Llista única o l’únic “listo”

 M’havia fet la il·lusió de que quan passés el dia 9 de novembre es podria deixar de parlar de La Consulta, la no consulta, El procés participatiu, o el que finalment va arribar sent: Més de 2 milions de persones que, de manera organitzada i cívica, van voler donar la seva opinió respecte a la relació de Catalunya amb l’Estat i la voluntat de tenir un Estat Independent. I volia que es deixés de parlar del tema sobiranista perquè el govern comencés a fer allò que s’espera que faci el govern d’un país: GOVERNAR

Perquè governar un país significa establir totes les mesures necessàries per  cobrir les necessitats de la ciutadania, pel que fa a la seguretat, la cultura, l’educació, el territori, l’ocupació, els serveis socials……

La pregunta és: Què està fent el Sr Mas i el partit del govern de CiU per atendre les necessitats de la ciutadania? Doncs la resposta és que absolutament res de bo.

En els darrers 4 anys es compten per milions les retallades en sanitat i educació pública, amb privatitzacions a hospitals i CAPs i mantenint el concert econòmic amb escoles de l’Opus o eliminant el finançament de les Escoles Bressol (l’aportació de la Generalitat el 2011 era de 1.800€/plaça, el 2015 serà de 0€/plaça) S’han venut i s’estan venent edificis públics que després s’han quedat en règim de lloguer, o han servit per eixugar el deute que tenen amb l’ajuntament de Barcelona com el tenen amb tots els ajuntament de Catalunya ( a Sant Joan Despí ens deuen més de 3 milions d’euros). S’han reduït les prestacions socials de renda mínima a unes xifres escandaloses que deixen sense cap ingrés a milers de famílies que perden qualitat de vida i arriben a una situació de pobresa extrema. Hi ha 200.000 persones aturades més que quan van iniciar la legislatura i les persones que no troben feina durant més de dos anys segueixen augmentant sense que es desenvolupin polítiques d’impuls de l’ocupació i la dinamització de l’economia.

Però tot això pot esperar, com a mínim un altre any i mig, mentre unes persones saberudes, expertes i no sé quantes coses més, formaran part d’una llista única que permetrà elaborar La Constitució Catalana i les estructures del Nou Estat. Després, passat aquest temps ja tornarem a votar i llavors se suposa que començaran a fer el que toca.

Perquè, és clar, quan va arribar al govern el 2010 tot era culpa del Tripartit; evidentment després de 4 anys ara la culpa la té Madrid.

Tothom té dret a il·lusionar-se però jo crec que la presa de pèl d’aquest senyor ja comença a ser descarada, per això dic que ell si que va de llest, de mesies, de salvador del país, d’impulsor de la gran solució de tots els problemes.

Realment necessitem unes eleccions, sí, unes eleccions on hi hagi un programa de les coses importants que cal fer JA!, que no ten espera i que, si realment la gent de Catalunya vol una relació diferent amb España doncs continuem treballant, fent camí. Fem valdre el nostre Estatut, recuperant-lo totalment o és que ens cal fer una Constitució Catalana que millorarà el que deia l’Estatut?

Amb tanta feina com hi ha i totes les notícies, les entrevistes, els programes… parlant del mateix.

Que cada persona es miri endins i pensi què és el que realment l’importa i si les seves condicions econòmiques, socials, laborals fossin de dificultat en què estaria pensant i quines serien les seves prioritats.

Probresa energètica o POBRESA?

L’any passat la gran preocupació va ser la malnutrició infantil, sobretot a rel de l’Informe del Síndic de Greuges l’agost del 2013. Llavors les entitats, associacions veïnals i tothom es va posar les mans cap i va a començar a exigir a Serveis Socials què s’estava fent.

Evidentment aquesta qüestió no era nova per a les persones que estem dedicant-nos a atendre les necessitats dels infants que estan en situació de vulnerabilitat i menys encara ens era al·liena la intervenció en la tramitació dels ajuts individuals de menjador que anaven progressivament augmentant; a més, aquestes beques que concedeix la Generalitat mai han cobert tot l’import, amb la qual cosa, des del Departament sempre les hem complementades per tal de garantir un àpat diari a tots els infants.

No cal dir que tenim en compte que els nens i nenes mengen tot l’any i no només del 15 de setembre al 22 de juny, que és el període escolar i el que la Generalitat té en compte com a beca. Amb la qual cosa, sempre hem establert altres estratègies per garantir aquest àpat, a través de més vals d’alimentació per a les famílies o mitjançant les beques de casals i colònies amb el menjar inclòs.

Enguany la gran preocupació que s’ha disparat és la pobresa energètica, sobretot a partir de la suspensió del Tribunal Cosntitucional del Decret que havia fet la Generalitat. De fet aquest Decret és totalment inútil ja que no dóna una solució real. Quin sentit té aplaçar el pagament, si no tens els diners ara tampoc els tindràs al final de l’hivern; a més, potser no es necessita aigua o electricitat a l’estiu? És tan important no passar fred com poder tenir el menjar ben conservat.

Ara, doncs, també es gira la mirada cap a Serveis Socials, fent-nos responsables de garantir els subministraments bàsics. Certament això és el que venim fent en els darrers anys però es planteja una qüestió en la perversió d’aquest sistema. Han de pagar els ajuntaments les factures d’aigua, llum i gas de tota la població que està en situació de precarietat econòmica mentre les grans companyies energètiques parem la mà i van acumulant beneficis? Doncs jo crec que no, que cal regularitzar aquesta situació i cercar unes altres vies alternatives que passin també perquè aquestes empreses, malauradament privatitzades, renunciïn a alguns beneficis.

Bé, ara ja tenim l’alimentació infantil i la pobresa energètica, quina serà la següent demanda “a gran escala” a Serveis Socials, habitatge?

Crec que no s’està abordant el problema com cal. No és problema d’alimentació o de pobresa energètica, el problema és LA POBRESA, en majúscules. Una pobresa derivada de la manca de treball i de la precarietat salarial que impedeix la subsistència.

Llavors, enlloc de generar un sistema de prestacions que garanteixin els drets de les persones a una vida digna (Prestació d’atur, Renda Mínima Garantida de Ciutadania, atenció sanitària gratuïta, escoles públiques amb educació gratuïta a primària i secundària) han convertit a la nostra ciutadania en receptors d’ajuts, amb un concepte assistencialista i de caritat, no de drets; on els serveis socials que haurien de ser complementaris al sistema de prestacions, acaba sent l’única opció de moltes famílies que no reben cap altre tipus de suport.

Potser que el govern de CiU deixi d’esclamar-se perquè li han tombat el Decret de Pobresa Energètica i comenci a fer alguna cosa per combatre la pobresa del nostre país.

Corrupció

Després que el 25 de juliol es fes pública la declaració d’en Jordi Pujol sobre l’existència de diner negre fora de l’Estat, durant el mes d’agost i primers de setembre la gran notícia ha estat tot el què s’ha destapat del “Cas Pujol” o, el que és el mateix, com s’ha fet evident que una família sencera han estat estafant a la Hisenda Pública; és a dir que han estat robant els diners de tothom. Per la qual cosa, gràcies a aquesta família, com a moltes altres que volten, i a la connivència dels sectors que ostenten el poder i que no persegueixen el frau fiscal, avui hem de patir retallades en els serveis públics. Ja en parlava el febrer de l’any passat del que representava el maltracte de la corrupció

El cas es converteix en “més dramàtic” quan aquest senyor va ser President de la Generalitat durant 23 anys en els que ens va estar donant arengues de patriotisme i catalanitat mentre ela milions d’euros es van trobant repartits per paradisos fiscals i tot “el clan Pujol” hi està ficat.

En Rafael Ribó, ja l’any 1983, deia que existien irregularitats que es van denunciar quan hi havia proves, però que van ser totes arxivades, a veure si les podem recuperar i rellegir totes aquelles intervencions en el Parlament; perquè més de 30 anys després esperem que es puguin investigar adequadament i es faci justícia.

Fa uns quants dies escrivia en el meu blog sobre la deshonestedat i llegint “Las tres bodas de Manolita” de l’Almudena Grandes m’he trobat unes línies que expliquen la situació de la posguerra i que penso que resumeixen el que hem après de la corrupció que imperava durant la llarga dictadura i que sembla l’ADN que ens corre per les venes.

“Las pequeñas vilezas individuales engrosaban, día tras día, la vileza colectiva de un país donde se hacía de todo por unos cuantos billetes, pero donde también vivían personas capaces de entregar cuanto tenían sin exigir recibos de ningún tipo”

Està tot dit!!!!

Il·lusió però amb dubtes sobre PODEMOS

Des de les eleccions europees i l’espectacular pujada de PODEMOS, un “partit” aparegut pocs mesos abans, molta gent està il·lusionada amb el que sembla una alternativa d’esquerres. Jo entenc perfectament a tota aquestes persones que, igual com està passant amb la independència, s’il·lusionen en uns moments on realment hi ha poques coses per que donin alegries.

Tinc amistats i conec força gent que em dóna arguments del per què PODEMOS pot representar la fi del bipartidisme ja que és l’alternativa de les esquerres. Intentaré argumentar perquè jo no tinc cap necessitat de cercar una alternativa més enllà d’Iniciativa, que és el partit en el que milito.

– Així, quan em diuen que qualsevol persona amb un aval es pot presentar i ser votat per representar a PODEMOS, per a mí no és cap novetat. ICV a totes les eleccions fa primàries, a les quals es pot presentar qui vulgui, no necessita ser militant, només cal que presenti el nombre d’avals que es decideixi (els avals sí que han de ser de persones militants). Un exemple han estat les darreres eleccions europees on s’hi han presentat dos candidats, el Salvador Milà i l’Ernest Urtasun, que finalment va ser elegit. Així és fa sempre a tots els pobles i ciutats i a totes les eleccions, el que passa és que normalment només hi ha un candidat o candidata, no hi ha tanta gent que tingui ganes de donar la seva cara a unes eleccions i menys si no es tracta dels grans partits.

– Pel que fa a la representació de les dones, la llei ja marca que cada tram de 5 llocs hi ha d’haver com màxim 3 del mateix sexe, és a dir 3 homes i 2 dones o a l’inrevés, que ve a ser el 60%. Una altra cosa és que la llei obligués al sistema cremallera, un de cada sexe, que em penso que és el sistema que ha seguit PODEMOS en la seva llista, igual que ho ha fet ICV en la seva coalició a Europa, tot i que li corresponia a l’Ernest el número dos, es va acordar ocupar el número 3 perquè el 2 fos una dona. Però tot plegat una cosa és que hi hagi dones i una altra és que siguin visibles. Jo he anat a buscar la candidatura perquè no em sé cap nom ni la cara que tenen les diputades.

– Hi ha qui està il·lusionat amb PODEMOS perquè parlen de que cal una reforma fiscal, ICV està reclamant una reforma justa al Congrés, perquè parlen d’aturar els desnonaments, ICV ho demanava el 2012; perquè diuen que s’ha de qüestionar les grans companyies elèctriques, ICV promou un model energètic diferent i ha denunciat a les companyies elèctriques a la Fiscalia de l’Estat; perquè PODEMOS dóna prioritat als serveis públics, ICV ha manifestat clarament la seva defensa de l’escola pública o la sanitat pública des de fa anys, amb posicionaments a les diferents institucions i, sobretot al carrer amb la gent.

Podria continuar però per a mí és evident que el meus valors de l’esquerra, de l’ecologisme i del feminisme estan representats a Iniciativa, no em cal cercar-los més enllà.

Segur que s’han comès errors, diuen que qui no renta plats no en trenca mai cap, i que cal canviar coses i millorar allò que no s’ha fet bé; però tot el què s’ha fet no es pot menystenir.

Deia al principi que jo puc posar-me a la pell de qui no tenint responsabilitat política com a càrrec electe (perquè totes les persones i cada una tenim la nostra responsabilitat com a ciutadania) pot tenir il·lusió i pensar que una gent nova és la que ho canviarà tot.

Però jo estic en el grup dels qui tenim responsabilitat directa i cada dia començo amb il·lusió nous projectes, noves idees que puguin millorar la vida de les persones de la meva ciutat. I la il·lusió i les idees les he de convertir en realitat, adaptant-me a les circumstàncies, modificant voluntats, cercant els recursos materials i humans; en definitiva, “del dit, al fet”

I no sempre l’encerto, és veritat, i al llarg d’aquests anys hauré comès alguns errors i quan m’he adonat he demanat disculpes i he intentat corregir-los. Però també és cert que he rebut molts “mocs”, males cares, i fins i tot algun insult, sense saber massa o gens el per què.

Ara, que hi ha hagut gent que s’ha dedicat a la política per benefici propi, sembla que la resta hem de fer-nos perdonar per alguna cosa que no hem fet.

Crec que PODEMOS té un líder carismàtic, bon tertulià, un gran comunicador que ha sabut “vendre el producte” i això és molt bo perquè la gent ha sentit un discurs diferent, de manera molt clara; ja que mai no se li ha donat a ningú tan d’espai televisiu per dir-ho i mai no s’han utilitzat les xarxes socials d’una manera tan àgil.

Tan de bo les persones que estan a l’entorn de PODEMOS aconsegueixin tot el que proposen, hi guanyarem totes i tots.

 

Deshonestedat

Aquesta és la “qualitat” que ens defineix a totes les persones que vivim en aquest país (España)?.

Sembla que els 40 anys de dictadura franquista ens han ensenyat que fer favors pagant en negre, aprofitar-nos a nivell individual sense tenir en compte el col·lectiu, evitar pagar tot el que correspon a Hisenda, pagar compensacions i comissions sota mà, etc.etc. forma part de la normalitat.

Però no és així, o no ho hauria de ser. La pena és que, al final, sembla que és impossible trobar a una persona honesta del tot.

Cada persona, al seu nivell, ha comès alguna vegada algun tipus de frau. Quan ha pagat una factura sense IVA, quan ha encarregat una treball a “una persona coneguda” deixant a la persona professional autònoma sense feina, quan ha escatimat algun ingrés i no l’ha declarat a Hisenda, quan ha donat o ha acceptat “un regal” a canvi d’algun “favor”, quan ha realitzat treballs malgrat estar a l’atur amb la complicitat de l’empresa, ….

Tots i totes hem viscut més o menys directament algun d’aquests fets o d’altres semblants. Malauradament la llista és molt llarga.

Clar, això és “pecata minuta”, tot i que sumat siguin miliers de milions d’euros, si ho comparem amb els casos de corrupció destapats en els darrers anys.

El 2003 ja se’n feia ressò dels casos de corrupció al futbol i com, amb diner públic, es pagaven deutes i es perdonaven impostos a alguns clubs. Eren èpoques de bonança i això del futbol a la gent no li preocupava ni tampoc li preocupa ara. És igual que hi hagi clubs que deguin milions a Hisenda o a la Segurat Social, és igual que hi hagi presidents de clubs que hagin fet grans estafes; és igual que hi hagi un munt de jugadors amb grans comptes a Suïssa i d’altres paradissos fiscals. ÉS EL FUTBOL! això no es toca.

Les grans estafes dels bancs i dels banquers comença a fer mal i precipita la crisi. És evident que hi ha un munt de grans executius que són els culpables de la mala gestió de BANKIA, CAJA MADRID i molts més amb l’últim cas Gowex on el Banc d’España, un cop més, no ha actuat adequadament i ha permès l’enriquiment i el frau. A més, PP i PSOE es posen d’acord per modificar la Constitució i, en un tres i no res, el 23 d’agost del 2011 (al mig de l’estiu), canvien l’article 135 sense necessitat de fer cap referèndum i aproven el fet que els diners públics, aquests que són de tothom, s’utilitzin en primer lloc per pagar els deutes dels bancs i, del que quedi, ja es pagaran els serveis públics. Així comencen les retallades!!!!!

Després esclata la deshonestedat de la Monarquia, d’aquells que ocupen un lloc que no s’han guanyat en absolut, que ho tenen tot, que diposen de tots els privilegis i que, a sobre, no en tenen prou

I ja, en aquests darrers anys, la corrupció més roïna, aquella que prové de les persones que hem escollit precisament perquè vetllin per tothom, perquè tinguin cura de tot el què és públic i prenguin les millors decisions per a tothom. Però això no ha estat així, sembla que haguéssim triat al llop per cuidar les ovelles.

És el frau més dolorós. Jo el comparo amb l’abús d’un infant per part d’algun dels progenitors. Amb qui més has de confiar,  qui més t’ha d’oferir amor i cura és qui et maltracta. així, la persona que assumeix una responsabilitat política ha de posar per sobre de qualsevol interès la defensa d’allò que és públic i de tothom.

Es poden escriure pàgines i pàgines de càrrecs electes que han comès tots els fraus possibles. Casos tan evidents com el Trama Gürtel, Palma Arena, Cas Pretòria, Palau de la Música, Cas Mercuri…..

Aquesta setmana s’ha destapat l’estafa dels Pujol. A mi, mai no m’ha representat aquest senyor, ni creia amb el seu bonisme ni m’agradava la seva manera de governar Catalunya amb l’amiguisme com acció de govern. I així tenim autopistes de pagament, un dèficit ferroviari de rodalies extrem i una manca d’infrastructures adequada pel transport de mercaderies, una malíssima gestió de l’aigua, una nul·la preocupació pel medi ambient, una xarxa d’escoles privades convertides en concertades i mantenides amb fons públics però amb sistema d’accés classista i tantes i tantes herències del pujolisme i els seus.

Ara, en Jordi Pujol s’hauria d’afegir als 51 consellers imputats per casos de corrupció, en els darrers 30 anys als Països Catalans.

Qué diran ara aquests que es volien independitzar de l’España corrupta? Jo em vull independitzar de la deshonestedat!!!!!

 

JO, REPÚBLICA

Des del primer moment que em vaig assabentar de l’abdicació del rei a través de twitter, ja vaig decidir que escriuria aquesta entrada al meu blog i amb aquest títol.

A partir de llavors s’han escrit pàgines i pàgines, han sortit centenars de milers de fotografies i hi ha hagut declaracions de persones que, al meu entendre, no tenen desperdici.

De manera ràpida es va estendre la convocatòria, a tots els pobles i ciutats, de concentrar-se davant dels ajuntaments. El fet tenia el seu simbolisme ja que va ser en unes eleccions municipals que van propiciar la proclamació de la II República. A Sant Joan això no va ser així i ens varem aplegar a la Plaça de l’Ermita.

Moltes van estar les places d’arreu que es varen omplir de gom a gom a tot el territori de l’Estat. Curiosament la premsa escrita no va posar fotografies a la portada al dia següent; al contrari, les fotos que van triar és la demostració de en quines mans estan els mitjans d’informació.

Per què no vull la monarquia? Doncs per moltes raons, una darrera l’altra, sense valorar el nivell d’importància perquè totes la tenen.

– Aquesta família a mí no em representa, ni per qui són, ni pel que fan, ni d’on provenen, ni res de res.

– Si a España hi ha monarquia és perquè així ho va voler Franco, amb la qual cosa ja hem aguantat prou la tan amanida “Transició” i podem desfer-nos d’una herència dictatorial.

– M’ha fet mal a la vista que a les fotografies triades estiguessin vestits de militars. Què volen representar amb això? Té més valor que siguin els representants de l’exèrcit i de més alta graduació militar? o s’hauria d’haver buscar fotografies que els mostressin com a representants del poble com a caps d’Estat?.

– El que la monarquia representa econòmicament és una xifra escandalosa i, tot just avui m’he assabentat que una nena de 9 anys, Leonor, té una assignació que supera els 100.000 euros anuals. No cal posar-se a comparar-ho amb el sou de qualsevol persona o el 26% d’infants en risc que estan per sota del llindar de la pobresa.

– Si la Constitución, en el seu article 14 diu “Los españoles son iguales ante la ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, religión, opinión o cualquier otra condición o circunstancia personal o social” per raó de neixament no ha de tenir uns privilegis per sobre de la resta, és inconstitucional.

Bé, podria seguir donant més i més raons, ja siguin històriques, més o menys fonamentades o més de caire “emocional” com les que presenta en el seu blog el meu amic Àlex, però totes tenen una conclusió: la necessitat de què hi hagi un referèndum perquè si definitivament hi ha una monarquia que sigui per elecció de la gent.

Jo estic d’acord amb el què ha fet ICV des del primer moment, demanant una consulta #VolemRepública i rebutjar la Llei Orgànica que pretenen aprovar de pressa i corrents el govern de Rajoy amb el vist-i-plau de PSOE, com una fòrmula totalment antidemocràtica.

És clar que les declaracions de la gent del PP no sorprenenm, però les de Rubalcaba, Guerra o Bono, no tenen desperdici. Hi ha molta gent jove del PSOE que pensa diferent, però també gent gran i segurament algú es deu estar removent a la tomba.

Per què votaré ICV-EUiA-Izquierda Plural?

Sóc militant d’ICV i sembla que pel sol fet de ser-ho ja automàticament hauria de votar al meu partit perquè ja n’estic totalment convençuda i això és el que s’espera que faci qualsevol militant.

Certament, si milites a un partit és perquè comparteixes ideari, valors, accions, posicionaments… De vegades potser que hi hagi algun matís amb el que no coincideixis al 100% però que fàcilment és assumible, sinó doncs millor deixar-ho córrer, no?

Jo mai he tingut dubtes, ni abans quan no militava, ni molt menys ara que hi estic vinculada amb responsabilitats a nivell institucional i de partit. Però realment en aquestes eleccions crec sincerament que tenim el millor candidat, l’Ernest Urtasun, amb molta diferència i que les propostes de la coalició no ofereixen cap dubte en què representen l’alternativa.

Una alternativa real a les retallades que ha dut a terme i segueix proposant el gran bloc de la dreta neolliberal europea que aquí està representada per PP i CiU i l’alternativa al conformis-me i a les poques idees que demostra el PSC-PSOE (Mireu qui votarà a qui)

Per a mi són molt importants totes les propostes que tenen a veure amb una fiscalitat justa que distribueixi la riquesa, acabant amb l’especulació financera, els paradisos fiscals i el frau. Perquè hi ha la possibilitat d’acabar amb la pobresa, les desigualtats, l’atur i la precarietat si les coses es fan d’una altra manera.

Un altre aspecte és tot el què té a veure amb l’ecologia com a futur, perquè hi ha un model econòmic sostenible capaç de protegir el medi ambient, lluitant contra el canvi climàtic i tots els perills que representa per a la salut, l’alimentació; en definitiva, el futur de les següents generacions.

Certament dins la UE hi ha la possibilitat de generar una democràcia més participativa, amb decisions comunes a tot allò que ens afecta a tota la població, amb transparència i, està clar, que és a Europa on podem buscar aliances perquè tinguem el Dret a Decidir la nostra relació amb España.

Encara que l’he deixat pel final, per a mi no és menys important la defensa dels drets de les dones. Amb un govern de l’Estat com el que ara tenim, ens cal que les directives europees impedeixen generar involucions amb els drets assolits. Hi ha un llarg camí per erradicar la violència masclista aquí i arreu, en la pròpia campanya hem pogut comprovar com encara hi ha homes que viuen a les cavernes, per això hem de combatre qualsevol discriminació.

Per això, igual com he estat fent campanya durant les darreres dues setmanes,  fins el darrer moment, diré que cal anar a votar pels nostres nostres i la nostra dignitat!

Per què aniré a votar el 25 de maig?

Força gent m’atura al carrer o bé mentre estic a la paradeta d’ICV-EUiA, per dir-me que no pensa anar a votar perquè això no serveix per a res, o que de tota manera, surti el què surti, els de sempre faran el què vulguin. Així que, just a meitat de campanya per a les eleccions europees, he volgut fer una reflexió sobre el per què jo aniré a votar.

En primer lloc perquè sóc europeïsta, crec amb la unió dels països per aconseguir un món millor per a tothom, sense fronteres i sense diferències de països rics i pobres.

Crec en la Unió Europea construïda amb la base de la Revolució Francesa “lliertat, igualtat i fraternitat”, amb l’eliminació del fascisme després de la Segona Guerra Mundial i amb els moviments socials i la lluita dels treballadors i treballadores per un Estat del Benestar.

Però tot això és el que ara s’està posat en risc. Ho podem veure a França on en les darreres eleccions municipals l’abstenció ha beneficiat els partits de dreta; més encara, al partit xenòfog i ultradretà de Marine Le Pen. Ho podem veure també amb les polítiques d’austeritat que es desenvolupen els grups parlamentaris als que estan adscrits el PP i el PSOE, amb la presidència de la Comissió Europea de José Manuel Durao Barroso i la vice-presidència de Joaquín Almunia

Jo penso que la majoria de gent que no vol anar a votar és per desconeixement, perquè pensen que allò que es decideix a Europa no li afecta a la seva vida quotidiana, també hi ha manca de confiança, en el sentit de què es pugui canviar alguna cosa. Hi ha gent que no dóna valor al seu vot perquè al cap i a la fi som milions de votants i no influirà res i, finalment, crec que una altra raó és pensar que els nostres candidats o candidates no tindran prou representativitat i, per tant, no podran defensar allò pel qual hem votat.

El que jo penso, en alguns aspectes, és tot el contrari. En primer lloc no som conscients, ni als governs que tenim tampoc els interessa que ho siguem, de la gran quantitat d’aspectes que la legislació europea ens pot afavorir.

D’altra banda perquè és un sufragi universal entre totes les persones majors d’edat que vivim a Europa (hi ha problemes amb les persones migrades de països de fora de la UE).

España és circumscripció única, és a dir, que els 54 escons que ens corresponen en el parlament democràtic més gran del món, s’obtenen amb tots els vots que valen igual, els de Sevilla, Madrid o La Seu d’Urgell. Això no passa en les altres eleccions que tenim al nostre país, excepte les municipals és clar, perquè a les eleccions autonòmiques aconseguir un diputat o diputada per Barcelona o l’Àrea Metropolitana representa obtenir milers de vots, res a veure en aconseguir-ne a Lleida o a Girona. I quan són eleccions al Congrés d’España ens passa el mateix, no valen igual els vots de Burgos o Segovia que els de Barcelona, ja que cada província ha de tenir el seu nombre d’escons.

La representativitat i el fet de poder aconseguir allò pel qual has decidit el teu vot a un o altre partit, crec que a Europa es pot tenir més confiança en assolir els objectius, ja que els teus o teves representants s’uniran a Europa a les formacions polítiques d’altres països i podran fer més força.

Realment penso que s’ha d’anar a votar i que la gent que proposa l’abstenció està molt equivocada.

Certament es té tot el dret a pensar que les institucions, tal i com estan organitzades, no tenen un bon funcionament i s’han de canviar. Però ara és el què tenim i ara estan en mans de qui ens escanya i ens roba els drets, salvant els bancs i el poder i no a les persones. El què hem d’aconseguir és arribar a les institucions amb força i, utilitzant aquesta eina pel profit de la gent, modificar allò que calgui.

Des de dins podem canviar les coses, des de fora només ens queda la queixa mentre patim als poderosos.

Si vols saber més coses aquí hi ha respostes!

Putes o desesperades

Llegint l’entrada “Putas por defecto social” del blog de PERIODISTAS FRUSTADAS, he pensat que la bloguera ha fet una bona exposició sobre el pensament masclista que tenen molts homes de creure que un grup de dones que van soles, a una discoteca o a un bar, estan a la seva disposició d’una manera o un altra.

La bloguera presenta un grup de noies, més aviat joves, solteres, que vesteixen com volen i actuen amb total llibertat. Automàticament generen comentaris d’homes que les consideren putes, presuposant que la seva manera de vestir i actuar implica una llibertat sexual que les converteix en dones fàcils i accessibles. Aquesta “provocació” justifica qualsevol acció com comentaris grollers o tocaments, com he vist en alguna ocasió.

Però jo he volgut comentar la visió des d’una perspectiva de dona més gran, de 50 ó més anys; que sortim amb les amigues, ja estiguem casades, solteres, separades, amb parella o sense; que sortim a ballar, a celebrar qualsevol esdeveniment. Aquí la influència de com anem vestides no té tanta importància però sí la nostra actitud que, automàticament, els grups d’homes, joves o grans, interpreten com a “dones desesperades buscant rotllo”. Amb la qual cosa, es “veuen en la necessitat ” d’enganxar-se i dir-te bajanades.

“Putes o desesperades” són els qualificatius a les dones lliures. Sembla que no hi ha manera que molts homes no siguin capaços d’establir relacions d’igualtat. Ni són els poderosos que es creuen amb drets sobre les dones, ni són els salvadors de les dones soles.

Una forma més de la violència contra les dones que hem de soportar, fins i tot, anant de festa!

BCN World

Quina pena!

En els darrers dies ja es sentia a la Cambra de Comerç de Tarragona amb el seu president, Albert Abelló al davant, defensant les excel·lències de la instal·lació del BCN World. Avui ha sortit la notícia que CiU i PSC s’han posat d’acord per afavorir el projecte.

Quan va haver la moguda d’Eurovegas jo ja em vaig posicionar en contra sobretot pel que suposava d’atac al territori del Baix Llobregat, però també per altres motius. Ara, molts d’aquests motius es repeteixen.

Sobretot la qüestió de fiscalitat. En un moment en què estem patint tantes retallades, que CiU-ERC no deixen de dir cada dia que tot és culpa de Madrid que no envia els diners, resulta que ens podem permetre que enlloc de pagar el 55% d’impostos, que és la taxa establerta per a les empreses del joc, BCN World només pagarà el 10%, UN 45% MENYS!!!!!

Quina classe de magnífic acord és aquest? El nostre país s´ho pot permetre?

Ja s’ha dit que al voltant d’aquests tipus de projectes “d’oci familiar” es genera prostitució, deliqüència, tràfic de drogues, addicció al joc…. Qui pagarà l’augment de la seguretat, les accions socials i sanitàries per combatre les drogodependències i les ludopatíes? Amb el 10% dels impostos?

La promesa de milers de llocs de treball atraurà a persones d’arreu que en aquests moments està en condicions de molta necessitat. Les poblacions veïnes tenen capacitat per absorvir a tota aquesta gent que, malauradament, no tota tindrà feina?. Té la Generalitat previst d’on traurà els diners per donar suport als Ajuntaments afectats.

No tot són flors i violes com ens volen vendre. A l’empresariat li pot semblar la possibilitat de guanyar molt, però a la classe treballadora, als de sempre, només els espera treball precari i pocs drets; pregunteu a les persones que treballen a Port Aventura.

Tan de bo estigui totalment equivocada i d’aquí a uns anys BCN World sigui un lloc magnífic.