Jornada #DonesTIC (2)

El dia 25 d’octubre vaig escriure la primera part de les Jornades que es van fer al Col·legi de Psicòlegs respecte a les relacions afectives i les TIC. Han passat uns quants dies però donat que estic participant en més formació respecte de la violència masclista dins d’aquest mes de novembre, he volgut escriure la segona part i si cal una tercera.

A la taula rodona sobre la Prevenció en els mals usos de les TIC va participar en Joel Feliu que és  Professor titular del Departament de Psicologia Social de la UAB i membre del grup de recerca Joventic que està fent investigació sobre l’ús i els consum per part de la gent jove de les tecnologies i com això forma part de la construcció de la seva identitat.

Hi ha hagut una desafecció de les dones envers la tecnología i aquesta recerca ve a demostrar que hi ha una fractura digital de gènere. Les noies són grans usuàries d’internet però no són expertes. Només del 10 al 17% de qui estudia informática és dona i la tendència va a la baixa.

Aquesta desafecció és un problema per al tipus de societat que s’està configurant, un problema social perquè hi ha dependència tecnològica, hi ha vulnerabilitat en el domini del medi, es produeix invisibilitat a la xarxa pel que fa als continguts. Això crea exclusió en front a la innovaciò i la creació; per tant, es presenta un futur que no serà dissenyat per les dones.

No és un problema universal perquè, curiosament, aquesta fractura de gènere no afecta tant a països com l’Índia  o Malàsia. En canvi, hi ha barreres de gènere per no encaixar en models. Cal vèncer aquestes resistències i arribar a la informàtica per una ruta diferent a la que ho fan els homes, a través de crear coses útils, curiositats, etc.

Aquest grup de recerca tenen una interessant web amb algun vídeo que exemplifiaca el posicionament davant de la informàtica per part de noies i noies. Per exemple en “Tio, que et costa explicar-m’ho?”

En Jordi Bernabeu Farrús, Psicòleg del Servei de Salut Pública de l’Ajuntament de Granollers i professor de la Facultat d’Educació (UVic) en va fer una anàlisi sobre les relacions afectives en els espais virtuals i les relacions abusives a la xarxa.

Fixar-nos en que els i les adolescents la primera raó per utilitzar el 2.0 és construir la seva identitat. Els aventatges superen els inconvenients perquè augmenta la dimensió relacional a uns extrems impensables en altres moments.

He de deixar de pensar en internet com a eina, perquè va molt més enllà. És entre tots i totes que construirem el futur i no podem esperar a que ens arribi.

És evident que la qüestió del gènere té més risc de vulnerabilitat dins de les TIC, simplement perquè es reprodueixen les desigualtats que hi ha a la societat actualment i s’amplifiquen. La vida on line és molt semblant a la vida off line.

Hem de tenir en compte nous conceptes com l’Extimitat, com el fet contrari a la intimitat, com l’exposició dels aspectes íntims de la persona: les relacions, els costums, el propi cos, els pensaments. Acaba sent la necessitat d’exhibir i de construir un personatge que siga més acceptat que la pròpia persona.

Altres conceptes com el grooming, que es refereix a les conductes abusives d’adults respecte de menors a través d’internet. El  sexting, que és l’enviament d’imatges de caràcter sexual que en el moment d’entrar a la xarxa es perd el control, això s’ha incrementat considerablement a través del whatsapp.

El ciberassetjament, com a utilització de qualsevol mitjà electrònic que s’utilitzi per difamar i atacar a nivell personal de manera reiterada, a través del correu electrònic, de missatges, de xarxes socials…, es pot donar a tots els àmbits i sobretot en relacions de desequilibrio de poder.

Finalment ens ha posat exemples d’algunes webs que hi ha a la xarxa i que tenen a veure amb tot el què està passant en el món adolescent. El fenòmen que es va generar amb el “Buenos días, Rositas” , o la web ask.fm on qualsevol es pot crear un compte i fer una pregunta, els exemples són increïbles. o com crear-se una vida virtual amb Second life.

La Nieves Prado, Pedagoga social, técnica de projectes i formadora en violència masclista, pertany a la Fundación Aspacia  i al grup Gredidona.

Ella ens ha parlat dels neomasclismes als espais virtuals i com l’estructura patriarcal i jerarquitzant apareix en la vida on line de la mateixa manera que està present en la vida off line.

El neomasclisme és un masclisme que té un discurs més amable, més políticament correcte per mantenir una imatge d’igualtat, però es veritablement la mateixa ideologia.

Des del seu grup d’investigació analitzen els espais virtuals; en aquests moments la investigació està molt centrada en un blog d’un home que està denunciat per violència  masclista. També hi ha una investigació sobre 50 webs de 50 perfils.

Treballant des de la perspectiva feminista és molt important detectar totes les accions de violència i categoritzar-les tenint en compte que aquests neomasclismes estan fent servir les següents arguments:
1- La negación de l’existència de la violencia contra les dones, argumentant les denúncies falses i fent valdre que forma part de l’àmbit privat
2- Donar un gir a la discriminació. Els homes són esclaus del matriarcat i en realitat les dones són les que tenen privilegis i  superioridad.
3- Qüestionen la distribució dels recursos, sobretot econòmics, pels temes que tenen a veure amb les dones i el tractament de la violència.
4- Hi ha una manipulació de les dades oficials, en Miguel Lorente ho posa sovint en evidència.
5- Hi ha una inversió conceptual, ek fet de criminalitzar totes les violències del patriarcat s’està fent una discriminació positiva i això fa que les dones trenquin l’estabilitat familiar i social.
6- Es genera una pervesió del llenguatge i els conceptes quan es defineix el feminisme real o feminisme radical o feminazi
7- S’està reivindicant la protecció de la infància amb la custòdia compartida, on sovint s’amaga una forma més de violència.
8- De la denúncia a l’atac. Manual de l’home denunciat i indefens que també denuncia.
9- Hi ha dones que també estan al blog
10- Es fa apologia de la violència

Finalment, per acabar la taula rodona, l’Ester Garcia, Advocada i Responsable de la Comissió de Violència de Dones Juristes ens  va explicar la jurisprudència i com presentar proves en situacions de violència masclista a través de les TIC.

Ens va parlar del Conveni Europeu sobre ciberdelinqüència que va entrar en vigor el 2004 i que tipifica els delictes informáticos, sobretot pel que fa als continguts i a les infracciones contra la propietat inte·llectual. En aquest aspecte es poden abordar sancions per temes de gènere com a continguts.

La realitat judicial va molt per darrera de la realitat social, però cal cercar camins dins del còdig penal, tot i que no és gens fàcil.

És molt important per a una dona que pateix maltractament conservar tots els missatges de correu electrònic o del mòbil perquè ja es van admeten com a prova d’assetjament.

Hi ha tanta informació que, si puc, explicaré el final de la Jornada en una altra entrada!

Mobilització pel Dret a Decidir

Són molts mesos amb el debat del sobiranisme, la independència, el país nou i tota la moguda generada, a la meva manera de veure, per una escapada endavant del Sr Mas quan planteja unes eleccions anticipades que pensa que gunayarà de coll i es troba que quasi bé no pot ni governar i sort en té d’ERC que li fa d’acompanyant.

A partir d’aquí hi ha hagut de tot i, en tot moment, a mí m’ha semblat que ens han obligat a posar al centre de les nostres vides “La Consulta” com si res més no existís ni tingués cap importància.

Des del primer moment ICV es va posicionar pel “Dret a Decidir“. Ja en aquell moment hi va haver tot un munt de gent que es va posar les mans al cap qüestionant aquest fet, sobretot perquè això significava posar-se al costat d’un govern de dretes que està retallant i augmentant el patiment de la gent amb les seves actuacions.

Al meu parer, la posició d’Iniciativa va ser molt correcta, ja que tots els pobles tenen dret a decidir sobre tot allò que els afecti. Per això el nostre posicionament va estar en que “Volem decidir-ho tot. Drets nacionals, Sí. Drets socials, També”. Ho escrivia en Josep Puigdengolas, d’ICV Sant Boi, amb tota claredat.

Els mesos han anat passat i els missatges que s’han transmès ha fet que semblés que a Catalunya no passava res més i que a la gent no li preocupava res més que “La Consulta”. El que és més greu, que alguns partits han dedicat tot aquest temps a tensionar la població, a radicalitzar les postures; penso sincerament que sobretot han estat els mitjans de comunicació qui han donat aquesta imatge.

Però això no és cert! i parlo per la feina de la coalició ICV-EUiA, tan al Parlament com al Congrés, perquè és el que conec i és el que no ha tingut pràcticament cap repercusssió en la premsa o la televisió.

En aquest 2014, per posar alguns exemples, s’han estat reivindicant temes relacionats amb la situació de crisi i de pobresa, demanant la via d’urgència per aprovar la ILP de Renda Garantida, rebutjant la reforma fiscal o el dret als subministraments bàsics com l’aigua, en temes de salut en contra de les privatitzacions com la reivindicació de  l’Hospital de Viladecans, el rebuig de la reforma laboral i tot el que comporta i  amb la defensa de llocs de treball, el seguit d’accions que s’han dut a terme contra els desnonaments, la defensa del territori i l’aposta per un creixement en sectors que ofereixin alternatives sostenibles, continuant amb la tasca d’aconseguir una societat laica que acabi amb els privilegis de l’Església, … i així dia rera dia, cada diputat i diputada ha estat treballant en els diferents àmbits.

Podria estar fent enllaços i més enllaços a les accions de tots i cadacún dels diputats i diputades d’ICV-EUiA, però en poso dos més que corresponen a la intervenció de la Marta Ribas al Parlament de Catalunya aturant el projecte VISC+ i a la del Joan Coscubiela al Congrés a Madrid, posant en evidència les mentides del govern del PP pel que fa a la recuperació econòmica i la situació d’mergència social.

Malauradament, poques d’aquestes i d’altres informacions han estat notícia o han interessat als mitjans. Sembla que només han estat pendents d’Iniciativa per saber què feríem o deixaríem de fer el 9N. La posició d’ICV ha estat clara des del primer dia, a les institucions i al carrer defensant el Dret a Decidir i per una Catalunya Social, i com donàvem suport a la consulta i a com estava plantejada, fins i tot amb una consulta interna en la que es va decidir donar llibertat de vot, com expressió de la pluralitat de la gent d’ICV, a la que ens uneixen els valors socials, radicalment d’esquerres, ecològics, feministes, amb tots els matissos; de la mateixa manera amb el tema del fet nacional.

En aquestes darreres setmanes ha passat de tot i, en menys de 48 hores ja sabrem en quin punt estem. Si la gent que vol votar podrà fer-ho o bé encara ens esperen més canvis. Espero que qui vulgui anar a votar ho pugui fer en tota llibertat, la mateixa per a aquelles persones que no es senten cridades a la votació d’un aspecte que no és el que més els preocupa, perquè la seva situació personal, familiar, laboral… té prioritat.

Jo crec fermament en el Dret a Decidir dels pobles i seré reollint signatures per denunciar a les instàncies internacionals que el govern del PP està segrestant la democràcia.

Jornada #DonesTIC (1)

Al Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya, que sembla que aviat inclourà a les Psicòlegues en la seva denominació, es va organitzar una Jornada amb el títol “Relacions afectives i TIC: prevenció, seguretat i apoderament” Un títol una mica llarg però que venia a recollir tota una sèrie de ponències que analitzaven, des de diferents punts de vista i aspectes, tot allò que intervé en la presència de les dones a internet, tan a nivell de contingut com de usuàries i, sobretot, la perspectiva de gènere a la xarxa.

A la conferència inaugural: Impacte de les TIC en les nostres vides i en les relacions afectives: de l’aïllament a l’hiperconnectivitat, la sociabilitat i “l’intimitat abundant”, la Dolors Reig, Psicòloga Social i experta en xarxes socials, és l’editora principal del blog de referència “El Caparazón” on es poden trobar articles relacionats amb el tema

Ha fet un repàs d’alguns dels aspectes sobre l’mpacte de les TIC en les nostres vides, entent que hi ha una part addictiva i una altra part d’oprtunitats.
Ha comentat el programa TAC (ús de la Tecnologia per a l’aprenentatge i el coneixement) impulsat pel Departament d’Ensenyament de la Generalitat i ha valorat la importància d’utilitzar la tecnologia com a base de la comunicació TIC però sobretot pel fet que serveixen per aprendre i conèixer. Les dones hem de trobar les oportunitats a través de les TAC i les TIC .

Pel que fa al coneixement mai com ara s’ha tingut accés a cursos gratuïts que corren pel món on line, per tant a l’abast de persones amb pocs recursos. Es disposen d’eines molt potents d’informació que es transmet ràpidament i que es pot compartir amb la qual cosa es fa molt difícil ocultar informació a la ciutadania i, per tant, la capacitat de la tecnologia per canviar allò que no ens agrada.

Pel que fa a les relacions, les xarxes socials, com el Facebook o qualsevol altra, elements molt potents que ens permeten comunicar-nos de noves maneres. Per adolescents pot semblar  “perdre el temps” però és el mateix que farien xerrant a la Plaça del poble. Obre nous espais i augmenta la capacitat de relació i ampliar l’entorn social. Sovint la pantalla no queda en ella mateixa, hi ha un punt on es necesita la sortida al carrer i el contacte personal. Entre adolescents hi ha una explosión d’afectivitat, Instagram no només posa “M’agrada” sinó que afegeix un cor. La xarxa social ens omple la necessitat de sentir que ens estimen.

Ens ha parlat sobre els “superpoders” d’aquestes eines que per ser ben emprades cal que la tecnologia sigui: culta, crítica, responsable, basada en valors i creativa.
La cultura básica és imprescindible perquè la incultura ens fa manipulables i no tindrem la capacitat de seleccionar la informació veraç. Si hi ha esperit crític i reflexió es pot generar la transformació del món

He aprés un concepte nou: La “Gamificació”  -que ve de game (JOC en anglès)- que implica l’ús del joc com a eina de motivació i com la tecnologia és important, perquè introdueix elements de joc entre l’acció i la recompensa. Tenint en compte que la gent jove és impacient, i ara encara més, que necessita un feedback constant, un reforç i una recompensa immediata, cal crear una motivació interna que permeti tolerar la frustació i la demora en la gratificació, d’això se’n diu “Competència autolúdica”, auto-gamificar alguns processos de la pròpia vida. És com anar-se premiant per continuar endavant

Remanar els seu blog és força interessant i fins i tot es pot baixar gratuïtament els seu llibre “Los jóvenes en la era de la hiperconectividad”

Violència contra les dones en la moda

Se suposa que les grans marques de moda, ja sigui de vestits, de sabates, de maquillatge o del que sigui, pretenen vendre els seus dissenys. Si és moda per a les dones nosaltres som les compradores, oi? Doncs no acabo d’entendre tota la publicitat que estan fent les “Marques Fashion” on es retrata la violència contra les dones i una pretesa reivindicació feminista.

Anem a pams i posaré alguns exemples:

– El juny del 2012 hi va haver la campanya “Victim of Beauty” per promocionar maquillatges i si ja era, si més no poc encertada la frase, les fotos que l’acompanyaven ja no tenien desperdici i són realment molt impactants, i encara hi va haver qui ho justificava.

 

 

 

 

 

 

 

 

– Al gener d’aquest 2014 la periodista de The Guradian Kira Cochrane va escriure un article posant en evidència la utilització de cossos de dones mortes sobre la sorra d’una platja com a base d’una campanya publicitària de roba molt fashion.

 

– L’agost del 2014 apareixen unes fotografies del fotògraf de moda Raj Shetje que simulen la terrible violació i assasinat comès per diferents homes que va patir la jove de 23 anys, Nirbhaya, en un autobús de Delhi. Aquest succés ha estat molt dolorós per a totes les dones i ha posat en evidència el que està passant arreu del món. La periodista Leticia García es pregunta si el fotògrf pot defensar que això és art

– El setemebre del 2014 el Sr Karl Lagerfeld converteix la desfilada de la col·lecció de Primavera de la marca Chanel en una pretesa manifestació de reivindicacions feministes. Realment ni el dissenyador ni qui escriu el reportatge tenen ni idea del que representen les reinvindicacions feministes i acaba sent una burla a la lluita que les dones fan dia a dia, que no té cap visibilització, o molt poca, al mitjans de comunicació, (com s’explica molt bé en el comentari de l’observatori del mes d’octubre) i que, en canvi, quan es tracta de “moda fashion” aquesta que tan poques dones es poden permetre i que, marcant tendència de moda, tant esclavitzen els cossos de les dones i acaben generant frustracions i malalties, sobretot en les noies joves i adolescents.

– Aquest setmana passada ha aparegut a EEUU la revista Interview Magazine del mes d’octubre un reportatge anomenat “Pretty Wasted“, que es podria traduir com “bastant perdudes o bastant acabades, on es mostra tota una col·lecció de moda utilitzant la imatge de dones que estan borratxes, drogades, inconscients i tirades pel terra entre les escombraries i la porqueria dels carrers; això sí, amb una roba glamurosa, mitges i sabates fantàstiques

 

En un món on la violència contra les nenes i les dones no acaba, és increïble que es pugui utilitzar aquestes imatges a la publicitat.

Il·lusió però amb dubtes sobre PODEMOS

Des de les eleccions europees i l’espectacular pujada de PODEMOS, un “partit” aparegut pocs mesos abans, molta gent està il·lusionada amb el que sembla una alternativa d’esquerres. Jo entenc perfectament a tota aquestes persones que, igual com està passant amb la independència, s’il·lusionen en uns moments on realment hi ha poques coses per que donin alegries.

Tinc amistats i conec força gent que em dóna arguments del per què PODEMOS pot representar la fi del bipartidisme ja que és l’alternativa de les esquerres. Intentaré argumentar perquè jo no tinc cap necessitat de cercar una alternativa més enllà d’Iniciativa, que és el partit en el que milito.

– Així, quan em diuen que qualsevol persona amb un aval es pot presentar i ser votat per representar a PODEMOS, per a mí no és cap novetat. ICV a totes les eleccions fa primàries, a les quals es pot presentar qui vulgui, no necessita ser militant, només cal que presenti el nombre d’avals que es decideixi (els avals sí que han de ser de persones militants). Un exemple han estat les darreres eleccions europees on s’hi han presentat dos candidats, el Salvador Milà i l’Ernest Urtasun, que finalment va ser elegit. Així és fa sempre a tots els pobles i ciutats i a totes les eleccions, el que passa és que normalment només hi ha un candidat o candidata, no hi ha tanta gent que tingui ganes de donar la seva cara a unes eleccions i menys si no es tracta dels grans partits.

– Pel que fa a la representació de les dones, la llei ja marca que cada tram de 5 llocs hi ha d’haver com màxim 3 del mateix sexe, és a dir 3 homes i 2 dones o a l’inrevés, que ve a ser el 60%. Una altra cosa és que la llei obligués al sistema cremallera, un de cada sexe, que em penso que és el sistema que ha seguit PODEMOS en la seva llista, igual que ho ha fet ICV en la seva coalició a Europa, tot i que li corresponia a l’Ernest el número dos, es va acordar ocupar el número 3 perquè el 2 fos una dona. Però tot plegat una cosa és que hi hagi dones i una altra és que siguin visibles. Jo he anat a buscar la candidatura perquè no em sé cap nom ni la cara que tenen les diputades.

– Hi ha qui està il·lusionat amb PODEMOS perquè parlen de que cal una reforma fiscal, ICV està reclamant una reforma justa al Congrés, perquè parlen d’aturar els desnonaments, ICV ho demanava el 2012; perquè diuen que s’ha de qüestionar les grans companyies elèctriques, ICV promou un model energètic diferent i ha denunciat a les companyies elèctriques a la Fiscalia de l’Estat; perquè PODEMOS dóna prioritat als serveis públics, ICV ha manifestat clarament la seva defensa de l’escola pública o la sanitat pública des de fa anys, amb posicionaments a les diferents institucions i, sobretot al carrer amb la gent.

Podria continuar però per a mí és evident que el meus valors de l’esquerra, de l’ecologisme i del feminisme estan representats a Iniciativa, no em cal cercar-los més enllà.

Segur que s’han comès errors, diuen que qui no renta plats no en trenca mai cap, i que cal canviar coses i millorar allò que no s’ha fet bé; però tot el què s’ha fet no es pot menystenir.

Deia al principi que jo puc posar-me a la pell de qui no tenint responsabilitat política com a càrrec electe (perquè totes les persones i cada una tenim la nostra responsabilitat com a ciutadania) pot tenir il·lusió i pensar que una gent nova és la que ho canviarà tot.

Però jo estic en el grup dels qui tenim responsabilitat directa i cada dia començo amb il·lusió nous projectes, noves idees que puguin millorar la vida de les persones de la meva ciutat. I la il·lusió i les idees les he de convertir en realitat, adaptant-me a les circumstàncies, modificant voluntats, cercant els recursos materials i humans; en definitiva, “del dit, al fet”

I no sempre l’encerto, és veritat, i al llarg d’aquests anys hauré comès alguns errors i quan m’he adonat he demanat disculpes i he intentat corregir-los. Però també és cert que he rebut molts “mocs”, males cares, i fins i tot algun insult, sense saber massa o gens el per què.

Ara, que hi ha hagut gent que s’ha dedicat a la política per benefici propi, sembla que la resta hem de fer-nos perdonar per alguna cosa que no hem fet.

Crec que PODEMOS té un líder carismàtic, bon tertulià, un gran comunicador que ha sabut “vendre el producte” i això és molt bo perquè la gent ha sentit un discurs diferent, de manera molt clara; ja que mai no se li ha donat a ningú tan d’espai televisiu per dir-ho i mai no s’han utilitzat les xarxes socials d’una manera tan àgil.

Tan de bo les persones que estan a l’entorn de PODEMOS aconsegueixin tot el que proposen, hi guanyarem totes i tots.

 

La infància del PSUC (1936-1939)

Amb aquest títol s’ha inaugurat al vestíbul del Centre Mercè Rodoreda una exposició que estarà fins el 19 de juliol.

Aquesta exposició s’ha fet a partir d’alguns dels documents dels “Papers de Salamanca” que tenen a veure amb les persones que van fundar i militar en el PSUC durant els anys de la guerra i com això va significar ser represaliats per la dictadura franquista amb la presó, l’exili i fins i tot la mort.

Per inaugurar-la va venir en Marià Hispano, un dels comissaris de l’exposició, que és responsable de l’Àrea de Memòria Històrica de la Fundació Nous Horitzons i President de l’Institut per a la Recuperació de la Memòria.

Va ser molt interessant poder comptar amb una persona que coneix tan bé aquest tema ja que ha tingut l’oportunitat d’estudir tots aquests documents i segueix la seva tasca d’investigació.

Ens va explicar moltes coses sobre els anomenats “Papers de Salamanca” en el sentit de què van ser unes 200 tones de documentació que es van transportar allà després de finalitzada la Guerra Civil i que, a més dels que corresponen a Catalunya també n’hi ha de Galícia, d’Alacant i de València. Tot i que no els han reclamat i als diferents governs de l’Estat els hi ha interessant convertir-ho en un enfrontament més d’España-Catalunya.

De tota aquesta documentació que es van endur es guarden 3 milions de fitxes i documents que contenen noms, la resta va ser venuda com a pasta de paper.

Què són aquestes fitxes i d’on sortien? Poble per poble, ciutat per ciutat, membres de la falange obligaven a tothom a omplir un mínim de 5 fitxes d’altres veïns i veïnes, posant noms, tasques, coses que havien fet durant la guerra. No es pot qüestionar a cap persona que es va veure obligada a delatar a d’altres sota amenaça. Així van aconseguir aquests 3 milions de fitxes on hi constaven famílies senceres i si només hi constava un fill doncs també acabaven inclont-hi la mare, l’avi, les tietes o qui fos.

Per què volien els documents amb noms i quins són? Era la manera de tenir a tothom controlat ja que agafaven els documents de les actes de les reunions, de l’organització de cada localitat, de la correspondència de guerra, dels salconduïts, les biografies de les persones militants, peticions de suport, etc. Són documents molt interessants, cadascun amb la seva rellevància pel partit o, sobretot, per a la gent que ho va escriure. Realment ha estat molt emotiu els exemples que ens ha posat.

El Marià Hispano ens ha presentat el neixement del PSUC com un partit format per diferents partits d’esquerra que van veure la necessitat de defensar els valors de la llibertat que s’havien aconseguit durant la República; així, en pocs mesos va passar de tenir 6.000 afiliats a 90.000 militants, sobretot la gent jove que tenia il·lusió. Va ser l’època on, des de País Basc, des d’Extremadura o des d’Andalusia, arribaven el refugiats que explicaven les barbaritats que estaven fent a la resta d’España mentre avançaven les tropes franquistes.

El PSUC tenia molt de prestigi perquè estava al govern, estava al carrer amb totes les reivindicacions i estava al front. Mai seria un partit de l’exili, sinó el pal de paller de lluita clandestina.

En aquells moments la defensa d’uns valors comuns va motivar la unió de les esquerres, potser es pot fer alguna similitud actual on tornen a estar en perill tots els drets aconseguits durant tants anys.

Potser aquests valors de justicia social i de llibertat facilitin la unió de les esquerres i, aquests moviments que s’estan iniciant i que semblen més de les zones urbanes, (en Marià ens donava l’explicació que a les zones rurals, als pobles petits, va ser perillòs quedar-se perquè era més fàcil significar-se, i és per això que hi proliferen més les dretes) hauria de poder arrelar-se arreu del territori.

4.004 tuits

M’agraden els números cap i cua i per això he volgut escriure aquesta entrada al blog.

Poca broma 4.004 tuits!!! Sembla mentida però si ajuntés tots els tuits que he fet i els que he retuitejat des del gener del 2011, podria escriure una bona història.

Una història que estaria farcida de notícies sobre les mobilitzacions a les que he participat en contra de les retallades en sanitat, en educació, en la llei de la dependència; defensant els serveis públics.

Una història que recull les moltes activitats en les que he participat a la nostra ciutat, ja sigui com a regidora o com a ciutadana (actes de dones, actes culturals i esportius, de concerts o de teatre, de Festa Major …); per tant, una mica de la història de Sant Joan Despí.

Evidentment, molts tuits relacionats amb ICV, tan a nivell local, com comarcal, com nacional. Són un conjunt d’actes, d’accions, d’idees, opinions de dirigents o de companys i companyes del partit, d’intervencions institucionals, que tenen a veure amb el dia a dia del treball que Iniciativa fa al carrer i a les institucions.

Una història que mostra clarament la meva posició en tot allò que passa al món, el meu posicionament en front del racisme, de la homofòbia, de la violència contra les dones, de la corrupció, dels paradisos fiscals, …. En definitiva que explica els meus valors i del que defenso.

Últimament també poso al twitter l’enllaç del que escric al blog, però realment “ser digital” comporta dedicació i no sempre és fàcil trobar el moment de fer un tuit. A més, sempre has de tenir el mòbil, la tablet o l’ordinador a punt i no sempre això és possible.

Apa cap els 5.000!

 

JO, REPÚBLICA

Des del primer moment que em vaig assabentar de l’abdicació del rei a través de twitter, ja vaig decidir que escriuria aquesta entrada al meu blog i amb aquest títol.

A partir de llavors s’han escrit pàgines i pàgines, han sortit centenars de milers de fotografies i hi ha hagut declaracions de persones que, al meu entendre, no tenen desperdici.

De manera ràpida es va estendre la convocatòria, a tots els pobles i ciutats, de concentrar-se davant dels ajuntaments. El fet tenia el seu simbolisme ja que va ser en unes eleccions municipals que van propiciar la proclamació de la II República. A Sant Joan això no va ser així i ens varem aplegar a la Plaça de l’Ermita.

Moltes van estar les places d’arreu que es varen omplir de gom a gom a tot el territori de l’Estat. Curiosament la premsa escrita no va posar fotografies a la portada al dia següent; al contrari, les fotos que van triar és la demostració de en quines mans estan els mitjans d’informació.

Per què no vull la monarquia? Doncs per moltes raons, una darrera l’altra, sense valorar el nivell d’importància perquè totes la tenen.

– Aquesta família a mí no em representa, ni per qui són, ni pel que fan, ni d’on provenen, ni res de res.

– Si a España hi ha monarquia és perquè així ho va voler Franco, amb la qual cosa ja hem aguantat prou la tan amanida “Transició” i podem desfer-nos d’una herència dictatorial.

– M’ha fet mal a la vista que a les fotografies triades estiguessin vestits de militars. Què volen representar amb això? Té més valor que siguin els representants de l’exèrcit i de més alta graduació militar? o s’hauria d’haver buscar fotografies que els mostressin com a representants del poble com a caps d’Estat?.

– El que la monarquia representa econòmicament és una xifra escandalosa i, tot just avui m’he assabentat que una nena de 9 anys, Leonor, té una assignació que supera els 100.000 euros anuals. No cal posar-se a comparar-ho amb el sou de qualsevol persona o el 26% d’infants en risc que estan per sota del llindar de la pobresa.

– Si la Constitución, en el seu article 14 diu “Los españoles son iguales ante la ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, religión, opinión o cualquier otra condición o circunstancia personal o social” per raó de neixament no ha de tenir uns privilegis per sobre de la resta, és inconstitucional.

Bé, podria seguir donant més i més raons, ja siguin històriques, més o menys fonamentades o més de caire “emocional” com les que presenta en el seu blog el meu amic Àlex, però totes tenen una conclusió: la necessitat de què hi hagi un referèndum perquè si definitivament hi ha una monarquia que sigui per elecció de la gent.

Jo estic d’acord amb el què ha fet ICV des del primer moment, demanant una consulta #VolemRepública i rebutjar la Llei Orgànica que pretenen aprovar de pressa i corrents el govern de Rajoy amb el vist-i-plau de PSOE, com una fòrmula totalment antidemocràtica.

És clar que les declaracions de la gent del PP no sorprenenm, però les de Rubalcaba, Guerra o Bono, no tenen desperdici. Hi ha molta gent jove del PSOE que pensa diferent, però també gent gran i segurament algú es deu estar removent a la tomba.

PALABRA DE MUJER

Susanne Jäger, directora de cinema alemana, va filmar el 2009 el documental de 90 min “La radio de la jungla” que divendres al vespre en vam veure una part, una versió més curta, i que va obtenir l’any 2010 el premi al millor documental al Festival Internacional d’Espiello

Està filmat al cor de la Nicaràgua rural, a la selva, en un poblet que es diu Paiwas on Jamileth Chavarría, després del desastre de l’Huracà Mitch, l’octubre de l’any 98, quan les comunicacions es van perdre i tot va quedar destruït, va decidir fundar una emisora de ràdio com a eina imprescindible de comunicació.

 

El documental recull una entrevista amb la Jamileth explicant com va néixer “Palabra de Mujer”, un programa dedicat a denunciar demanera col·loquial la violència que s’exerceix contra les dones. A través d’una “bruixa missatgera” que tot ho veu amb la seva bola de vidre, posa en evidència al maltractador i també al sistema judicial que, tot i les lleis favorables, permet la impunitat.

Ella diu que amb la denúncia no vol generar odi contra el maltractador, al contrari; ella el què pretén és fer-lo reflexionar a ell i a tots el que actuen com ell perquè canvïin d’actitud, que aprengui que les relacions amb les seven dones poden ser d’una altra manera.

A més de l’entrevista sobre el programa i la seva vida al poble, també es mostren testimonies d’homes i dones explicant les seves situacions i opinions, que resulten força ilustratives de la vida senzilla i humil, però a la vegada, la força de les dones per tirar endavant la seva família.

És molt interesant igualment, com Jamileth i el seu equip, explica que són conscients de la repercussió del seu programa i això ho aprofita per anar pels pobles i donar informació sobre salud sexual, planificació familiar, etc.

Jamileth viu a Madrid des de fa un parell d’anys i reconeix que allà ha tingut amenaces i fins i tot li han disparat, però això no farà que s’aturi la seva voluntat de seguir lluitant contra la violència masclista. “Si alguien me dispara cuando estoy al micrófono, todo el mundo lo oirá, porque tengo la puerta abierta y el micrófono abierto”

El debat que es va produir després de veure la filmació va ser molt participatiu i, en certs moments, molt emotiu i colpidor.

Gràcies a l’Associació Violeta que ha portat a la nostra ciutat la Jamileth Chavarría i ens ha permès compartir amb ella un dia inoblidable. Ella és de les dones que val la pena haver conegut per la seva força, la seva valentia, el seu compromís.

Gràcies Jamileth!!!!

Ajuts de menjador a Sant Joan Despí

El 24 de setembre, demà farà un mes, ja expressava la meva preocupació per la situació de les beques de menjador. Aquest dilluns he assistit a la Roda de Premsa que es va fer al Consell Comarcal on el Conseller d’Educació va exposar les necessitats de la nostra comarca. Notícia que s’ha fet ressò en molts diaris digitals, ràdios, etc.

La realitat de la nostra ciutat és similar a la de la resta de municipis de la nostra comarca i amb les dades que ens ha facilitat el Consell Comarcal, en aquests moments, de les 393 s0l.licituds de beques de menjador que hem rebut, només tenim aprovades 194 (no arriba al 50%), que són els infants que tenen 12 punts o més en el barem, algunes fins a 16 punts.

La Generalitat dónarà 3,10 € per dia i infant, tot i que el menjar val 6,20€, amb la qual cosa assumeix la meitat sense tenir en compte que la família que està en aquests condicions, amb rendes inferiors als 2.000 euros anuals, no poden assumir el pagament de l’altra meitat.

Des del Departament d’Acció Social i Polítiques d’Igualtat, igual com hem fet altres anys, intentarem cobrir les situacions més greus perquè hem tingut sempre la voluntat de poder garantir a tots els infants de la nostra ciutat un àpat diari; però està clar que la Generalitat ha d’assumir els compromisos que va adquirir amb el Parlament, el passat 3 de juliol, de garantir una partida pressupostària oberta per donar totes les beques de menjador necessàries i donar cobertura als ajuntaments per fer-ne front http://www.youtube.com/watch?v=5iNNQzHPCbA