Jornada #DonesTIC (2)

El dia 25 d’octubre vaig escriure la primera part de les Jornades que es van fer al Col·legi de Psicòlegs respecte a les relacions afectives i les TIC. Han passat uns quants dies però donat que estic participant en més formació respecte de la violència masclista dins d’aquest mes de novembre, he volgut escriure la segona part i si cal una tercera.

A la taula rodona sobre la Prevenció en els mals usos de les TIC va participar en Joel Feliu que és  Professor titular del Departament de Psicologia Social de la UAB i membre del grup de recerca Joventic que està fent investigació sobre l’ús i els consum per part de la gent jove de les tecnologies i com això forma part de la construcció de la seva identitat.

Hi ha hagut una desafecció de les dones envers la tecnología i aquesta recerca ve a demostrar que hi ha una fractura digital de gènere. Les noies són grans usuàries d’internet però no són expertes. Només del 10 al 17% de qui estudia informática és dona i la tendència va a la baixa.

Aquesta desafecció és un problema per al tipus de societat que s’està configurant, un problema social perquè hi ha dependència tecnològica, hi ha vulnerabilitat en el domini del medi, es produeix invisibilitat a la xarxa pel que fa als continguts. Això crea exclusió en front a la innovaciò i la creació; per tant, es presenta un futur que no serà dissenyat per les dones.

No és un problema universal perquè, curiosament, aquesta fractura de gènere no afecta tant a països com l’Índia  o Malàsia. En canvi, hi ha barreres de gènere per no encaixar en models. Cal vèncer aquestes resistències i arribar a la informàtica per una ruta diferent a la que ho fan els homes, a través de crear coses útils, curiositats, etc.

Aquest grup de recerca tenen una interessant web amb algun vídeo que exemplifiaca el posicionament davant de la informàtica per part de noies i noies. Per exemple en “Tio, que et costa explicar-m’ho?”

En Jordi Bernabeu Farrús, Psicòleg del Servei de Salut Pública de l’Ajuntament de Granollers i professor de la Facultat d’Educació (UVic) en va fer una anàlisi sobre les relacions afectives en els espais virtuals i les relacions abusives a la xarxa.

Fixar-nos en que els i les adolescents la primera raó per utilitzar el 2.0 és construir la seva identitat. Els aventatges superen els inconvenients perquè augmenta la dimensió relacional a uns extrems impensables en altres moments.

He de deixar de pensar en internet com a eina, perquè va molt més enllà. És entre tots i totes que construirem el futur i no podem esperar a que ens arribi.

És evident que la qüestió del gènere té més risc de vulnerabilitat dins de les TIC, simplement perquè es reprodueixen les desigualtats que hi ha a la societat actualment i s’amplifiquen. La vida on line és molt semblant a la vida off line.

Hem de tenir en compte nous conceptes com l’Extimitat, com el fet contrari a la intimitat, com l’exposició dels aspectes íntims de la persona: les relacions, els costums, el propi cos, els pensaments. Acaba sent la necessitat d’exhibir i de construir un personatge que siga més acceptat que la pròpia persona.

Altres conceptes com el grooming, que es refereix a les conductes abusives d’adults respecte de menors a través d’internet. El  sexting, que és l’enviament d’imatges de caràcter sexual que en el moment d’entrar a la xarxa es perd el control, això s’ha incrementat considerablement a través del whatsapp.

El ciberassetjament, com a utilització de qualsevol mitjà electrònic que s’utilitzi per difamar i atacar a nivell personal de manera reiterada, a través del correu electrònic, de missatges, de xarxes socials…, es pot donar a tots els àmbits i sobretot en relacions de desequilibrio de poder.

Finalment ens ha posat exemples d’algunes webs que hi ha a la xarxa i que tenen a veure amb tot el què està passant en el món adolescent. El fenòmen que es va generar amb el “Buenos días, Rositas” , o la web ask.fm on qualsevol es pot crear un compte i fer una pregunta, els exemples són increïbles. o com crear-se una vida virtual amb Second life.

La Nieves Prado, Pedagoga social, técnica de projectes i formadora en violència masclista, pertany a la Fundación Aspacia  i al grup Gredidona.

Ella ens ha parlat dels neomasclismes als espais virtuals i com l’estructura patriarcal i jerarquitzant apareix en la vida on line de la mateixa manera que està present en la vida off line.

El neomasclisme és un masclisme que té un discurs més amable, més políticament correcte per mantenir una imatge d’igualtat, però es veritablement la mateixa ideologia.

Des del seu grup d’investigació analitzen els espais virtuals; en aquests moments la investigació està molt centrada en un blog d’un home que està denunciat per violència  masclista. També hi ha una investigació sobre 50 webs de 50 perfils.

Treballant des de la perspectiva feminista és molt important detectar totes les accions de violència i categoritzar-les tenint en compte que aquests neomasclismes estan fent servir les següents arguments:
1- La negación de l’existència de la violencia contra les dones, argumentant les denúncies falses i fent valdre que forma part de l’àmbit privat
2- Donar un gir a la discriminació. Els homes són esclaus del matriarcat i en realitat les dones són les que tenen privilegis i  superioridad.
3- Qüestionen la distribució dels recursos, sobretot econòmics, pels temes que tenen a veure amb les dones i el tractament de la violència.
4- Hi ha una manipulació de les dades oficials, en Miguel Lorente ho posa sovint en evidència.
5- Hi ha una inversió conceptual, ek fet de criminalitzar totes les violències del patriarcat s’està fent una discriminació positiva i això fa que les dones trenquin l’estabilitat familiar i social.
6- Es genera una pervesió del llenguatge i els conceptes quan es defineix el feminisme real o feminisme radical o feminazi
7- S’està reivindicant la protecció de la infància amb la custòdia compartida, on sovint s’amaga una forma més de violència.
8- De la denúncia a l’atac. Manual de l’home denunciat i indefens que també denuncia.
9- Hi ha dones que també estan al blog
10- Es fa apologia de la violència

Finalment, per acabar la taula rodona, l’Ester Garcia, Advocada i Responsable de la Comissió de Violència de Dones Juristes ens  va explicar la jurisprudència i com presentar proves en situacions de violència masclista a través de les TIC.

Ens va parlar del Conveni Europeu sobre ciberdelinqüència que va entrar en vigor el 2004 i que tipifica els delictes informáticos, sobretot pel que fa als continguts i a les infracciones contra la propietat inte·llectual. En aquest aspecte es poden abordar sancions per temes de gènere com a continguts.

La realitat judicial va molt per darrera de la realitat social, però cal cercar camins dins del còdig penal, tot i que no és gens fàcil.

És molt important per a una dona que pateix maltractament conservar tots els missatges de correu electrònic o del mòbil perquè ja es van admeten com a prova d’assetjament.

Hi ha tanta informació que, si puc, explicaré el final de la Jornada en una altra entrada!

Jornada #DonesTIC (1)

Al Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya, que sembla que aviat inclourà a les Psicòlegues en la seva denominació, es va organitzar una Jornada amb el títol “Relacions afectives i TIC: prevenció, seguretat i apoderament” Un títol una mica llarg però que venia a recollir tota una sèrie de ponències que analitzaven, des de diferents punts de vista i aspectes, tot allò que intervé en la presència de les dones a internet, tan a nivell de contingut com de usuàries i, sobretot, la perspectiva de gènere a la xarxa.

A la conferència inaugural: Impacte de les TIC en les nostres vides i en les relacions afectives: de l’aïllament a l’hiperconnectivitat, la sociabilitat i “l’intimitat abundant”, la Dolors Reig, Psicòloga Social i experta en xarxes socials, és l’editora principal del blog de referència “El Caparazón” on es poden trobar articles relacionats amb el tema

Ha fet un repàs d’alguns dels aspectes sobre l’mpacte de les TIC en les nostres vides, entent que hi ha una part addictiva i una altra part d’oprtunitats.
Ha comentat el programa TAC (ús de la Tecnologia per a l’aprenentatge i el coneixement) impulsat pel Departament d’Ensenyament de la Generalitat i ha valorat la importància d’utilitzar la tecnologia com a base de la comunicació TIC però sobretot pel fet que serveixen per aprendre i conèixer. Les dones hem de trobar les oportunitats a través de les TAC i les TIC .

Pel que fa al coneixement mai com ara s’ha tingut accés a cursos gratuïts que corren pel món on line, per tant a l’abast de persones amb pocs recursos. Es disposen d’eines molt potents d’informació que es transmet ràpidament i que es pot compartir amb la qual cosa es fa molt difícil ocultar informació a la ciutadania i, per tant, la capacitat de la tecnologia per canviar allò que no ens agrada.

Pel que fa a les relacions, les xarxes socials, com el Facebook o qualsevol altra, elements molt potents que ens permeten comunicar-nos de noves maneres. Per adolescents pot semblar  “perdre el temps” però és el mateix que farien xerrant a la Plaça del poble. Obre nous espais i augmenta la capacitat de relació i ampliar l’entorn social. Sovint la pantalla no queda en ella mateixa, hi ha un punt on es necesita la sortida al carrer i el contacte personal. Entre adolescents hi ha una explosión d’afectivitat, Instagram no només posa “M’agrada” sinó que afegeix un cor. La xarxa social ens omple la necessitat de sentir que ens estimen.

Ens ha parlat sobre els “superpoders” d’aquestes eines que per ser ben emprades cal que la tecnologia sigui: culta, crítica, responsable, basada en valors i creativa.
La cultura básica és imprescindible perquè la incultura ens fa manipulables i no tindrem la capacitat de seleccionar la informació veraç. Si hi ha esperit crític i reflexió es pot generar la transformació del món

He aprés un concepte nou: La “Gamificació”  -que ve de game (JOC en anglès)- que implica l’ús del joc com a eina de motivació i com la tecnologia és important, perquè introdueix elements de joc entre l’acció i la recompensa. Tenint en compte que la gent jove és impacient, i ara encara més, que necessita un feedback constant, un reforç i una recompensa immediata, cal crear una motivació interna que permeti tolerar la frustació i la demora en la gratificació, d’això se’n diu “Competència autolúdica”, auto-gamificar alguns processos de la pròpia vida. És com anar-se premiant per continuar endavant

Remanar els seu blog és força interessant i fins i tot es pot baixar gratuïtament els seu llibre “Los jóvenes en la era de la hiperconectividad”

La infància del PSUC (1936-1939)

Amb aquest títol s’ha inaugurat al vestíbul del Centre Mercè Rodoreda una exposició que estarà fins el 19 de juliol.

Aquesta exposició s’ha fet a partir d’alguns dels documents dels “Papers de Salamanca” que tenen a veure amb les persones que van fundar i militar en el PSUC durant els anys de la guerra i com això va significar ser represaliats per la dictadura franquista amb la presó, l’exili i fins i tot la mort.

Per inaugurar-la va venir en Marià Hispano, un dels comissaris de l’exposició, que és responsable de l’Àrea de Memòria Històrica de la Fundació Nous Horitzons i President de l’Institut per a la Recuperació de la Memòria.

Va ser molt interessant poder comptar amb una persona que coneix tan bé aquest tema ja que ha tingut l’oportunitat d’estudir tots aquests documents i segueix la seva tasca d’investigació.

Ens va explicar moltes coses sobre els anomenats “Papers de Salamanca” en el sentit de què van ser unes 200 tones de documentació que es van transportar allà després de finalitzada la Guerra Civil i que, a més dels que corresponen a Catalunya també n’hi ha de Galícia, d’Alacant i de València. Tot i que no els han reclamat i als diferents governs de l’Estat els hi ha interessant convertir-ho en un enfrontament més d’España-Catalunya.

De tota aquesta documentació que es van endur es guarden 3 milions de fitxes i documents que contenen noms, la resta va ser venuda com a pasta de paper.

Què són aquestes fitxes i d’on sortien? Poble per poble, ciutat per ciutat, membres de la falange obligaven a tothom a omplir un mínim de 5 fitxes d’altres veïns i veïnes, posant noms, tasques, coses que havien fet durant la guerra. No es pot qüestionar a cap persona que es va veure obligada a delatar a d’altres sota amenaça. Així van aconseguir aquests 3 milions de fitxes on hi constaven famílies senceres i si només hi constava un fill doncs també acabaven inclont-hi la mare, l’avi, les tietes o qui fos.

Per què volien els documents amb noms i quins són? Era la manera de tenir a tothom controlat ja que agafaven els documents de les actes de les reunions, de l’organització de cada localitat, de la correspondència de guerra, dels salconduïts, les biografies de les persones militants, peticions de suport, etc. Són documents molt interessants, cadascun amb la seva rellevància pel partit o, sobretot, per a la gent que ho va escriure. Realment ha estat molt emotiu els exemples que ens ha posat.

El Marià Hispano ens ha presentat el neixement del PSUC com un partit format per diferents partits d’esquerra que van veure la necessitat de defensar els valors de la llibertat que s’havien aconseguit durant la República; així, en pocs mesos va passar de tenir 6.000 afiliats a 90.000 militants, sobretot la gent jove que tenia il·lusió. Va ser l’època on, des de País Basc, des d’Extremadura o des d’Andalusia, arribaven el refugiats que explicaven les barbaritats que estaven fent a la resta d’España mentre avançaven les tropes franquistes.

El PSUC tenia molt de prestigi perquè estava al govern, estava al carrer amb totes les reivindicacions i estava al front. Mai seria un partit de l’exili, sinó el pal de paller de lluita clandestina.

En aquells moments la defensa d’uns valors comuns va motivar la unió de les esquerres, potser es pot fer alguna similitud actual on tornen a estar en perill tots els drets aconseguits durant tants anys.

Potser aquests valors de justicia social i de llibertat facilitin la unió de les esquerres i, aquests moviments que s’estan iniciant i que semblen més de les zones urbanes, (en Marià ens donava l’explicació que a les zones rurals, als pobles petits, va ser perillòs quedar-se perquè era més fàcil significar-se, i és per això que hi proliferen més les dretes) hauria de poder arrelar-se arreu del territori.

Invertir en infància (III)

A les sessions tercera i quarta s’han generat debats per identificar les mancances en la provisió de serveis a la infància segons la visió dels diferents països, tot i que s’ha pogut apreciar que hi ha molts aspectes comuns.
Han aparegut els comentaris sobre les retallades en polítiques d’habitatge i el problema que representa per als infants la seva pèrdua i com cal donar suport a les famílies.

Jo he intervingut destacant igualment les retallades en les Escoles Bressol que ara s’han de mantenir en fons municipals, ja que no hi ha suport de la Generalitat, i les dificultats que això comporta.

S’ha parlat de la reducció en els programes socials d’acompanyament i també amb qui recau la responsabilitat dels programes de prevenció, ja que les autoritats locals no sempre tenen competència o recursos.

A la darrera sessió s’ha desenvolupat una Taula rodona per parlar sobre propostes per al desenvolupament de polítiques i serveis.

Ha intervingut la Mercè Santmarti, Directora General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència, explicant les diferències entre risc d’exclusió i risc de desprotecció i com no sempre els dos aspectes van units.

La Helen Happer, Cap de Qualitat i Millora, Inspecció d’Atenció d’Escòcia, ha explicat com es valora l’impacte de les polítiques d’infància, per exemple com augmentant la inversión en la primera infància hi ha moltes més dones que s’incorporen al mercat laboral. De tota manera no es vueran els resultats dels projectes que s’estan duent a terme fins d’aqui a pocs anys.

L’Alekksandra Kowalczyk, experta del Departament de Polítiques de Família del Ministeri de Treball i Polítiques Socials de Polònia, ens ha parlat de projectes de col·laboració entre diferents actors i la creació de la Fundació dels nens de ningú, en polonès “Fundacja Dzieci Niczyje” amb programes d’atenció a infants que pateixen violència.

Hi ha hagut altres intervencions i també l’oportunitat de fer aportacions. Per la meva part jo he volgut exposar que hi ha molta feina en el procés d’abús sexual i maltractaments als infants, també aquells que es veuen immersos dins d’un espai on hi ha violència masclista. He suggerit que cal abordar programes amb els aspectes de Mutilació Genital Femenina, donat el nombre de persones immigrants procedents de països on existeix aquesta pràctica i que estan actualment a Europa. Igualment treballat tot el que significa la trata de persones i com afecta als infants.

He presentat que la fòrmula de treball que s’està duent a terme pel que fa a la malnutrició infantil, on s’han deixat de banda les diferents “categories socials” (metge/sa, docent, treballador/a social) i s’està treballant de forma coordinada entre sanitat, educació i serveis socials, coneixent i respectant la tasca que fa cada servei i com es pot abordar la problemàtica. Això pot ser un exemple per treballar altres qüestions.

 

 

Invertir en la infància (II)

La SEGONA SESSIÓ va començar amb la intervenció de JORDI MUNER, responsable de Planificació i Avaluació de Polítiques i Serveis de la Direcció General d’Atenció a la Infància i Adolescènmcia del Departament de Benestar Social i Família de la Generalitat de Catalunya.

Ens va donar algunes dades de la situació de la infància, dient que a Catalunya hi ha 1.300.000 persones entre 0 i 17 anys i això representa el 36 % de la població.

Hi ha hagut una devallada important d’ingresos i s’ha disminuit la inversió tot i que s’ha arribat al Pacte per la Infància i Adolescència.

El sistema educatiu acull a 1 de cada 3 infants que estan escolaritzats en Escoles Bressol 0-2 anys, i el 100% dels infants de 3 a 6 anys està escolaritzat. En els darrers anys ha baixat la població de 0 a 6 anys per la baixa natalitat.

Hi ha diferents projectes que s’estan duent a terme per l’atenció a la infància: Un Pla per abordar el fracàs escolar. Impuls de la lectura. Gir important en les prestaciones que han canviat en temes d’acolliment i adopció. S’han destinat molts recursos a temes d’habitatge. Lluita contra la pobresa que pateixen un 29% dels infants. Atenció als centres d’acolliment on hi ha uns 7.000 infants.

CAROLINE VINK, assessora sènior de l’Institut Nacional de la Joventut dels Països Baixos, explica que hi ha plantejada una reforma a Holanda per tal de promoure una major qualitat i eficàcia dels serveis; per això es proposa la descentralització a nivell local, de manera que els 405 municipis existents tindran, a partir d’ara, les responsabilitats de salut mental i discapacitat, amb tot el treball i l’atenció social a les persones adultes i també amb els infants.

Una de les característiques és que molta d’aquesta atenció está en mans de professionals que no són empleats del govern, sinó que están vinculats a ONGs. Així, donades les retallades en els serveis, hi ha una división bastant clara entre la ruta voluntària fora del sistema i dins del sistema; amb la qual cosa, existeix molta compliacació dels serveis i d’estructura, així com la complexitat dels recursos econòmics i el finançament.

D’aquí ve la voluntat de canviar perquè es necessita que hi hagi un augment de l’ús de serveis socials de les famílies amb infants i joves.

Apareixen algunes dificultats, com la complexitat per atendre els infants amb risc d’exclusió dins les escoles normalitzades, amb la necessitat d’escoles d’educació espacial. S’enfoca tot sobre el risc i el sistema és massa fragmentat, de manera que a vegades poden haver 17 profesionales alhora que atenen el mateix cas, amb massa derivacions. Això genera problemes i l’ajut previst per a l’infant no arriba a la família quan realment ho necessita. Hi ha, a més, un increment de l’ús médic enlloc de l’us dels serveis socials.

Per afrontar tota aquesta problemàtica s’està treballant en la figura del /la referent, amb els ajuts més específics  i de manera més descentralitzada, perquè el sistema preventiu es basaba més en l’estructura i no amb l’infant.

Així la nova llei de suport a la infancia donarà importància als municipis que millorarà la primera atenció, es reduiran la demanda de serveis molt especialitzats, que sovint són més excloents i marquen més diferències. Hi haurà un pla específic per a cada família que integrarà totes les actuacions.

La nova llei preveu la coordinació a través del Ministeri de Salut per tal que el procés es vagi desenvolupant paulatinamente i s’està preparat un pla per a tots els municipis. Tot i que alguns serveis romandran a nivell regional.

La virtud és que els municipis tindran més responsabilitat no amb una sola peça del puzzle, sinó amb reptes: Transformar el sistema amb resultats millora, donant resposta a les necessitats de les famílies i dels infants. Oferir serveis eficaços tot i les dificultats económiques actuals i fer canvis esperant obtenir millors resultats amb menys recursos.

SERGO KURULISZWILI, Directo de l’Institut per als Desenvolupament dels Serveis Socials a Polònia i ens presenta una contradicció, estem invertint molt més en la gent gran que en la infància i això ho hem de canviar perquè si no oferim millor educació, millor sanitat i millor benestar social per a les noves generacions difícilment podrem avançar.

Hi ha dues àrees d’intervenció: Suport als infants que no tenen necessitats especialses, que podríem anomenar famílies estàndar i, d’una altra banda els infants que tenen alguna necessitat d’algun tipus, ja sigui de salut o a nivell social o educatiu.

Hi ha la preocupació de la conciliación en la vida laboral, sobretot per a les dones que volen retornar al mercat laboral i, en aquest aspecte les Escoles Bressol  pagados per l’Estat millorenla situació de les dones però també quan només és l’home qui treballa si es queda sense feina hi ha problemes, per tant la millora és pels dos membres de la família.

Prevenció és la via de suport i la intervenció directam per evitar les situacions negatives. Tots els infants han de pasar deu revisiones mèdiques, de tal manera que, quan apareixen dificultats hi ha la possibilitat de tenir accés als programes especials.

Hi ha programes específics d’intervenció per violència masclista. Existeixen programes entre la administració local i ONGs que treballen coordinadament. També entre mestres i ONGs com per exemple amb el projecte “Pare, de bon inici-Ojciec dobry początek ” (una traducció difícil del polonès), un test que pretén reflexionar sobre el fet de ser pare.

Hi ha programes per a menors de tres anys, altres per donar suport a l’ocupació dels progenitors. Hi ha exemples entre el sector privat i ONGs i aquesta cooperación de vegades és l’única oportunitat per a joves. Hi ha beques escolares de material i de menjador.

En tots aquests programes hi ha el repte de les diferències territorials, sobretot pel que fa referència als espais rurals.

REKA FAZEKAS, analista polític, Departament d’Infància, Família i Joventut, Associació Pública i Privada de Benestar Social d’Alemanya, que ens parla que existeix un foro per abordar els temes socials a partir d’iniciatives de treball social que està format per 2400 membres.

Un dels problemes és la fragmentació dels serveis destinats a la infància. les lleis a nivell de cada Estat federal respecte de la infància i la joventut. L’existència del Consell de Joventut federal. La distribució dels recursos a traves dels lànders. Oficines de la juventud als governs locals. El Comité dels serveis amb orientación a les famílies amb planificació de finançament i ajudes.

Malgrat tota aquesta fragmentació existeix el “Principi de Subsidiarietat” que delega en les entitats local la responsabilitat.

En aquests moments alguns dels debats estan a l’entorn de la custòdia dels infants; de la reforma en les prestacions monetàries, a partir d’una prestació obligatòria; de la protecció de la infància en qualsevol tipus de risc amb ajut socio-educatiu, i els cursos de planificació familiar.

PHILIP RAINES, Cap de la Unitat per a la millora de les Oportunitats Vitals, Divisió de Drets i Benestar de la Infància, del govern d’Escòcia, ens diu que en aquests moments les 32 entitats locals d’Escòcia són molt diverses, totes elles tenen compterència en salut, educació i habitatge. La pobresa infantil és una preocupació i, amb l’existència de 15 comités que treballen amb el tecer sector fent campanyes.

Quan és el moment d’invertir?

Es tracta d’actuar sobre els primers anys de vida, perquè s’ha demostrat que per cada lluira esterlina gastada en la primera infància representa un estalvi de 9 lliures en les persones adultes. Cal invertir en el infants i no esperar a que tinguin 18 anys.

D’altra banda, ennlloc d’intervenir quan hi ha problemes és imprescindible intervenir abans que aquests problemes es produeixin.

És important una cooperación diversa entre les persones que tenen responsabilitats en els diferents aspectes de la vida dels infants, treballant de manera integral, i seguint aquest enfocament quan s’estan planificant els serveis i plantejant els objectius. Cal una planificació compartida amb estructura a tots els nivells.

Com atendre?

És necessari un o una professional de referència a qui la família pot acudir, però també ho ha de poder fer a d’altres professionals (policia, mestres, metge). La persona referent té tota la informació de l’infant (fins els 5 anys serà el visitant de salut, de 5 anys en endavant serà algú de l’escola). Hi ha un únic pla de l’infant, un únic document, que tothom podrà consultar.

Hi ha d’haver un nivell de cooperació molt alt quan es tracten temes de maltratament i/o negligència, amb un Comité de protección infantil que treballa sota uns estàndars.

L’enfocament ha d’estar sempre centrat en l’infant i sobre ell totes les accions que s’estableixin. El concepte dels Drets dels Infants és una part important de la organitzaciò. D’aquí les 8 qualitats que es desprenen de SHANARRI pel s drets de benestar dels infants (seguretat, salut, que se’n tingui cura, a la inclusió, a ser membre actiu, pertinença, rebre suport, tenir respecte)

Des de fa unes décades es tracta de manera especial als qui incompleixen la llei i, enlloc de presentar-los davant dels tribunals, ara tenim un sistema judicial per als infants que les permet fer un servei públic i se’ls forma perquè puguin modificar la seva conducta si estan acusats d’un delicte molt greu. Tenen el paper i la responsabilitat de seguir la vida. Es un sistema molt exitós.

Reptes i aspiracions que es plantegen és donar veu als infants i joves. Hem de diferenciar que ara ho fem per a ells i que  cal fer-ho amb ells. Un dels problemes és la manca de recusos, per tant, caal trobar alternativas, restructurant la distribució dels fons i pensar de manera més creativa i invertint millor.

INVESTING IN CHILDREN (I)

O el que és el mateix, un cop traduït “INVERTIR EN LA INFÀNCIA”

Sota aquest títol vaig assistir, el passat 5 de juny, com a representant de l’àmbit de Benestar Social de la Federació de Municipis de Catalunya, a la Jornada que es va celebrar al Palau de Pedralbes, que tenia com anfitriona la Generalitat però que estava organitzada per l’European Social Network (ESN)

Tot un dia participant de diferents experiències europees pel que fa a la intervenció comunitària amb la infància, entesa entre els 0 i els 18 anys. Moltes intervencions des de punts de vista i realitats molt diverses (España-Catalunya, Polònia, Escòcia, Països Baixos i Alemanya)

La jornada es va dividir en 4 sessions, tres de ponències i una de debat, que aniré explicant de mica en mica.

PRIMERA SESSIÓ: El cas de la inversió en infància

La Consellera del Departament de Benestar Social i Família de la Generalitat, Sra. Neus Munté, va parlar de les estratègies que s’estan duent a terme per protegir la infància i, en aquesta línia, va explicar com s’ha arribar a signar  el Pacte per la Infància i com aquest acord té com a eix principal la protección de la infància i que, a més s’estableix la participació de la família, els valors que cal transmetre, el paper dels mitjans de comunicació respecte de tota la informació que transmeten respecte de qualsevol infant.
Un dels aspectes a destacar és la importància que es dóna a la participació, a escoltar la veu dels propis infants, perquè això determinarà un major grau  d’ implicació.

En Julius Op de Beke, analista de polítiques, DG d’Ocupació i Afers Socials Comissió Europea.
Va parlar de les Recomenacions de la Comissió Europea, de 20 de febrer de 2013, respecte de com cal invertir en la infància per tal de trencar amb les desaventatges, tenint en compte que es disposen d’unes xifres amb dos anys de retard.

Valorava que qualsevol plantejament integral té avantatges però també inconvenients perquè de vegades si és molt general no es concreta res.
La problemàtica és l’accés als recursos, perquè cal incidir en educació i salut, sobretot quan són més petits, ja que a nivell maduratiu hi ha més capacitat d’aprenentatge. Va defensar que es gasten molts més diners en l’ educació terciaria que no pas a la primaria.

S’ha de replantejar l’educació de 3 a 6 quan l’aprenentatge es més important i com invertir en la primera infància, en l’atenció prenatal, l’habitatge, la salut. Parar molta atenció en els infants que viuen amb un sol progenitor o bé en cap d’ells, evitant la institucionalització, ja que a Europa hi ha més de 20.000 infants que es troben en aquesta situació. Molta informació es pot recollir de la Plataforma Europea sobre inversió per a la infància (EPIC)

En Gregorio Rodríguez Cabrero, de la Xarxa Europea d’Esperts Independents en Inclusió Social, ha presentat un informe sobre les conclusions de les Recomenacions tot i la dificultat de fer un mapa sobre el nivell de pobresa i la relació amb les polítiques integradores que s’estan duent a terme.

El gran problema en aquesst moments és la crisis i la manca de treball de les famílies que determina una barrera important per poder lluitar contra la pobresa. Fins i tot aquelles que tenen feina, només el 5 % de l’ocupació que es genera es estable i això no ajuda a millorar.
Hi ha una forta debilitat en l’educació de 0-3 anys i molta disparitat entre territoris, tot i que el panorama general demostra que s’ha frenat arreu la despesa pública en les politiques educatives i socials.
El grup d’experts independientes recomana que s’ha de promoure el benestar infantil com una dimensió més de totes les polítiques, de manera transversal, lluny de les mesures d’austeritat. Cal investigació social per millorar l’equilibri entre les politiques especifiques i reforçar i maximizar l’ús dels fons europeus.

El problema de la pobresa infantil a España és estructural i la crisi econòmica ho ha agudizat. La competència exclusiva està en mans dels governs locals i  autonòmics, això vol dir que cal fer esforços per distribuir recursos i millorar la relació entre els diferents ritmes territorials.

L’any 2013 es va fer una bona visibilitzaxió i van haver programes específics per poder abordar la pobresa infantil. L’Observatorio de la Infancia va contribuir al coneixement de la situació i al fet que hi hagin politiques d’Estat.

Pel que fa a l’atenció sanitària hi ha dificultats en alguns col.lectius i es fa imprescindible la coordinació entre serveis socials i el sistema educatiu. No es només el problema de recursos sinó també la millora del sistema.
En definitiva: cal una protecció específica de la población immigrant i també amb discapacitat, per això és urgent un Pla Nacional de lluita contra la pobresa a nivel d’Estat.

Per acabar aquesta Primera Sessió, en Willem Adema, economista sènior, Divisió de Polítiques Socials de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), va parlar de la influència de la conciliació de la vida laboral i familiar en l’atenció a la infància i com hi ha moltes diferències entre els països.

Són molts els aspectes que influeixen: la intensitat de nombre d’hores que es treballen al día, la renda dels progenitors, el fet que hi hagi prestacions específiques mentre els infants estan escolaritzats.

Calen més estudis sobre la influència d’aquests i d’altres aspectes sobre la infància, no hi ha prou experiències. Hi ha un document escrit que analitza l’efecte de la taxa d’ocupació de les mares, o com el seguiment sobre la família evita l’absentisme escolar.

Hi ha d’haver reformes polítiques sobre el sistema d’aportacions de recursos directes per tal que com hi ha menys diners es dirigeixin de la millor manera possible. Sovint, el sistema universal que sembla que tothom hi té accés, relament les famílies que no tenen recursos no l’utilitzen tant com les famílies amb millor situació econòmica.

 

L’alcoholisme a debat

Avui, com cada primer dissabte de juny, l’Associació d’Alcohòlics Reahabilitats (ASALRE) ha celebrat la seva jornada per debatre sobre aquesta malaltia.

Aquest matí, commemorant el XXX aniversari de la creació de l’entitat s’ha dedicat la jornada a fer una mica d’història a través del testimoni de la primera psicòloga que va impulsar i atendre a les primeres persones afectades per aquesta drogoadicció pels volts de l’any 1980.

Així, la Sra. Eulàlia Soteras ens ha explicat com en el local de l’AAVV de Les Planes va començar el tractament del que seria el primer president d’ASALRE, Sr. Francisco Polo.

Pel que ens han comentat es pot desprendre com van ser aquells temps en els que, provenint d’una dictadura on no hi havia cap servei i on l’alcoholisme no tenia la consideració de malaltia, les Associacions Veïnals eren els espais de trobada i de lluites. Espais on els moviments socials abordaven tots els temes, allà també va esta l’Associació ESTEL. Posteriorment, amb l’arribada de la democràcia als ajuntaments això va anar canviant i ja es va poder disposar d’un espai per a l’entitat que es va fundar el 7 de juny de l984, avui fa exactament 30 anys.

Ha estat especialment emotiva la intervenció de la Sra. Carmen Vila, la presidenta d’ASALRE entre el 1988 i el 1996; una dona que ara, als seus 84 anys és capaç d’explicar-nos la duresa del seu procés de desintoxicació amb una serenitat impactant i, a la vegada, transmetre l’optimisme i l’esperança de recuperació per a aquelles persones que en aquests moments són alcohòliques.

A causa del seu alcoholisme la sra. Carme va ser ingressada al frenopàtic i també a Sant Boi, ja que les persones alcohòliques en aquella època eren tractades com a malaltes mentals i la tipologia de tractaments que s’hi aplicaven realment no oferien cap millora.

Ella era botiguera, tenia una merceria, i el veïnat en feia safareig entrant a comprar coses que ella tenia; a més, el fet de ser dona alcohòlica la feia patir doble discriminació. La pròpia família no va entendre la seva malaltia i per això estava ingressada a l’Hospital Mental de Sant Boi. Allà va trobar algun metge que era conscient que aquell no era el lloc adequat per al tractament que necessitava i la van destinar a la cuina on podia estar en un ambient diferent.

Ella ens ha explicat que els caps de setmana els passava a casa i que finalment un dilluns ja no hi va tornar, mai més la van venir a buscar.

Un 9 d’abril d’ara fa 33 anys, la sra. Carmen deslluirar-se de la malaltia i avui és un exemple per a d’altres persones, perquè ella segueix donant suport a qui li demana.

El José Díaz és l’actual president d’ASALRE i en la seva intervenció ha explicat tots els projectes que s’estan duent a terme ara i les dificultats de poder arribar a la gent jove que és una preocupació important.

L’Associació segueix treballant coordinadament amb els serveis sanitaris, educatius, socials i allà on els hi demanin perquè saben que quan acaba la rehabilitació i tot el procés de tractament la persona alcholòlica necessita un entorn que li ofereixi reforçament perquè la recaiguda és molt fàcil.

Certament vivim en un país on l’alcohol té unes connotacions culturals molt potents i l’accés és fàcil, econòmic, acceptat… Quan busques dades sobre alcoholisme s’evidencia el problema  “En 2008, un 81,2% de los jóvenes declara haberlo consumido alguna vez en la vida, un 72,9% durante los doce meses previos a la encuesta, un 58,5% durante los treinta días previos a la misma, y 29,1% haberse emborrachado en los últimos 30 días”.

 Són dades que van mostrant una terrible evolució i que, tenint en compte que són del 2008, fan posar els pèls de punxa.

Consum d’alcohol alguna vegada

Consum d’alcohol últims 12 mesos

Consum d’alcohol últims 30 dies

Borratxeres últims 30 dies

Font: DGPNSD. Observatorio Español sobre Drogas (OED), Encuesta Estatal sobre Uso de Drogas en Estudiantes de Enseñanzas Secundarias (ESTUDES).

En el debat posterior a les intervencions tan de la Pilar Ripoll en nom del CAS com la meva pròpia, han aperegut les retallades en recursos, tan a nivell sanitari com en subvencions; l’increment de les llistes d’espera, les dificultats de les entitats per seguir funcionant.

Certament vivim en una època on els recursos són molt limitats però en tot moment hem de posar els esforços en l’atenció a les persones, aquesta sempre ha estat la meva prioritat.

Per molts anys ASALRE i seguirem treballant. No us rendiu!!!!

Trobada amb la Bel Olid

Amb el Club Lectura que participo des de fa 3 anys, dilluns vaig tenir l’oportunitat de conèixer a la Bel Olid després d’haver llegit la seva obra “La mala reputació” un recull de 13 contes  en alguns moments sorprenents.

Ella diu que les històries intentent transmetre sensacions i, certament, ho fan; sovint sensacions inquietants, de perill, de dolor, de curiositat.

Jo, quan vaig llegir el llibre, a la primera història ja vaig pensar que acabaria malament; a la segona se’m confirmava la cruesa dels relats que m’esparaven; a la tercera, ja des del principi, intuïa com podria acabar i, a la següent ja temia el final, sortosament m’equivocava.

Amb això vull dir que és una autora que no deixa indiferent i que, més aviat, genera la necessitat de llegir-la una mica més. També ajuda molt el fet de sentir-la parlar de les seves vivències i de la seva manera de construir els relats.

Tampoc no es pot obviar el seu blog “domant paraules” ja que és molt atraient la seva manera d’escriure sobre les coses senzilles del dia a dia, que sovint ja no es veuen tan senzilles.

El fet que m’hagi decidit a escriure al blog ha estat el conèixer el seu conte “Crida ben fort, Estela!” que tracta de l’abús sexual als infants i que penso que és un conte per llegir i que no hauria de faltar a cap centre educatiu.

La Fundació Vicki Bernadet en va fer una lectura dramatitzada per recollir fons, a càrrec de Lluís Homar i Carlota Olzina

La Fundación Rana de Mallorca ha creat tot un programa i un material didàctic a partir del conte de la Bel Olid

Espero poder trobar aquests llibres i fer-ne la màxima difusió!

Barris i Crisi

Aquesta ha estat la ponència inicial de la Convenció Programàtica que ICV ha fet aquest matí a Barceona.

La ponència ha estat a càrrec de l’Ismael Blanco, coordinador de l’Equip que està duent a terme la Recerca  Barris i Crisi, una investigació que recull informació sobre la situació i dinàmiques que s’han generat en diferents barris en aquest context de crisi.

Aquest estudi, que va començar el febrer del 2013, té prevista una durada de dos anys; per tant, finalitzarà el febrer de 2015. Ara, però, ja es poden començar a extreure algunes conclusions de les dades que s’estan obtenint de l’observació.

Aquí deixo algunes coses de les que he recollit, però no pretenc fer aquí l’anàlisi d’una recerca que ha de tenir unes conclusions i han d’estar exposades amb molt de rigor

1.- Que hi ha una segregació urbana com a fenòmen estructural, que està en els gens de la societat i aquesta segregació és una amenaça per a la cohesió social.

-Si hi ha situació de pobresa augmenta la situació de vulnerabilitat. -La segregació urbana genera més segregació escolar. -Si la població és d’origen estranger s’abona un terreny de xenofòbia i radicalitat dels discursos. -Apareix la insensibilització de la resta de la població i així la insolidaritat. -A escala metropolitana es planteja el greu problema de la justícia redistributiva. -Les desigualtats territorials generen més diferències socials.

2.-  La segregació urbana superior és molt més evident que la inferior. Això vol que les classes mitges i baixes estan molt més barregades que les classes altes o benestants.

En aquest sentit el concepte de “gueto” s’hauria d’aplicar més aviat a un barri com Sant Gervasi que no a un com el Raval. Una de les raons en les que es podria basar aquesta situació és el fet que quan s’han dut a terme polítiques de rehabilitació sempre han estat en zona baixa i la mixtització no s’ha produït en la zona alta.

3.- L’estudi de la instensitat de segregació que s’ha realitzat de manera cartogràfica fa aparèixer que hi ha diferències significatives entre municipis, més que entre barris d’un mateix municipi.

Això implica que els municipis que disposen de més recursos són aquells que tenen menys necessitats. És evident, doncs, que no es pot combatre la segregació urbana només des de les polítiques municipals, sinó que cal fer-ho des d’una estratègia de país.

4.- Pel que fa al estudi de casos que s’ha realitzat s’observa que la crisi no ha impactat de la mateixa manera a tots els territoris, uns s’han vist més afectats que els altres. Els més colpejats per la crisi són els que han vist augmentar la seva població de persones d’origen estranger i que hi ha hagut una substitució poblacional.

El què s’observa és tota una acció social del propi veïnat que ha generat diverses dinàmiques: SOCIALS (Banc del Temps, Banc d’Aliments, PAH..) MEDI AMBIENTALS (xarxes telemàtiques Guifi.net, Som Energia, horts urbans..) ECONOMIA (c0operatives de consum, ..)

Té un important valor que ens permet visibilitzar la ciutadania que s’està organitzant en temps de crisi, però també el fet que la generació de benestar social depèn de la pròpia capacitat i allà on hi ha més necessitat no hi ha prou energia per fer-ho.

Les recomanacions que l’Ismael Blanco ens donava cap a la intervenció és que no podem naturalitzar la segregació urbana, per tant, calen solucions a llarg termini amb polítiques redistributives dirigides a tot el territori, ja que las solucions locals no són suficients.

S’ha de treballar als municipis i als barris més vulnerables amb polítiques integrals basades en la col·laboració de les administracions però sobretot conjuntament amb els agents del territori, perquè permetran l’organització i la innovació social que contraresti les dinàmiques excloents i la insuficiència dels serveis públics.

Filòsofes

Les activitats programades aquest mes de març van començar amb el Curs: Dones, literatura i pensament vinculat al VII Premi Delta.

Les dones que vam assistir vam tenir l’oportunitat de conèixer a dues filòsofes que ens eren totalment desconegudes. Elles, com moltes d’altres, no han format part de la nostra cultura, ni dels nostres estudis, ni del coneixement general. Elles, com moltes d’altres, han estat obviades de la història com si el seu pensament fos menor i no tingués cap valor enfront del pensament dels “grans filòsofs”. Així, el pensament que se’ns a transmès, generació rera generació, no ha estat neutre, al contrari, ha tingut clarament un sentit androcèntric, com a universal.

El primer dia, gràcies a la Georgina Rabassó vam poder conèixer a la Christine de Pisan, la primera dona escriptora professional del segle XV, ja que va viure del què escrivia, generalment per encàrrec. Defensava l’escriptura com un exercici de la llibertat, que calia d’un espai i d’un temps de dedicació.

A partir de la seva experiència discuteix i qüestiona les idees sobre la inferioritat de les dones i de tot allò que els autors estan dient sobre la seva conducta. Entre moltes altres obres, escriu “La ciutat de les dames” on la Raó (saber i capacitat), la Rectitud (dama com a noblesa d’esperit i no com a classe social) i la Justícia (política i justícia per a totes les dones) parlen en somnis a l’escriptora.

I el segon dia, gràcies a Rosa Rius Gatell, vam conèixer a la Moderata Fonte, escriptora del segle XVI, que en la seva obra pòstuma “Il merito delle donne” presenta el pensament de les dones a través d’un diàleg que es dóna en un jardí entre diferents dones sàvies, representant a tot tipus de dones per edat i per estat. Des de la soltera, a la casada recentment, a la vídua gran o a la casada de molts anys.

No hi ha jerarquia entre elles més enllà de les experiències i la cultura; amb el respecte a l’opinió de cadascuna, donant valor a la profunda amistat.

De tot el què la Rosa ens va transmetre m’han quedat unes quantes idees que vull anotar aquí per rellegir-les i no oblidar-les:

El temps que tot ho engoleix. El temps del profund oblid

Aquest és l’abús històric que s’ha fet amb el pensament de les dones, perquè els homes s’han apropiat de la pauraule, del llenguatge i per això CAL ABANDONAR EL SILENCI.

És imprescindible que les dones escrivim per tapar les llacunes de la història. Hem de confiar amb la força de les paraules perquè poguem conèixer els fets a través de les nostres avantpassades i, a la vegada, seguir de pauta per a les nostres coatànies, però sobretot per a les generacions futures. Les dones que han escrit, que han explicat com som, ens permeten tenir referents femenins.