Per què votaré ICV-EUiA-Izquierda Plural?

Sóc militant d’ICV i sembla que pel sol fet de ser-ho ja automàticament hauria de votar al meu partit perquè ja n’estic totalment convençuda i això és el que s’espera que faci qualsevol militant.

Certament, si milites a un partit és perquè comparteixes ideari, valors, accions, posicionaments… De vegades potser que hi hagi algun matís amb el que no coincideixis al 100% però que fàcilment és assumible, sinó doncs millor deixar-ho córrer, no?

Jo mai he tingut dubtes, ni abans quan no militava, ni molt menys ara que hi estic vinculada amb responsabilitats a nivell institucional i de partit. Però realment en aquestes eleccions crec sincerament que tenim el millor candidat, l’Ernest Urtasun, amb molta diferència i que les propostes de la coalició no ofereixen cap dubte en què representen l’alternativa.

Una alternativa real a les retallades que ha dut a terme i segueix proposant el gran bloc de la dreta neolliberal europea que aquí està representada per PP i CiU i l’alternativa al conformis-me i a les poques idees que demostra el PSC-PSOE (Mireu qui votarà a qui)

Per a mi són molt importants totes les propostes que tenen a veure amb una fiscalitat justa que distribueixi la riquesa, acabant amb l’especulació financera, els paradisos fiscals i el frau. Perquè hi ha la possibilitat d’acabar amb la pobresa, les desigualtats, l’atur i la precarietat si les coses es fan d’una altra manera.

Un altre aspecte és tot el què té a veure amb l’ecologia com a futur, perquè hi ha un model econòmic sostenible capaç de protegir el medi ambient, lluitant contra el canvi climàtic i tots els perills que representa per a la salut, l’alimentació; en definitiva, el futur de les següents generacions.

Certament dins la UE hi ha la possibilitat de generar una democràcia més participativa, amb decisions comunes a tot allò que ens afecta a tota la població, amb transparència i, està clar, que és a Europa on podem buscar aliances perquè tinguem el Dret a Decidir la nostra relació amb España.

Encara que l’he deixat pel final, per a mi no és menys important la defensa dels drets de les dones. Amb un govern de l’Estat com el que ara tenim, ens cal que les directives europees impedeixen generar involucions amb els drets assolits. Hi ha un llarg camí per erradicar la violència masclista aquí i arreu, en la pròpia campanya hem pogut comprovar com encara hi ha homes que viuen a les cavernes, per això hem de combatre qualsevol discriminació.

Per això, igual com he estat fent campanya durant les darreres dues setmanes,  fins el darrer moment, diré que cal anar a votar pels nostres nostres i la nostra dignitat!

Per què aniré a votar el 25 de maig?

Força gent m’atura al carrer o bé mentre estic a la paradeta d’ICV-EUiA, per dir-me que no pensa anar a votar perquè això no serveix per a res, o que de tota manera, surti el què surti, els de sempre faran el què vulguin. Així que, just a meitat de campanya per a les eleccions europees, he volgut fer una reflexió sobre el per què jo aniré a votar.

En primer lloc perquè sóc europeïsta, crec amb la unió dels països per aconseguir un món millor per a tothom, sense fronteres i sense diferències de països rics i pobres.

Crec en la Unió Europea construïda amb la base de la Revolució Francesa “lliertat, igualtat i fraternitat”, amb l’eliminació del fascisme després de la Segona Guerra Mundial i amb els moviments socials i la lluita dels treballadors i treballadores per un Estat del Benestar.

Però tot això és el que ara s’està posat en risc. Ho podem veure a França on en les darreres eleccions municipals l’abstenció ha beneficiat els partits de dreta; més encara, al partit xenòfog i ultradretà de Marine Le Pen. Ho podem veure també amb les polítiques d’austeritat que es desenvolupen els grups parlamentaris als que estan adscrits el PP i el PSOE, amb la presidència de la Comissió Europea de José Manuel Durao Barroso i la vice-presidència de Joaquín Almunia

Jo penso que la majoria de gent que no vol anar a votar és per desconeixement, perquè pensen que allò que es decideix a Europa no li afecta a la seva vida quotidiana, també hi ha manca de confiança, en el sentit de què es pugui canviar alguna cosa. Hi ha gent que no dóna valor al seu vot perquè al cap i a la fi som milions de votants i no influirà res i, finalment, crec que una altra raó és pensar que els nostres candidats o candidates no tindran prou representativitat i, per tant, no podran defensar allò pel qual hem votat.

El que jo penso, en alguns aspectes, és tot el contrari. En primer lloc no som conscients, ni als governs que tenim tampoc els interessa que ho siguem, de la gran quantitat d’aspectes que la legislació europea ens pot afavorir.

D’altra banda perquè és un sufragi universal entre totes les persones majors d’edat que vivim a Europa (hi ha problemes amb les persones migrades de països de fora de la UE).

España és circumscripció única, és a dir, que els 54 escons que ens corresponen en el parlament democràtic més gran del món, s’obtenen amb tots els vots que valen igual, els de Sevilla, Madrid o La Seu d’Urgell. Això no passa en les altres eleccions que tenim al nostre país, excepte les municipals és clar, perquè a les eleccions autonòmiques aconseguir un diputat o diputada per Barcelona o l’Àrea Metropolitana representa obtenir milers de vots, res a veure en aconseguir-ne a Lleida o a Girona. I quan són eleccions al Congrés d’España ens passa el mateix, no valen igual els vots de Burgos o Segovia que els de Barcelona, ja que cada província ha de tenir el seu nombre d’escons.

La representativitat i el fet de poder aconseguir allò pel qual has decidit el teu vot a un o altre partit, crec que a Europa es pot tenir més confiança en assolir els objectius, ja que els teus o teves representants s’uniran a Europa a les formacions polítiques d’altres països i podran fer més força.

Realment penso que s’ha d’anar a votar i que la gent que proposa l’abstenció està molt equivocada.

Certament es té tot el dret a pensar que les institucions, tal i com estan organitzades, no tenen un bon funcionament i s’han de canviar. Però ara és el què tenim i ara estan en mans de qui ens escanya i ens roba els drets, salvant els bancs i el poder i no a les persones. El què hem d’aconseguir és arribar a les institucions amb força i, utilitzant aquesta eina pel profit de la gent, modificar allò que calgui.

Des de dins podem canviar les coses, des de fora només ens queda la queixa mentre patim als poderosos.

Si vols saber més coses aquí hi ha respostes!

Llistes obertes i paritat

Fa mooolts dies que no escric al meu bloc, perquè el dia a dia de la feina i de les meves responsabilitats, em deixa molt poc temps per a la meva vida personal, i escriure al bloc forma part d’aquest espai que m’agrada dedicar el meu temps lliure.

Moltes han estat les coses en les que he estat participant de xerrades, reunions a la Federació de Municipis, presentació de la ILP de Renda Garantida de Ciutadania, debats, l’Assemblea Nacional d’ICV, la diada de Sant Jordi… i he triat un dels temes sobre els quals he pogut reflexionar i que avui en parlaré.

En els últims temps, a causa dels incompliments dels governs respecte al programa electoral amb el qual es presenten a les eleccions (el PP per exemple ha fet tot el contrari del què va prometre), a causa també dels casos de corrupció d’alguns partits, a causa dels qüestionament de la transparència i dels lideratges; molta gent demana les llistes obertes per poder votar a qui més s’ho mereixi i en favor de la “vertadera participació” i transparència.

Jo volia saber-ne una mica més, per veure si realment el fet de poder votar amb llistes obertes generaria més participació, més implicació de la gent i afavoriria una millor democràcia. També tenia el dubte del que això podia representar per a la paritat, la representació de les dones; perquè després de molts anys i de lleis de quotes, a nivell de representació política encara estem lluny d’aconseguir el 50-50; justet arribem a la paritat (60-40 d’un mateix sexe) després de les lleis que obliguen a posar a les llistes electorals a cada grup de 5 no més de 3 candidats del mateix sexe, sense obligació d’ordre.

Amb tot això, vaig anar a escoltar la xerrada que s’havia organitzat, des de Dones amb Iniciativa, al Pati Llimona i vaig recollir les següents informacions:

Actualment hi ha una ponència al Parlament per l’elaboració de la Llei Electoral Catalana, pendent des de fa anys, de tal manera que som l’única Comunitat Autònoma que no té llei pròpia. Sembla mentida, oi?, doncs ja ens podem imaginar per què no la tenim, doncs perquè hi ha un partit que surt clarament beneficiat amb l’actual llei.

Hi ha 4 propostes sobre les llistes

1.- Vot personalitzat: Dirigit únicament a una sola persona, té de bo que la candidatura ha de ser molt propera, però l’inconvenient que perjudica clarament les minories, amb la qual cosa es perden vots i es debilita la disciplina interna del partit. Aquí juga un paper important els mitjans de comunicació i, en general, perjudica la paritat.

2.- Llistes tancades: A un sol partit, sense possibilitat de modificació. Els països que les utilitzen solen provenir de contextos no democràtics. Limiten la capacitat de l’electoral per elegir. Es poden fer quotes per mantenir la paritat.

3.- Llistes obertes: Un exemple és l’elecció del Senat on es poden elegir persones de diferents partits. Aquestes llistes generen clientelisme i corrupció, perquè el candidat o candidata més mediàtic o que tingui més diners pot comprar el vot. Dificulta la constitució de governs i no millora la legitimitat. Com el vot és més complicat enlloc d’augmentar la participació genera més abstenció. No té en compte la participació de les dones.

4.- Llistes desbloquejades: Cada partit presenta una llista però l’ordre no es fix, assignant preferències. S’ha de deixar clar si és una numeració o positius i negatius o bé tatxar o posar creus. Hi ha la posibilitat de bloquejar una part i deixar una altra lliure. Per poder mantenir la paritat de representació entre dones i homes caldria posar consignes d’obligatorietat a l’hora de l’elecció.

En resum, tot i que a les llistes tancades les dones tenen millor representació, tampoc es garanteix que la posició on estan determini la seva elecció. Només seria possible en el cas de les llistes en cremallera o bé garantir que en els dos primers llocs no poden ser del mateix sexe.

S’ha d’acabar amb la justificació de que les dones han de tenir representació; en tot cas, el què s’ha de justificar és “per què les dones no tenen la mateixa representació que els homes?”

Políticament és un bon moment per elaborar la Llei Electoral, perquè els grans partits PP-PSC-CiU estan més pressionats pels moviments socials sobre les institucions; però cal pensar-ho bé, no ens deixem enganyar per les llistes obertes com a gran solució i gran defensa de la transparència i mirem bé que s’hi pot amagar darrera.

Anàlisi resultats electorals

Suposo que a aquestes alçades ja tothom està fins els nassos de les anàlisis que cada partit, cada expert i cada periodista ha fet dels resultats de les eleccions autonòmiques a Galícia i al País Basc.

Jo no vaig d’experta però sí que necessito dir la meva i, com al cap i a la fi aquest espai és meu, doncs diré quatre coses que a mi em semblen.

– El PSC que es prepari perquè el PSOE s’ha enfonsat a la misèria tan en un lloc com en un altre i aquí no estan gaire, per no dir gens, bé amb aquesta parella PSC-PSOE que fa aigües. Si passa com allà i es queden tots a casa….

– El PP s’ha enfonsat a Euskadi i això també pot passar aquí, que ja m’agradaria. La història de Galícia és una altra i he trobat un dibuix que l’explica molt bé, així que aquí el poso perquè la gent hi reflexioni.

– Si CiU es fixa amb el PNB pot estar content, però imagino que ja no li fa tanta gràcia haver de pensar amb qui governarà, després de la pujada espectacular de BILDU.

– I un darrer comentari dedicat als nostres socis de coalició. Penso que fem bé d’anar conjuntament perquè es demostra que IU sola no li van gairebé les coses i, en canvi, conjuntament amb altres partits ecologistes i d’esquerres, poden fer molt bona feina.

Dos anys després

Realment sembla mentida com passa el temps. Fa dos anys vaig assistir a una jornada-curs que feia ICV al Citilab de Cornellà i després de totes les intervencions van fer una part de tallers i jo em vaig apuntar per aprendre a fer un bloc.

Dos anys després aquí estic, passo per èpoques molt prolífiques, que escric quasi bé cada dia; altres que no escric quasi bé res perquè la feina no em permet dedicar-li prou temps. Però el què no m’ha passat és no tenir res per poder escriure.

Aquests dies de campnaya, m’hauria agradat poder escriure sobre les 30 propostes prioritàries que la coalició d’ICV-EUiA ha escollit com a referents. M’hauria agradat poder opinar sobre cada una d’elles, però no sé si arribaré a temps, perquè només queden dos dies de campanya. Encara que jo també ho puc fer el dia de la reflexió, que per això està, per reflexionar.

Tots aquests dies he anat seguint, tan com he pogut, al Coscubiela als diferents actes i entrevistes: Al Prat, a Sant Feliu, al Cercle d’Economia, a El Periódico, amb els sindicalistes a Cornellà, a Les Cotxeres de Sants. A més, està clar, dels actes i activitats que hem anat fent a la nostra ciutat: penjada de cartells (avui n’hem enganxat 120 al Barri Centre), repartiment de propaganda, als mercadets.

I demà al matí, a la trobada amb el Món Local amb el candidat, després al Mercadet de Les Planes i, a la tarda, l’acte de Dones amb Iniciativa a Can Negre.

Ja només quedarà divendres de campanya i diumenge.

Després tornarem a la quotidianitat, tot tenint en compte que la Regidoria no pot quedar desatesa, per tant s’han seguit fent totes aquelles coses que es requeria fer.

 

Atur i més atur

Aquesta setmana han sortit publicades les noves dades de l’atur a Catalunya corresponents al mes de setembre. Ja són més de 700.000 persones aturades i a nivell de l’Estat ja s’han superat els 5 milions d’aturats i aturades.

A la Comarca del Baix Llobregat s’ha arribat al 15,4 % d’atur i a Sant Joan Despí arribem a prop de les 2.300 persones aturades, una taxa d’atur del 12,2 % en els homes i del 14,7 % en les dones.

Què passa? On estan els efectes positius de la Reforma Laboral que es va plantejar el juny de l’any passat? On està la gran incentivació que es donava a l’economia si s’afavoria als bancs? On són els crèdits a les petites i mitjanes empreses?

I al llarg d’aquest darrer any cada cop s’han anat fent més i més concessions al capital, a l’empresariat. D’aquesta manera s¡ha facilitat l’acomiadament, la contractació temporal, els contractes en pràctiques; en definitiva, la pèrdua progressiva de tots els drets laborals i una precarietat absoluta.

Avui en dia, tots els treballadors i treballadores viuen amb la por al cos, sota pressió i sota amenaça; perquè en qualsevol moment es pot trobar al carrer. Una altra persona ocuparà el seu lloc guanyant la meitat.

Fins quan hem d’acceptar aquesta situació? Quants milions de persones aturades hi ha d’haver perquè diguem prou?.

Què votaran aquests 5 milions? Al PSOE que ha fet unes polítiques equivocades que han generat més atur, lluny d’altres solucions com la d‘Islàndia? Al PP perquè així afloraran els diners?, com em deia l’altra dia una señora pel carrer. Sí, els diners que tenen en els paradissos fiscals i que van acumulant gràcies als pocs impostos que paguen. O potser votaran a CiU que amb les retallades l’únic que han aconseguit és més atur, més empobriment de les famílies i més guanys per a la sanitat i l’educació privada.

Que la gent s’ho pensi bé, perquè ens juguem el model de societat que volem. Un model de classes socials ben diferenciades o una societat justa i equitativa. Una sanitat, una educació, uns serveis per a tothom amb la millor qualitat possible o només per a qui ho pugui pagar?

La sostenibilitat del sistema està en el repartiment de la riquesa, no amb els guanys i els beneficis per a uns quants.

 

 

Què ha fet el PSOE

Encara que formalment no ha començat la campanya electoral, ja fa dies que tots els partits, amb els caps de llista a primera fila, van donant missatges de les propostes per a la nova legislatura. Moltes d’elles, provablement, no siguin més que promeses electorals que mai no es compliran, o el què és més gros, que no tenen cap intenció de portar a terme.

Avui, llegint les coses que diu el Sr. Rubalcaba respecte de les polítiques socials: “..en la hay que decir claro que defendemos el estado del bienestar, lo público”,  reflexionava i feia repàs sobre les polítiques que en aquest sentit ha fet el PSOE en aquesta IX legislatura i, la veritat, és que em semblen poc creïbles les propostes del candidat socialitsta.

A l’inici de la legislatura va aplicar mesures com “el xec nadó”, una mesura totalment publicitària, totalment allunyada de qualsevol equitat social i amb la que es van gastar 1.300 milions d’euros, més que les aportacions a la Llei de la Dependència. Diners que han desaparegut del què és públic, de tothom, i sense millorar la xarxa de suport a la petita infància: ni en escoles bressol, ni en formació o orientació de famílies, ni accions contra la pobresa infantil…

A nivell legislatiu és cert que l’ordenament jurídic espanyol inclou les pautes de la Convenció Internacional dels Drets de les Persones amb Discapacitat, que Espanya ha ratificat l’any 2008. Però a la realitat, com no ha anat acompanyat de la inversió necessària, la Llei d’Autonomia Personal i Atenció a la Dependència continua sense garantir la vida independent de les persones amb diversitat funciona(l art. 19) i perpetua la dependència familiar o la necessitat de l’ingrés residencial.  A més, respecte a l’educació inclusiva (art- 24), cada cop són més les criatures derivades a escoles especials en contra de la voluntat de les famílies per les dificultats de disposar del suport necessari a l’escola ordinària.

De la mateixa manera, la Llei d’Igualtat de Tracte només s’ha equedat en avantprojecte i tota la legislació relacionada amb la protecció de la infància en casos de desemparament i l’agilització dels tràmits per adopció o acolliment, per evitar al màxim l’internament en centres, tampoc s’ha arribat a abordar.

I, per adonar-se del caràcter poc social de les polítiques desenvolupades pel PSOE, només cal veure les actuacions plantejades en els darrers Pressupostos Generals de l’Estat per aquest 2011.

– Pensions congelades i només un augment de l’1% per a les pensions mínimes, SOVI (384,50 €) i pensions no contributives.

– Mentre les necessitats que els ajuntaments estan cobrint pels efectes de la crisi es tripliquen, el Plan Concertado 2011 ha sofert una retallada del 12 %, amb el que això significa a les emergències socials que s’estan produint.

 

– Programes com el d’Atenció a la Infància amb la reducció del 16 % o el Pla d’Acció per a Persones amb Discapacitat amb la disminució del 43 % o l’incompliment de l’ampliació del permís de paternitat fins a un mes, també són accions que demostren poca intenció de millorar, ni tan sols mantenir, l’Estat del Benestar.

– Un dels aspectes més greus ha estat la baixada del pressupost destinat als desenvolupament de la Llei de la Dependència (5,26%) mentre augmenta el nombre de persones beneficiàries (41%) per la incorporació del Grau I.

Tot plegat, molt contradictori entre el que diu “..hay que decir claro que defendemos el estado del bienestar, lo público” i després el que fa la gent del PSOE quan està al govern.

La pregunta és si ens hem de creure que s’afrontaran els problemes socials amb justícia i equitat. A mi no em convencen

 

Amb el Conscubiela

Ahir al vespre vaig anar a la trobada que ICV Baix Llobregat va organitzar  amb en Joan Coscubiela amb motiu de la seva presentació com a candidat a les primàries per ser cap de llista a les eleccions al Congrés del proper 20 N.

Jo coneixia al Joan Coscubiela en el seu paper de Secretari General de CCOO però no l’havia vist mai en directe, ni tampoc l’havia sentit a parlar d’altres temes que no estiguessin relacionats amb el món laboral.

Em va agradar molt la seva intervenció; pel que va dir, evidentment, però sobretot pel convenciment que va demostrar, per la força i l’energia que va saber transmetre, per la capacitat per enganxar a l’auditori i, molt especialment, per la claredat en la que va exposar totes les idees.

Va fer una exposició de la situació actual, desgranant cada element i fent incidència sobre aquells aspectes que més rellevància tindran en el què acabi succeint a les eleccions del 20 de novembre.

Ens parlava de què passarà amb la democràcia? Unes eleccions trascendentals perquè quan sortim de la crisi haurem perdut pel camí drets socials i drets laborals; però això no és el més greu perquè són drets que podrem tornar a recuperar. El que els mercats, que no tenen cap legitimitat democràtica, ens faran perdre és l’esència mateixa de la democràcia i això serà molt difícil de recuperar.

Una de les frases que han recollit els diaris és que el gran repte del 20N serà convertir la indignació en rebelia i no en ressignació. Trencar la desconfiança en els partits, en els sindicats que la gent sent que no són capaços de resoldre els seus problemes i llavors es rendeixen.

Un altre dels temes tractats va ser la sostenibilitat; no tan sols ambiental, sinó també en el creixement econòmic i social. De la crisi no es podrà sortir només amb ajustos, amb limitacions, amb retallades; cal crear els llocs de treball i, els llocs de treball del segle XXI hauran de ser sostenibles socialment o no se’n crearan.

Pel que fa a la recent sentència del TSJC deia que hem d’adquirir una responsabilitat amb l’atac tan brutal a la identitat de Catalunya. La construcció d’aquesta identitat té un fort component social i per això, la dreta nacionalista no té la solució.

Va fer incid¡ència sobre el moviment del 15M com un vincle emocional entre grups diversos de gent (Democracia Real YA, Contra la Ley Sinde, Plataforma contra els desnonaments…) que han trobat un espai on canalitzar tota la seva indignació. Els mitjans de comunicació han volgut desvirtuar el moviment, convertint-lo en abstencionista i apolític, però res més lluny de la realitat.

A preguntes de les persones assistents, va contestar sobre l’aspecte cabdal que té l’economia en aquestes eleccion i ell exposava 3 nivels d’intervenció:

– Mesures de xoc, vinculades a l’hamonització fiscal a nivell de la UE, amb un reforç de mecanismes de cooperació entre els membres i uns esforços públics coordinats amb mentalitat d’entitat financera.

– Mesures a mitjà termini, amb una imprescindible reforma fiscal, ja que cap país pot aguantar si no hi ha suficiència i equitat en la fiscalitat. El nostre país té un sistema fiscal amb total inequitat i això genera conflicte social.

– Mesures a llarg termini, ja que les estructures productives que s’han creat són insostenibles; amb uns sectors empresarials que sense fer cap tipus d’innovació han tingut grans beneficis, però que ara no podran sobreviure.

Finalment, va engrescar tothom transmeten optimisme; defensant que ICV, sigui el tema que sigui, té autoritat, proposta i credibilitat; per això és el referent de l’esquerra verda nacional.

No voldria acabar la meva ressenya sense dir que, en tot moment, va tenir en compte els trets diferencials de gènere o d’edat, posant exemples que feien referència a dones i homes o a joves i gent gran.

Per tot, gràcies Coscu i felicitats. Crec que ICV té un bon candidat,

Escola d’Estiu ICV ( i III)

Ahir vaig tallar quan explicava la intervenció del DAVID KARVALA d’Unitat contra el Feixisme i el Racisme) que ens va transmetre la preocupació de la pujada del partit PxC, dient-nos que no es tracta d’un partit qualsevol en el sentit de voler fer arribar les seves idees a les institucions, sinó que també els seus membres són persones que utilitzen la violència al carrer i que molts d’ells han estat implicats en agressions, imputats judicialment i que provenen de bandes nazis

Per això cal fer acció en contra d’aquest partit feixista a l’estil del què s’ha fet al Regne Unit amb un partit semblant, un treball porta porta per tal que no puguessin accedir als governs municipals, calen accions directes des de les associacions, des del vïnat, posant llavors.

Un exemple va ser a Vilanova que es va fer una manifestació “el poble al carrer per la convivència i contra el faixisme”. S’ha d’escampar aquest moviment, encara que siguin poques persones perquè després la gent s’hi afegeix.

És cert que a Sant Joan Despí no s’han presentat en aquestes darreres eleccions municipals però en les eleccions al Parlament de Catalunya el partit PxC va treure 322 vots, el 2,17 %, més que d’altres partits que sí s’han presentat i això vol dir que a les eleccions generals és molt provable quees presentin i cal que no puguin tenir cap mena de representativitat.

Igual que a Vilanova s’està treballant a moltes altres ciutats i com a l’Hospitalet de Llobregat

De les intervencions del diumenge de la MÒNICA OLTRA, el JOAN HERRERA, el JOAN SUBIRATS i l’ANTONIO FRANCO no calen comentaris perquè es va donar en directe a través de l’Ecosfera i les podeu veure, us asseguro que no tenen pèrdua.

Per acabar tot aquest resum he volgut posar un poema que sempre he tingut present i que per a mi representa tot el contrari de la meva manera d’actuar. Jo seré sempre des del primer moment.

Primer van venir pels jueus,
i jo no vaig dir res, perquè no era jueu.
Després van venir pels comunistes,
i jo no vaig dir res, perquè no era comunista.
Després van venir pels sindicalistes,
i jo no vaig dir res, perquè no era sindicalista.
Després van venir per mi,
i ja no quedava ningú per defensar-me.

• Pastor Niemöller, víctima dels nazis

Valoracions (I)

Com és normal després de les eleccions s’han d’analitzar les dades dels resultats i fer-ne una valoració. Això és el què vàrem fer dilluns a la Comissió Executiva d’ICV de Sant Joan Despí i avui hem fet a la Comissió Executiva Comarcal.

A Sant Joan Despí és cert que teníem l’aspiració de poder créixer amb un regidor més i que, amb els vots d’altres partits es pugués fer retrocedir al PSC, fins i tot perdre la majoria absoluta.

Certament, si mirem només les dades númériques de la nostra ciutat, això no ha estat així, perquè s’han repetit els resultats de fa quatre anys. Però si ens allunyem una mica i mirem aquestes dades en perspectiva comarcal, les nostres expectatives no eren tan descabellades perquè la realitat de la Comarca ens demostra que això era possible.

El PSC ha perdut totes les majories absolutes a la Comarca, excepte Cornellà (tot i que ha perdut 2 regidors) i Sant Joan Despí que s’ha mantingut. En total han perdut 47 regidors i regidores.

ICV-EUiA-E, que es presentava per primera vegada a les 30 poblacions del Baix Llobregat,  ha estat la llista més votada en 7 ciutats, en 2 d’elles per majoria absoluta. Això fa que hagi superat la barrera dels cent regidors (101) quan fa quatre anys en teníem 90; per la qual cosa, tindrem un conseller o consellera comarcal més.

Seguint amb les dades numèriques, per què a Sant Joan el PSC no ha perdut ni un regidor/a si ha tingut 625 vots menys, que representa més del 5% de devallada?

Doncs que hi ha hagut un increment de partits que  es presentaven, de 5 a 8, amb la qual cosa hi ha una diversificació del vot i, donat que hi ha hagut un alt percentatge de vot en blanc ( 4,46 %) i donada la llei d’Hondt, si no es supera la barrera del 5% dels vots ja no hi ha representació i això perjudica als partits petits o menys votats. Així, paradoxalment, malgrat hi ha hagut més partits que es presentaven ara hi haurà menys partits amb representació al consistori.

Es pot continuar valorant númericament la distribució del vot per cada barri, fins i tot per cada mesa electoral, i això pot donar certa informació més o menys profitosa per a futures actuacions, però aquestes no són les úniques valoracions que cal fer. És necessari fer una anàlisi d’altres aspectes que han motivat la ciutadania a l’hora de votar a un partit o a un altre.

Demà al Consell Nacional i després a veure si tinc una mica de temps per poder escriure les valoracions més subjectives.