la Generalitat mai han cobert tot l’import, amb la qual cosa, des del Departament sempre les hem complementades per tal de garantir un àpat diari a tots els infants.

No cal dir que tenim en compte que els nens i nenes mengen tot l’any i no només del 15 de setembre al 22 de juny, que és el període escolar i el que la Generalitat té en compte com a beca. Amb la qual cosa, sempre hem establert altres estratègies per garantir aquest àpat, a través de més vals d’alimentació per a les famílies o mitjançant les beques de casals i colònies amb el menjar inclòs.

Enguany la gran preocupació que s’ha disparat és la pobresa energètica, sobretot a partir de la suspensió del Tribunal Cosntitucional del Decret que havia fet la Generalitat. De fet aquest Decret és totalment inútil ja que no dóna una solució real. Quin sentit té aplaçar el pagament, si no tens els diners ara tampoc els tindràs al final de l’hivern; a més, potser no es necessita aigua o electricitat a l’estiu? És tan important no passar fred com poder tenir el menjar ben conservat.

Ara, doncs, també es gira la mirada cap a Serveis Socials, fent-nos responsables de garantir els subministraments bàsics. Certament això és el que venim fent en els darrers anys però es planteja una qüestió en la perversió d’aquest sistema. Han de pagar els ajuntaments les factures d’aigua, llum i gas de tota la població que està en situació de precarietat econòmica mentre les grans companyies energètiques parem la mà i van acumulant beneficis? Doncs jo crec que no, que cal regularitzar aquesta situació i cercar unes altres vies alternatives que passin també perquè aquestes empreses, malauradament privatitzades, renunciïn a alguns beneficis.

Bé, ara ja tenim l’alimentació infantil i la pobresa energètica, quina serà la següent demanda “a gran escala” a Serveis Socials, habitatge?

Crec que no s’està abordant el problema com cal. No és problema d’alimentació o de pobresa energètica, el problema és LA POBRESA, en majúscules. Una pobresa derivada de la manca de treball i de la precarietat salarial que impedeix la subsistència.

Llavors, enlloc de generar un sistema de prestacions que garanteixin els drets de les persones a una vida digna (Prestació d’atur, Renda Mínima Garantida de Ciutadania, atenció sanitària gratuïta, escoles públiques amb educació gratuïta a primària i secundària) han convertit a la nostra ciutadania en receptors d’ajuts, amb un concepte assistencialista i de caritat, no de drets; on els serveis socials que haurien de ser complementaris al sistema de prestacions, acaba sent l’única opció de moltes famílies que no reben cap altre tipus de suport.

Potser que el govern de CiU deixi d’esclamar-se perquè li han tombat el Decret de Pobresa Energètica i comenci a fer alguna cosa per combatre la pobresa del nostre país.

Corrupció

Després que el 25 de juliol es fes pública la declaració d’en Jordi Pujol sobre l’existència de diner negre fora de l’Estat, durant el mes d’agost i primers de setembre la gran notícia ha estat tot el què s’ha destapat del “Cas Pujol” o, el que és el mateix, com s’ha fet evident que una família sencera han estat estafant a la Hisenda Pública; és a dir que han estat robant els diners de tothom. Per la qual cosa, gràcies a aquesta família, com a moltes altres que volten, i a la connivència dels sectors que ostenten el poder i que no persegueixen el frau fiscal, avui hem de patir retallades en els serveis públics. Ja en parlava el febrer de l’any passat del que representava el maltracte de la corrupció

El cas es converteix en “més dramàtic” quan aquest senyor va ser President de la Generalitat durant 23 anys en els que ens va estar donant arengues de patriotisme i catalanitat mentre ela milions d’euros es van trobant repartits per paradisos fiscals i tot “el clan Pujol” hi està ficat.

En Rafael Ribó, ja l’any 1983, deia que existien irregularitats que es van denunciar quan hi havia proves, però que van ser totes arxivades, a veure si les podem recuperar i rellegir totes aquelles intervencions en el Parlament; perquè més de 30 anys després esperem que es puguin investigar adequadament i es faci justícia.

Fa uns quants dies escrivia en el meu blog sobre la deshonestedat i llegint “Las tres bodas de Manolita” de l’Almudena Grandes m’he trobat unes línies que expliquen la situació de la posguerra i que penso que resumeixen el que hem après de la corrupció que imperava durant la llarga dictadura i que sembla l’ADN que ens corre per les venes.

“Las pequeñas vilezas individuales engrosaban, día tras día, la vileza colectiva de un país donde se hacía de todo por unos cuantos billetes, pero donde también vivían personas capaces de entregar cuanto tenían sin exigir recibos de ningún tipo”

Està tot dit!!!!

El Rock ja és a casa

Aquest estiu el Rock m’ha donat un bon “susto”. Ja té 16 anys, que els va fer el mes d’abril passat, i és cert que em vaig fent a la idea que és molt vellet, però …

En els darrers anys, quan marxo de vacances, el Rock es queda a l‘Hotel Caní El Vilà, un lloc fantàstic per deixar-hi uns dies el gosset o gosseta amb tota tranquil.litat (si voleu podeu fer una cop d’ull amb la visita virtual i us adonareu de que el lloc és incomparable)

Estant a Namíbia vaig rebre un WhatsApp avisant-me que el Rock estava malalt: diarrea amb una mica de sang, no volia menjar, no caminava. En definitiva, em deien que havia fet un “baixon” i que el duien al veterinari a fer analítiques i proves. Havien de donar-li suero i, fins i tot, ingressar-lo per veure si es recuperava.

Han estat uns dies amb el cor encongit perquè no he tingut connexió a internet per saber com evolucionava i tampoc podia fer res. La meva preocupació era que no patís però també em feia molta ràbia i molta tristesa no poder estar al seu costat si empitjorava.

Però als 4 dies ja es va recuperar. Ja de seguida em van avisar que tornava a perseguir totes les gossetes i que “el tio està tan flamenco”. Quina alegria!!! Moltes gràcies a tot l’equip que ha tingut cura d’ell!!!!

Així que quan avui el Rock ha arribat a casa no he pogut aguantar les llàgrimes pensant que podria haver passat de no tornar-lo a veure.

Està estupendament, més sà que un gra d’all, passejant pel carrer ben dret, amb aspecte saludable, del qui ha passat una temporada a la muntanya fent salut i torna amb energies renovades i quan ha arribat a casa ha pujat les escales més lleuger que jo, fins i tot fent saltironets.

A casa ja ha fet tota la repassada, primer de tot un bon glop d’aigua perquè venia assedegat del viatge

Després cap a la terrassa a fer un volt

Una passejada per tot el pis, reconeixent tots els indrets de la casa, redescobrint.

Evidentment ja ha recordat on són les llaminadures i li ha faltat temps demanar-ne.

I per acabar, espatarrat descansant.

Quina alegria tornar-lo a tenir a casa, a veure si ho recordo quan em fa pal llevar-me més d’hora per treure’l a passejar, quan s’entreté olorant tot pel carrer i jo vaig carregada o fent tard i amb ganes d’arribar a casa o bé quan estic fora de casa i haig de tornar-hi corrents perquè sé que necessita el passeig del vespre-nit.

Il·lusió però amb dubtes sobre PODEMOS

Des de les eleccions europees i l’espectacular pujada de PODEMOS, un “partit” aparegut pocs mesos abans, molta gent està il·lusionada amb el que sembla una alternativa d’esquerres. Jo entenc perfectament a tota aquestes persones que, igual com està passant amb la independència, s’il·lusionen en uns moments on realment hi ha poques coses per que donin alegries.

Tinc amistats i conec força gent que em dóna arguments del per què PODEMOS pot representar la fi del bipartidisme ja que és l’alternativa de les esquerres. Intentaré argumentar perquè jo no tinc cap necessitat de cercar una alternativa més enllà d’Iniciativa, que és el partit en el que milito.

– Així, quan em diuen que qualsevol persona amb un aval es pot presentar i ser votat per representar a PODEMOS, per a mí no és cap novetat. ICV a totes les eleccions fa primàries, a les quals es pot presentar qui vulgui, no necessita ser militant, només cal que presenti el nombre d’avals que es decideixi (els avals sí que han de ser de persones militants). Un exemple han estat les darreres eleccions europees on s’hi han presentat dos candidats, el Salvador Milà i l’Ernest Urtasun, que finalment va ser elegit. Així és fa sempre a tots els pobles i ciutats i a totes les eleccions, el que passa és que normalment només hi ha un candidat o candidata, no hi ha tanta gent que tingui ganes de donar la seva cara a unes eleccions i menys si no es tracta dels grans partits.

– Pel que fa a la representació de les dones, la llei ja marca que cada tram de 5 llocs hi ha d’haver com màxim 3 del mateix sexe, és a dir 3 homes i 2 dones o a l’inrevés, que ve a ser el 60%. Una altra cosa és que la llei obligués al sistema cremallera, un de cada sexe, que em penso que és el sistema que ha seguit PODEMOS en la seva llista, igual que ho ha fet ICV en la seva coalició a Europa, tot i que li corresponia a l’Ernest el número dos, es va acordar ocupar el número 3 perquè el 2 fos una dona. Però tot plegat una cosa és que hi hagi dones i una altra és que siguin visibles. Jo he anat a buscar la candidatura perquè no em sé cap nom ni la cara que tenen les diputades.

– Hi ha qui està il·lusionat amb PODEMOS perquè parlen de que cal una reforma fiscal, ICV està reclamant una reforma justa al Congrés, perquè parlen d’aturar els desnonaments, ICV ho demanava el 2012; perquè diuen que s’ha de qüestionar les grans companyies elèctriques, ICV promou un model energètic diferent i ha denunciat a les companyies elèctriques a la Fiscalia de l’Estat; perquè PODEMOS dóna prioritat als serveis públics, ICV ha manifestat clarament la seva defensa de l’escola pública o la sanitat pública des de fa anys, amb posicionaments a les diferents institucions i, sobretot al carrer amb la gent.

Podria continuar però per a mí és evident que el meus valors de l’esquerra, de l’ecologisme i del feminisme estan representats a Iniciativa, no em cal cercar-los més enllà.

Segur que s’han comès errors, diuen que qui no renta plats no en trenca mai cap, i que cal canviar coses i millorar allò que no s’ha fet bé; però tot el què s’ha fet no es pot menystenir.

Deia al principi que jo puc posar-me a la pell de qui no tenint responsabilitat política com a càrrec electe (perquè totes les persones i cada una tenim la nostra responsabilitat com a ciutadania) pot tenir il·lusió i pensar que una gent nova és la que ho canviarà tot.

Però jo estic en el grup dels qui tenim responsabilitat directa i cada dia començo amb il·lusió nous projectes, noves idees que puguin millorar la vida de les persones de la meva ciutat. I la il·lusió i les idees les he de convertir en realitat, adaptant-me a les circumstàncies, modificant voluntats, cercant els recursos materials i humans; en definitiva, “del dit, al fet”

I no sempre l’encerto, és veritat, i al llarg d’aquests anys hauré comès alguns errors i quan m’he adonat he demanat disculpes i he intentat corregir-los. Però també és cert que he rebut molts “mocs”, males cares, i fins i tot algun insult, sense saber massa o gens el per què.

Ara, que hi ha hagut gent que s’ha dedicat a la política per benefici propi, sembla que la resta hem de fer-nos perdonar per alguna cosa que no hem fet.

Crec que PODEMOS té un líder carismàtic, bon tertulià, un gran comunicador que ha sabut “vendre el producte” i això és molt bo perquè la gent ha sentit un discurs diferent, de manera molt clara; ja que mai no se li ha donat a ningú tan d’espai televisiu per dir-ho i mai no s’han utilitzat les xarxes socials d’una manera tan àgil.

Tan de bo les persones que estan a l’entorn de PODEMOS aconsegueixin tot el que proposen, hi guanyarem totes i tots.

 

25 anys a Sant Joan Despí

Aquest mes de juliol ha fet 25 anys que vaig venir per primera vegada a Sant Joan Despí. Una ciutat que només coneixia com la parada de tren que hi havia el Cartell de la Gallina Blanca que jo veía quan era petita i anaba, des de Sants on vivia, cap a Molins de Rei de visita a casa del meu padrí i la meva padrina. L’estació pràcticament no ha canviat gens, només el fet de que hi ha més tanques.

Un cop vaig haver aprovat les oposicions, vaig aconseguir una plaça definitiva de mestra a Viladecans com a tutora de 1r i 2n d’EGB (quantes canvis en les lleis d’educació!). Després de tres anys, i donat que vivia a L’Hospitalet, vaig decidir demanar en el concurs de trasllats alguna ciutat més propera que em permetés poder no perdre tan de temps en trasllats i estar més temps amb la meva filla.

Així és com vaig arribar a Sant Joan Despí. Un día del mes de juliol del 1989, convocada des del Departament d’Educació de l’Ajuntament amb la Inspección de la Generalitat, vaig entrar a la Sala d Plens  (llavors no sabia ni quin significat tenia) i entre d’altres mestres, vaig tenir la possibilitat d’escollir la plaça de l’Escola Pascual Cañís que s’ofertava d’especialista en ciències i matemàtiques per al Cicle Superior, per 6è, 7è i 8è d’EGB

Durant tot aquell curs 1988-89 vaig treballar al Barri de Les Planes, anant i venint cada dia  des de L’Hospitalet sense trapitjar ni conèixer res de la resta de la ciutat.

Però la meva filla, al setembre del 1989 havia d’iniciar la seva escolaritat, i com que en aquella època encara no hi havia P-3, el preescolar començava a P-4, havia de decidir com organitzar-me per estar a les 9 del matí a dues escoles diferents en dues poblacions diferents. La decisió va estar clara, venir a viure a Sant Joan Despí per començar a l’Escola Pau Casals, i d’això fa 25 anys.

Poc em podia imaginar llavors tot el que he viscut en aquests darrers 25 anys a nivell personal i professional. La meva implicació en la ciutat i la dedicació a la ciutadania, com a mestra i com a regidora.

I fent balanç, tampoc podia imaginar tot el que la ciutat m’ha donat d’estimació de la gent, d’aprenentatge de vida, de creixement professional; en definitiva, penso que vaig prendre una bona decisió.

Deshonestedat

Aquesta és la “qualitat” que ens defineix a totes les persones que vivim en aquest país (España)?.

Sembla que els 40 anys de dictadura franquista ens han ensenyat que fer favors pagant en negre, aprofitar-nos a nivell individual sense tenir en compte el col·lectiu, evitar pagar tot el que correspon a Hisenda, pagar compensacions i comissions sota mà, etc.etc. forma part de la normalitat.

Però no és així, o no ho hauria de ser. La pena és que, al final, sembla que és impossible trobar a una persona honesta del tot.

Cada persona, al seu nivell, ha comès alguna vegada algun tipus de frau. Quan ha pagat una factura sense IVA, quan ha encarregat una treball a “una persona coneguda” deixant a la persona professional autònoma sense feina, quan ha escatimat algun ingrés i no l’ha declarat a Hisenda, quan ha donat o ha acceptat “un regal” a canvi d’algun “favor”, quan ha realitzat treballs malgrat estar a l’atur amb la complicitat de l’empresa, ….

Tots i totes hem viscut més o menys directament algun d’aquests fets o d’altres semblants. Malauradament la llista és molt llarga.

Clar, això és “pecata minuta”, tot i que sumat siguin miliers de milions d’euros, si ho comparem amb els casos de corrupció destapats en els darrers anys.

El 2003 ja se’n feia ressò dels casos de corrupció al futbol i com, amb diner públic, es pagaven deutes i es perdonaven impostos a alguns clubs. Eren èpoques de bonança i això del futbol a la gent no li preocupava ni tampoc li preocupa ara. És igual que hi hagi clubs que deguin milions a Hisenda o a la Segurat Social, és igual que hi hagi presidents de clubs que hagin fet grans estafes; és igual que hi hagi un munt de jugadors amb grans comptes a Suïssa i d’altres paradissos fiscals. ÉS EL FUTBOL! això no es toca.

Les grans estafes dels bancs i dels banquers comença a fer mal i precipita la crisi. És evident que hi ha un munt de grans executius que són els culpables de la mala gestió de BANKIA, CAJA MADRID i molts més amb l’últim cas Gowex on el Banc d’España, un cop més, no ha actuat adequadament i ha permès l’enriquiment i el frau. A més, PP i PSOE es posen d’acord per modificar la Constitució i, en un tres i no res, el 23 d’agost del 2011 (al mig de l’estiu), canvien l’article 135 sense necessitat de fer cap referèndum i aproven el fet que els diners públics, aquests que són de tothom, s’utilitzin en primer lloc per pagar els deutes dels bancs i, del que quedi, ja es pagaran els serveis públics. Així comencen les retallades!!!!!

Després esclata la deshonestedat de la Monarquia, d’aquells que ocupen un lloc que no s’han guanyat en absolut, que ho tenen tot, que diposen de tots els privilegis i que, a sobre, no en tenen prou

I ja, en aquests darrers anys, la corrupció més roïna, aquella que prové de les persones que hem escollit precisament perquè vetllin per tothom, perquè tinguin cura de tot el què és públic i prenguin les millors decisions per a tothom. Però això no ha estat així, sembla que haguéssim triat al llop per cuidar les ovelles.

És el frau més dolorós. Jo el comparo amb l’abús d’un infant per part d’algun dels progenitors. Amb qui més has de confiar,  qui més t’ha d’oferir amor i cura és qui et maltracta. així, la persona que assumeix una responsabilitat política ha de posar per sobre de qualsevol interès la defensa d’allò que és públic i de tothom.

Es poden escriure pàgines i pàgines de càrrecs electes que han comès tots els fraus possibles. Casos tan evidents com el Trama Gürtel, Palma Arena, Cas Pretòria, Palau de la Música, Cas Mercuri…..

Aquesta setmana s’ha destapat l’estafa dels Pujol. A mi, mai no m’ha representat aquest senyor, ni creia amb el seu bonisme ni m’agradava la seva manera de governar Catalunya amb l’amiguisme com acció de govern. I així tenim autopistes de pagament, un dèficit ferroviari de rodalies extrem i una manca d’infrastructures adequada pel transport de mercaderies, una malíssima gestió de l’aigua, una nul·la preocupació pel medi ambient, una xarxa d’escoles privades convertides en concertades i mantenides amb fons públics però amb sistema d’accés classista i tantes i tantes herències del pujolisme i els seus.

Ara, en Jordi Pujol s’hauria d’afegir als 51 consellers imputats per casos de corrupció, en els darrers 30 anys als Països Catalans.

Qué diran ara aquests que es volien independitzar de l’España corrupta? Jo em vull independitzar de la deshonestedat!!!!!

 

JO, REPÚBLICA

Des del primer moment que em vaig assabentar de l’abdicació del rei a través de twitter, ja vaig decidir que escriuria aquesta entrada al meu blog i amb aquest títol.

A partir de llavors s’han escrit pàgines i pàgines, han sortit centenars de milers de fotografies i hi ha hagut declaracions de persones que, al meu entendre, no tenen desperdici.

De manera ràpida es va estendre la convocatòria, a tots els pobles i ciutats, de concentrar-se davant dels ajuntaments. El fet tenia el seu simbolisme ja que va ser en unes eleccions municipals que van propiciar la proclamació de la II República. A Sant Joan això no va ser així i ens varem aplegar a la Plaça de l’Ermita.

Moltes van estar les places d’arreu que es varen omplir de gom a gom a tot el territori de l’Estat. Curiosament la premsa escrita no va posar fotografies a la portada al dia següent; al contrari, les fotos que van triar és la demostració de en quines mans estan els mitjans d’informació.

Per què no vull la monarquia? Doncs per moltes raons, una darrera l’altra, sense valorar el nivell d’importància perquè totes la tenen.

– Aquesta família a mí no em representa, ni per qui són, ni pel que fan, ni d’on provenen, ni res de res.

– Si a España hi ha monarquia és perquè així ho va voler Franco, amb la qual cosa ja hem aguantat prou la tan amanida “Transició” i podem desfer-nos d’una herència dictatorial.

– M’ha fet mal a la vista que a les fotografies triades estiguessin vestits de militars. Què volen representar amb això? Té més valor que siguin els representants de l’exèrcit i de més alta graduació militar? o s’hauria d’haver buscar fotografies que els mostressin com a representants del poble com a caps d’Estat?.

– El que la monarquia representa econòmicament és una xifra escandalosa i, tot just avui m’he assabentat que una nena de 9 anys, Leonor, té una assignació que supera els 100.000 euros anuals. No cal posar-se a comparar-ho amb el sou de qualsevol persona o el 26% d’infants en risc que estan per sota del llindar de la pobresa.

– Si la Constitución, en el seu article 14 diu “Los españoles son iguales ante la ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, religión, opinión o cualquier otra condición o circunstancia personal o social” per raó de neixament no ha de tenir uns privilegis per sobre de la resta, és inconstitucional.

Bé, podria seguir donant més i més raons, ja siguin històriques, més o menys fonamentades o més de caire “emocional” com les que presenta en el seu blog el meu amic Àlex, però totes tenen una conclusió: la necessitat de què hi hagi un referèndum perquè si definitivament hi ha una monarquia que sigui per elecció de la gent.

Jo estic d’acord amb el què ha fet ICV des del primer moment, demanant una consulta #VolemRepública i rebutjar la Llei Orgànica que pretenen aprovar de pressa i corrents el govern de Rajoy amb el vist-i-plau de PSOE, com una fòrmula totalment antidemocràtica.

És clar que les declaracions de la gent del PP no sorprenenm, però les de Rubalcaba, Guerra o Bono, no tenen desperdici. Hi ha molta gent jove del PSOE que pensa diferent, però també gent gran i segurament algú es deu estar removent a la tomba.

Per què votaré ICV-EUiA-Izquierda Plural?

Sóc militant d’ICV i sembla que pel sol fet de ser-ho ja automàticament hauria de votar al meu partit perquè ja n’estic totalment convençuda i això és el que s’espera que faci qualsevol militant.

Certament, si milites a un partit és perquè comparteixes ideari, valors, accions, posicionaments… De vegades potser que hi hagi algun matís amb el que no coincideixis al 100% però que fàcilment és assumible, sinó doncs millor deixar-ho córrer, no?

Jo mai he tingut dubtes, ni abans quan no militava, ni molt menys ara que hi estic vinculada amb responsabilitats a nivell institucional i de partit. Però realment en aquestes eleccions crec sincerament que tenim el millor candidat, l’Ernest Urtasun, amb molta diferència i que les propostes de la coalició no ofereixen cap dubte en què representen l’alternativa.

Una alternativa real a les retallades que ha dut a terme i segueix proposant el gran bloc de la dreta neolliberal europea que aquí està representada per PP i CiU i l’alternativa al conformis-me i a les poques idees que demostra el PSC-PSOE (Mireu qui votarà a qui)

Per a mi són molt importants totes les propostes que tenen a veure amb una fiscalitat justa que distribueixi la riquesa, acabant amb l’especulació financera, els paradisos fiscals i el frau. Perquè hi ha la possibilitat d’acabar amb la pobresa, les desigualtats, l’atur i la precarietat si les coses es fan d’una altra manera.

Un altre aspecte és tot el què té a veure amb l’ecologia com a futur, perquè hi ha un model econòmic sostenible capaç de protegir el medi ambient, lluitant contra el canvi climàtic i tots els perills que representa per a la salut, l’alimentació; en definitiva, el futur de les següents generacions.

Certament dins la UE hi ha la possibilitat de generar una democràcia més participativa, amb decisions comunes a tot allò que ens afecta a tota la població, amb transparència i, està clar, que és a Europa on podem buscar aliances perquè tinguem el Dret a Decidir la nostra relació amb España.

Encara que l’he deixat pel final, per a mi no és menys important la defensa dels drets de les dones. Amb un govern de l’Estat com el que ara tenim, ens cal que les directives europees impedeixen generar involucions amb els drets assolits. Hi ha un llarg camí per erradicar la violència masclista aquí i arreu, en la pròpia campanya hem pogut comprovar com encara hi ha homes que viuen a les cavernes, per això hem de combatre qualsevol discriminació.

Per això, igual com he estat fent campanya durant les darreres dues setmanes,  fins el darrer moment, diré que cal anar a votar pels nostres nostres i la nostra dignitat!