Aquestes dues paraules resumeixen els horaris de menjar dels bebés, segons l’actual “moda” i “prescripció” dels i les pediatres.
M’explico: De sempre les criatures han mamat o han pres el biberó seguint “un horari”; evidentment un horari no totalment estricte, però sí un ordre entre menjada i menjada. Generalment, cada 3 hores aproximadament, seguint el ritme de la criatura i la seva gana, mantenint una certa rutina. És cert que cada mare va coneixent de mica en mica a la seva criatura i sap si cal avançar-li la “toma” o bé deixar que plori una mica, despertar-la o bé deixar-la dormir una mica més.
Doncs tot això ja és història. Les mares que vam fer-ho així, sembla que ens vam equivocar del tot, perquè ara les instruccions són “a demanda” que vol dir que la mare, en tot moment, ha de donar-li el pit només que la criatura digui AH! No hi ha horari, no hi ha espera, no ha de plorar gens, no importa si menja poc o molt, menjar a qualsevol moment i a qualsevol hora. Això és la lactància materna a demanda.
La reflexió que jo em faig pel que estic veient amb les mares joves que conec és la dependència amb la criatura. Mentre estan alletant no poden separar-se ni un instant de la criatura a extrems que em sorprenen i considero que el paper mare està anul·lant el concepte dona, perquè ser mare no està renyit amb ser dona.
Quan una mare està alletant al seu fill o filla no deixa de ser una persona amb vida pròpia, amb temps personal (poc), amb temps per a la seva parella (poquet) i amb temps per a relacionar-se (quasi res) però amb la situació “a demanda” aquest temps escàs es converteix en nul.
M’expliquen que no poden dutxar-se, que quasi bé no dormen i si ho fan és perquè dormen amb la criatura al llit, que no surten enlloc o que només van a casa de la família, que les amistats són les que van a casa seva. Si surten les pots veure donant el pit a un banc o a un bar.
Les mares que s’han de reincorporar a la feina pensen en treure’s la llet per poder-la guardar i que li puguin donar a la criatura. Les que no treballen, avui en dia malauradament hi ha moltes, doncs mantenen l’alletament més enllà de l’any o fins i tot més temps.
Preguntes que em faig: A qui beneficia aquesta dependència mare-criatura? És bo per a la relació de parella aquesta dependència? Quin paper té el pare en l’alimentació de la criatura? Qui mira per la salut de la mare, per la seva esquena, pels seus ossos? Estèticament el seu pit com quedarà després de mesos i mesos d’alletament? (ja s’operaran després) .
Crec que s’està exagerant perquè la mare acaba vivint la tirania del seu bebé, sense vida pròpia i la impliació del pare no és, ni de bon tros, la mateixa, tot i que també en pateix les conseqüències.
Elena Embuena 