Jornada SALUT I FAMÍLIA

SALUT I FAMÍLIA és una associació que té el seu àmbit d’actuació molt vinculat a les dones i a les persones immigrants i que, més d’una vegada ens ha donat un cop de mà amb alguna persona de Sant Joan Despí que ha necessitat un suport que directament no podíem oferir-li des de l’Ajuntament, sobretot per qüestions de situació irregular.

És per això que el passat 18 de juny vaig anar a la jornada que es va organitzar per parlar de l’accés a l’assistència sanitària i respecte als drets bàsics la població vulnerable a Catalunya, on es plantejava quina és la situació actual segons la legislació.

L’ELVIRA MÉNDEZ, Directora General de Salut i Família, va explicar els canvis legals que s’han produït després del RDL16/2012 de 20 d’abril i el posterior RDL 1192/2012 de 3 d’agost que era necessari perquè és anticonstitucional deixar a joves fora del sistema de salut, o a les dones embarassades o als infants, tal i com es deia en el primer Decret.

Aquests canvis, però, sí que han afectat al fet que no s’atén a les persones que no tenen la condició d’estar assegurats a la Seguretat Social. Es produeixen moltes situacions diferents que pateixen desamparament:
.Persones adultes en situació irregular
.Persones empadronades amb targeta però no tenen autorització residència.
.Persones adultes amb targeta sanitària, amb residència i en atur llarga durada
.Persones aduktes, especialment mestresses de casa reagrupades pel marit, en possessió d’una targeta sanitària que  poden perdre l’autorització

De manera que aquests canvis han suposat:
. Desballestament de la cubertura pública i universal de la salut
. Fragmentaciódels nivells d’accés a l’assistència
.Inequitat, legalment instituïda, amb factors adversos cap a la bona salud. .Dificultat a l’accés al tractament

Sortosament el servei Català de la Salut va establir el 30 d’agost 10/2012 instruccions de cobertura pública del CATSALUT respectant l’accés de les persones estrangeres.

En aquests moments hi ha tres actors que estan treballant: Salut i Família, Consell Municipal d’immigració de Barcelona i CATSALUT, de manera coordinada, compartint informació, valors d’equitat i s’aconsegueixen resoldre casos individuals. Cal que això també s’extegui a tot el territori.

Hi ha d’altres situacions problemàtiques a resoldre: es facturen serveis d’urgències, que sovint no es cobren però generen por entre les persones migrades; quan es donen les targetes sanitàries 3 mesos després de l’empedronament no es té en compte la possibilitat de l’atenció a malalties infeccioses o de malaltia molt greu, amb el consegüent perill per a la pròpia persona però també per l’entorn; les dificultats de l’empadronament en alguns municipis i l’empadronament sense domicili perquè no es pot acreditar, en aquest tema és important que es pugui fer alguna acutació amb la FMC i l’ACM per poder establir un model comú.

En JOAN LLUÍS PIQUÉ  Cap de la Divisió d’Atenció a la ciutadania del CATSALUT ens va explicar que la es garanteix la cobertura sanitària pública a tota la població empadronada a Catalunya: assegurats o dret d’accés. S’està estudiant el cas dels Espanyols amb rendes superiors a 100.000 euros quan no han cotitzat que poden fer un conveni sanitari.
Factors a ressenyar: “Lla salut és un dret individual de les persones i ha de ser garantit de manera pública, perquè també té el component públic i comunitari”

L’Institut Nacional de Seguretat Social és qui dóna la condiciò d’assegurat, per tant qui diu qui té dret a la sanitat pública. A Catalunya hi ha reconegudes 7 milions i mig de targetes sanitàries però l’INSS només es reconeixen 7.100.00; és a dir que hi ha moltes targetes que no tenen la condició acreditada a nivell de l’Estat

Existeix la diferència d’atenció entre targetes de nivell 1, durant el primer any de residència, que només dóna accés a les urgències, i el nivell 2 que és dóna posteriorment.

L’ANGEL MIRET de l’Ajuntament de Barcelona ens explica el Pla d’Inclusió Social de Barcelona i el seu desplegament (acord ciutadà amb més de 500 entitats) que ha permès estructurar mecanismes per atendre les necessitats de la població, un exemple ha estat el Projecte DISA amb estructura de supermercat de banc d’aliments, amb personal de Càritas, lloguer pagat per l’ajuntament. S’està creant una targa visa “barcelona solidaria”, que es pot utilitzar a qualsevol establiment que, a la vegada, aporta també un tant per cent.

Tot aquest mecanisme és imprescindible a una ciutat com Barcelona amb milers de famílies en situació d’extrema pobresa i que difícilment es poden atendre de la manera que ho podem fer a la nostra ciutat, de forma personalitzada.

En TONI CODINA, representant del  Tercer Sector, el defensa con a iniciativa privada amb finalitat de servei públic, amb unes característiques pròpies ja que genera valors, és la veu de determinats col.lectius i afavoreix i canalitza la participació ciutadana.

Hi ha moltes incerteses a partir de l’avanprojecte de Llei de Règim Local, ja que són els municipis els interlocutors, sobretot a través de la participació en els consells. Una de les preocupacions és la inclusió de les clàusules socials als plecs de condicions en les contractacions.

Realment vaig aprendre molt perquè desconexia moltes d’aquestes situacions respecte de l’assistència sanitària, que a Sant Joan també afecten a algunes persones i que tindrem la possibilitat de poder informar i derivar perquè siguin ateses.

El Aam el Qadem fi Palestina

Si no ho he escrit massa malament, això significa “L’any que ve a Palestina” que és el brindis que vaig fer en el sopar que es va celebrar després del lliurament dels Premi Esperança 2013, divendres passat

Ja fa quatre anys que hi assisteixo i, des de la primera vegada, sempre és un acte molt emotiu perquè tothom explica les seves vivències. Ja vaig explicar el maig del 2010 què significa la Nakba i per què es commemora.

El primer any, quan la gent premiada va explicar la seva experiència, em va impactar molt. Després, quan vaig marxar cap a Palestina, vaig poder viure directament tot allò, bons i mals moments que vaig compartir amb altres dones i que em van quedar gravades per sempre moltes imatges, he pogut entendre a totes aquestes persones.

Enguany també ha estat així, especialment amb el premi a Pallasos en Rebeldia per la seva feina desenvolupada a Palestina, tan amb joves palestins d’una escola de circ, com en els Festivals per diferents poblacions, arrencant somriures als infants. Les paraules del seu director, l’Iván Prado, que és qui va recollir el premi,  van fer posar a tota la sala dreta.

Gràcies a la Salam Almaslamani, Presidenta de la Comunitat Palestina a Catalunya, tinc l’oportunitat de viure aquests moments i conèixer gent fantàstica.

Tan de bo El Aam el Qadem fi Palestina perquè haurà arribat la pau

25 anys Centre Esplai EL NUS

Divendres, a la Plaça de l’Ermita, el Centre d’Esplai EL NUS va organitzar tota una sèrie d’activitats per celebrar el seu 25è aniversari, amb el lema 25 FENT SOMRIURES

Pocs són actualment els lligams que m’uneixen a l’Esplai a l’actualitat comparat amb altres èpoques, però em va venir de gust de passar una estona a la celebració. Hi havia gent d’altres esplais de la comarca que portaven regals i records, com també un regal per part de l’ajuntament. Vaig trobar a faltar, però, a molta de l’antiga gent, monitores, directores d’altres èpoques, que m’hauria agradat abraçar!!!

Lluny estan els temps en què dissabte rera dissabte portava la meva filla a l’Esplai, a una casa vella i atrotinada del Carrer Major, vigilant sempre a la sortida pel perill que representava aquella vorera tan estreta en un carrer on hi circulaven molts cotxes i camions (llavors no estava feta la variant). Malgrat l’espai no era el millor possible, sí que recordo algun sopar al pati, amb jocs per a les famílies. No sé si en algun llo hi ha fotografies, no eren temps de càmeres digitals però la memòria és molt potent!!!

El canvi d’espai va representar una millora important i les festes al Parc de Sant Pancraç han tingut sempre molt d’èxit, també la més possibilitats a l’hora de fer activitats diverses tan en dies d’esplai com pels casals d’estiu.

Han estat molt anys de carnavals, de colònies, de campaments, de casals, de sortides de famílies, de vendre loteria,…. participar, participar, participar..amb molts moments a destacar, perquè la meva filla va ser una de les participants en el projecte que la Fundació Catalana de l’Esplai tenia amb l’ONG de “Meninos e meninas da Rua” del Brasil, treballant durant més d’un any en el projecte, viatjant al Brasil i després participant en xerrades i entrevistes, etc. per difondre els objectius de l’ONG.

També imprescindible explicar el viatge a Sarajevo, com a projecte de solidaritat amb la gent jove d’aquella ciutat que havia passat una guerra. Allà hi vaig anar, acompanyant a la directora i dues monitores, per poder conèixer de primera mà la situació i oferir una visió de “mare” per a les famílies del grup de joves de l’Esplai. Una experiència inoblidable per a mi i, crec també, per totes les persones que hi van participar.

Més tard, aquella nena que va entrar a l’Esplai, tot just acabant de complir els 4 anys, per participar en les primeres colònies de la seva vida, anaba de colònies fent de monitora. Es tancava el cercle. I per a mi, que havia “patit” com a mare si s’ho passaria bé, si es faria mal, si s’enyoraria…., ara em tocava continuar “patint” perquè cap criatura al seu càrrec es fes mal, s’ho passés malament, ….

Felicitats a l’Esplai EL NUS pels seus 25 anys i donar les gràcies a tota gent que va participar en l’educació de la meva filla, col·laborant conjuntament per transmetre-li els valors que li han servit per a ser la dona que avui és.

Us desitjo molts èxits i no oblideu que la vostra tasca és molt important!!!!!

Marató de la pobresa o cinisme

M’estava resistint a escriure sobre aquesta Marató perquè estic tan enfadada que potser quan acabi d’escriure encara ho estaré més i no sé si val la pena agafar aquestes enrabiades, segur que no és gens bo per a la meva salut.

Des que van començar a parlar de la Marató de la Pobresa ja vaig escriure el què en pensava, era el 12 de febrer, quasi res, i la cosa ha anat a pitjor perquè hem hagut de sentir de tot.

Des de bon dematí he intentat no sentir res a la ràdio i no veure la televisió però ha esta impossible i el primer que he sentit a Catalunya Informació és l’entrevista a una voluntària de Creu Roja “m’ha fet molta il·lusió una senyora gran que donava una mica de la seva pensió”. Se m’han posat els pèls de punta les pensones pensionistes són les que han de fer les donacions a la “marató del cinisme”?, això és una vergonya, i m’ha vingut al cap la discusió que vaig tenir amb la meva mare, una dona de 80 anys amb una pensió de menys de 500 euros al mes que està per sota del llindar de la pobresa i que volia fer una donació. Com fer-li entendre, després de tot el bombardeig de la propaganda, que ella és mereixedora de suport?

Ella que és sòcia d’una entitat cultural, que fa de voluntària com el meu pare, a AVISMON, que amb les retallades han trigat més d’un any a fer-li unes proves del cor, que haurà de pagar l’euro per les medecines que pren per l’osteoporosi, …Ella i tantes persones grans com ella són les que han de fer donacions????

Tampoc m’he pogut escapar de veure algun tros a la tele, encara que de passada tot fent zaping, i realment, mentre hi havia gent dient que es sentia orgullosa de ser catalana perquè es veia que som gent solidària. Doncs, sí, certament som gent solidària però aquest cop ens estan prenent el pèl i he sentit vergonya de què al nostre país una de cada 5 persones estigui en risc d’esclusió social i que això és més greu respecte dels infants.

Ha sentit el Conseller de Benestar Social Sr. Cleries o el President Sr. Mas aquesta vergonya??? No senten que és de la seva responsabilitat acabar amb la pobresa i l’exclusió social del país? No creuen que han de fer alguna cosa més per redistribuir la riquesa i que això no es fa a través d’una Marató? És que, a sobre, tindran beneficis fiscals aquelles empreses que facin donacions? És que els diners que es recullin hi ha la garantia que no acabaran pagant sous a directius de projectes, com passa amb algunes subvencions? És que la Marató li tornarà l’habitatge a tota la gent que han desnonat? A totes les persones que el Sr. Mena li ha retirat la Renda Mínima li garantiran que podran menjar?

A partir de demà ja no quedarà cap persona pobra i viurem en un país de conte de fades!!!

Bé, em vaig posant dels nervis. DRETS, NO CARITAT!!!!!

TRIODOS BANK

Avui, dins del projecte Utopies, igual que hi va haver la intervenció de l’Arcadi Oliveras, a la Sala Aloma de la biblioteca Mercè Rodoreda, Isabel Sánchez, e ns ha vingut a explicar què és i com funciona la Banca Ética i en concret Triodos Bank, un model diferent d’entendre i aplicar el concepte d’entitat financera.

Ens parlava de què hem d’entendre que els diners tenen molta força, amb la qual cosa, utilitzant els valors de banca ètica prenem decisions que poden modificar grans coses.

Qualsevol transacció econòmica genera uns beneficis, cal que es valorin a costa de què es generen aquests beneficis. A costa d’invertir en armes?, a costa del treball infantil?, a costa de la contaminació i l’explotació indiscriminada del territori?.

Aquesta és la gran diferència: quan una persona posa els seus estalvis en banca ètica sap que hi ha la màxima TRANSPARÈNCIA en les inversions que aquest banc realitza. Seran sempre inversions on la rendabilitat s’obté a través de sectors culturals, socials i ecològics, que garanteixen un sou digne a les persones que hi treballen, on no hi ha explotació infantil ni destrucció del medi ambient.

Com qualsevol banc garanteix la solvència i la seguretat, la disponibilitat de líquid i la rendabilitat, tot i que els beneficis potser no són els més alts del mercat; beneficis entesos monetàriament.

Ha contestat moltes preguntes sobre els microcrèdits, les inversions, l’ús de targetes, l’accessibilitat -tenint en compte que pràcticament tot es fa de manera virtual ja que només hi ha una oficina a tota Catalunya-

Crec que formar part de la Banca Ética és un pas més a la coherència de les persones que fomentem un consum responsable, que promovem el comerç just, que defensem la protecció del medi ambient, que estem en contra dels grans beneficis que costen vides …. Tot forma part d’uns valors.

Amb l’Arcadi Oliveras

Ahir al vespre, en el marc del programa UTOPIES 12 que organitza el Departament de Cooperació de l’Ajuntament, es va fer al Centre Cívic de Les Planes el Cafè-Col·loqui Decreixement: via per sortir de la crisi?, amb l’Arcadi Oliveras.

Amb una sala força plena, davant d’un cafetó i unes pastetes de Comerç Just, vàrem poder escoltar, una vegada més, les aportacions d’un home compromès amb els moviments socials (és president de Justícia i Pau) i que sempre aporta el seu saber defensant que UN ALTRE MÓN ÉS POSSIBLE.
La seva xerrada va anar dirigida a exposar tres idees.

1- LES RETALLADES NO SÓN NECESSÀRIES.
Certament, els divendres comencen a ser uns dies malaïts perquè el Consell de Ministres cada divendres ens dóna un nou decret que implica noves retallades de drets; però aquests no són necessàries perquè s’han de contrarestar en dos fets.
El primer és que no hi ha prous ingressos, sobretot a causa del frau fiscal que es calcula a España en 80.000 milions d’euros. Si comparem la despesa en pensions (jubilació, viduitat, orfendat i malaltia) que significa 115.000 milions d’euros es pot entendre les proporcions que representa aquest frau.
D’altra banda, per evitar les retallades s’haurien d’evitar les despeses poc encertades, com la despesa militar que representa 52 milions d’euros al dia o com els 7.000 milions d’euros que s’han donat als bancs.

2- L’ATUR NOMÉS TÉ UNA SOLUCIÓ GLOBAL I ÉS EL REPARTIMENT DEL TREBALL
Ens aquests moments està clar que és impossible que es generin empreses, indústries… capaces de donar feina a més de 5 milions de persones aturades. Només el fet de repartir el treball entre la gent que en té i la que no en té, com exemples que s’han dut a terme a països com França, amb la Llei Aubry de 1998, on es va reduïr l’horari setmanal en 5 hores, de 40 a 35, i en poc temps es van crear més d’1 milió de llocs de treball.

3- EL CREIXEMENT MATERIAL S’HA ACABAT
Fins l’any 1986 la Natura era capaç de regenerar allò que s’estava gastant, però ara això no és així. Al ritme que utilitzem els recursos del planeta es fa impossible que hi hagi recuperació.
A partir dels anys 60 comença el que coneixem com la SOCIETAT DE CONSUM i això significa que, progressivament, anem utilitzant més i més recursos de tota mena. Estem esgotant el 70% del petroli, hem augmentat 1º la temperatura del planeta, s’ha destruït la capa d’ozó, hem tallat i cremat milers de boscos, hem fet desaparèixer espècies animals i vegetals…. però no hem aconseguit la felicitat.
Ara, si tota la gent del planeta visqués al mateix ritme que vivim els habitants del primer món, necessitaríem els recursos de 4 planetes. Estem agafant tot allò que hauria de quedar per a les properes generacions.

Com a conclusió de tot el què va exposar i de les preguntes que se li van fer en el debat, queda clar que haurem de canviar els hàbits de consum, de treball, de manera de veure i de viure la vida. Cal un compromís individual, social, polític per fer possible que les coses canvïin.

Al final es va parlar d’aquest compromís ciutadà i es va donar informació dels actes que es celebraran entre 12M i el 15M

Marató de la pobresa

Quan quasi el 20% de la població a Catalunya està en risc de pobresa aquest és el darrer invent del “govern dels millors”, una Marató a la TV3 per recollir diners que després es distribuirán “rigorosament” per projectes d’entitats que estiguin treballant atenent situacions de pobresa.

Segons el que ha fet públic TV3 serà amb transparència i que les persones que viuen amb l’amenaça de l’exclusió social seran les protagonistes. És a dir, que com fan amb les altres edicions, portaran a la persona alcohòlica que viu al carrer i que ja no vol ningú de la família. Entrevistaran també a la família que l’han desnonat i que ja mai més podrà tenir un contracte de treball perquè sinó el banc se li quedarà una part per pagar el què li falta d’hipoteca. Portaran al plató a la mare sola amb tres criatures que cobrava el PIRMI i que va marxar a l’agost al Marroc a passar amb la seva família el ramadà i que ara li han retirat. Aniran a veure a casa seva a la senyora malalta mental que fa més de 60 mesos que cobra la Renda Mínima i com és una situació cronificada el decret estableix que se li retiri. O potser aniran a visitar a una de les centenars de persones grans que viuen soles, majoritàriament dones, i que reben pensions molt per sota del SMI (salari mínim interprofessional).

Perquè, és clar, aquest és el model dels programes de la Marató, portar persones afectades per la malaltia sobre la que es vol investigar. Una manera de donar informació però també de “fer pena” o de “tocar la fibra emocional” perquè la gent doni diners.

Ara què?, també es farà un programa per “fer pena” o, com no estaria ben vist portar a aquestes persones que tenen nom i cognoms a la nostra ciutat i a tots els pobles i ciutats del nostre país, el què faran és portar a les entitats perquè expliquin els seus projectes?. I aquí és on està el moll de l’os, és on sorgeixen totes les preguntes.

Com es pot estar en contra d’aquesta Marató si les entitats estan fent un treball magnífic i ara se’n podran beneficiar? Però, quines entitats se’n beneficiaran? les grans?, les de sempre?, les conegudes?. Hi haurà un equilibri territorial en el repartiment? (d’això ja en parlaré un altre dia)

Hi ha veus que estan en contra d’aquesta Marató perquè si ara la fem per a la pobresa d’aquí a quatre dies l’haurem de fer per la sanitat, quan hi hagi gent que no pugui pagar-se el tractament o l’operació que no li fan a la seguretat social. I no cal dir que també l’haurem de fer per l’educació, ja que moltes famílies no podran pagar el material escolar o els estudis universitaris, que quedaran únicament per a famílies amb alt poder adquisitiu.

Senyors i senyores de CiU deixeu-nos estar de patotxades i de Marató de la pobresa i abordeu de veritat un finançament adequat a través dels impostos sobre les grans fortunes, recuperant impostos de successions i controlant les subvencions a les entitats financeres. Ja que volen un control sobre les persones que cobren la Renda Mínima, controlin les empreses que tenen equips directius cobrant sous escandalosos, amb treballadors i treballadores sense contractes i amb facturacions amb negre.

I la casella de la declaració de renda, que l’església doni la meitat del què recull, que només amb la meitat ja no cal fer la Marató i, pel proper exercici, que hi hagi la possibilitat de posar la creu per acció social perquè directament vagi als ajuntaments que són qui estan atenent a totes les famílies arreu del territori, sense excepció.

 

 

Els drets de Palestina

El passat 15 de desembre la Salam Almaslamani, presidenta de la Comunitat Palestina a Catalunya, va comparèixer al Parlament de Catalunya per explicar les activitats que desenvolupen i els objectius que persegueixen i com el poble palestí necessita del poble català per aconseguir-los, perquè hi ha molts paral·lelismes entre ambdós pobles.

La Comunitat Palestina a Barcelona fa la tasca d’un consulat perquè no existeix com a tal i, amb coordinació amb associacions i ONGs, organitza accions de sensibilització  per tal de donar conèixer la cultura palestina a Catalunya  i fomenta activitats de cooperació a nivell sanitari, de solidaritat, defensa dels drets humans, etc.

La petició al Parlament és que es reconegui l’Estat Palestí i es doni suport per aconseguir el dret al retorn de totes aquelles persones que volen tornar a Palestina.

Sóc amiga personal de la Salam i conec de primera mà moltes de les activitats que es duen terme, de fet vaig participar directament en una delegació de dones el juliol del 2010, que després també hi va anar el 2011, amb un projecte de suport a les dones palestines.

Tinc feina a fer, vull fer difusió d’aquest projecte, un compromís que vaig adquirir però que no he complert a la meva ciutat.

Voluntariat per la llengua

Aquesta tarda coneixeré la meva nova “parella lingüística” del programa Voluntariat per la llengua que fa la Generalitat de Catalunya.

Jo ja fa un munt d’anys que hi participo i ja he tingut moltes parelles, de totes les edats i procedències. En el meu cas, tan persones estrangeres com gent de la resta de l’Estat i, fins i tot, nascudes a Catalunya però que no s’han llençat a parlar en català perquè han viscut sempre en un entorn castellà.

És cert que no tinc massa temps, però crec que si volem defensar la nostra llengua i la nostra cultura hem de fer quelcom més que anar darrera d’una bandera.

Per a mi ha estat un plaer conèixer gent que vol aprendre la nostra llengua; no per una necessitat de poder treure’s un títol o uns estudis, que també, sinó per poder-se relacionar en tots els àmbits.

Penso que hi ha una motivació i una conscienciació de que dominar el català els permet moure’s en pla d’igualtat a tots nivells.

Confio que podré ser útil per aquesta nova parella lingüística.

Tristesa

Ho parlava avui amb l’Engràcia i compartíem aquest sentiment de tristesa. Dèiem que estem tristes per totes les coses que estan passant, que no són poques i que van més enllà d’una qüestió personal o d’alguna cosa que ens afecta directament, que també és així, però que té una rellevància a nivell global.

Ja fa dies que escric sobre les retallades en sanitat que tan ens afecten i com ens afectaran encara més i sembla que som poques les persones que ho veiem a venir i que hi ha gent conformada.

Les retallades en educació són evidents amb l’aturada de les aportacions dels departament per a la inclusió dels ordinadors a l’aula a l’ESO o la retallada de recursos per a beques o la disminució dels diners que la Generalitat dóna als ajuntaments per al manteniment de les llars d’infants o la supressió de la sisena hora a les escoles públiques perquè no “han representat una millora suficient” i la Sra. Rigau diu que ara té diners per fer un projecte amb l’alumnat de més talent.

També he parlat de l’avenç de la dreta a nivell municipal que ha fet que una persona com Garcia Albiol hagi arribat a alcalde de Badalona i ara Diputat de Salut Consum de la Diputació de Barcelona.

I com aquest discurs racista i feixista ha arribat a molts altres ajuntaments a través del PxC, on gent que s’ha presentat a les llistes d’aquest partit han manifestat el seu suport a l’assessí de Noruega. Un fet molt dramàtic en un país que sempre hem vist dins de l’àmbit dels més avançats d’Europa.

És una tristesa immensa tot el què està passant a Somàlia, com la gran sequera està generant la mort a tants milers de persones i, és clar, què fem des d’aquí? Què estan fent els organismes internacionals a part de difondre la situació? I què es pot fer amb tota aquesta gent que fuig de la fam i de la guerra? Després els tractem de pirates quan, per una banda els venem les armes i per l’altra pesquem en els seus mars i els hi prenem el poc que tenen.

Perquè també és molt trist veure com els bancs estan fent fora la gent de casa seva dia rera dia, però ho és més que el sindicat dels Mossos demanin que no es comuniqui el dia i l’hora que es farà un desnonament per no tenir problemes. Què vol dir això? que la gent estigui a casa seva esperant a que en qualsevol moment del dia, o de la nit, vingui la policia a treure’ls. No sé si val la pena que digui què en penso dels Mossos o del qui els dirigeix.

Bé, prou per avui, no hi vull pensar més. És possible no fer-ho?