INICIATIVA OBERTA

Amb aquest lema ha començat tot el procés que enguany es durà a terme per a la realització, el mes de novembre, de l’Assemblea Nacional d’ICV.

Davant d’un auditori ple de gom a gom se’ns van exposar els  objectius clau:

1.- Ser l’alternativa capaç de confrontar la dreta. En aquests moments ICV amb coalició amb EUiA està fent una forta oposició tan al Parlament de Catalunya com el Congrés a Madrid. És l’única força d’esquerres que realment té un discurs contundent i coherent a totes les institucions. Cal que la ciutadania ens percebi no només com una força política per fer oposició, sinó com una alternativa de govern davant del model de la dreta.

2.- Ampliar les fronteres socials  amb una organització més forta. Això només serà possible si tenim la capacitat d’estar on hi ha els moviments socials i que aquests s’apropin a la nostra organització perquè compartim les idees, els valors, els interessos…

3.- Recuperar la política. En moments en què s’està qüestionant de què serveix la polític és quan més es fa necessari fer adonar que tot allò que la quotidianitat té de política, amb el valor de fer o deixar de fer  que determina el model que ens imposen.

I també se’ns van explicar com funcionarà tot el procés pre-assambleari, amb la intenció de fer-ho recollint les aportacions de la militància i la gent propera a ICV per elaborar els documents i no com s’havia fet fins ara.

Després va haver la intervenció de tres ponents que ens van fer reflexionar.

Ismael Blanco, Doctor en Ciències Polítiques de la UAB, va obrir la seva ponència reflexionant sobre la crisi de la democràcia i de la vella política i que, mentre la societat va adquirint nove formes, la política té resistència al canvi i ens parla que és una crisi de funcionalitat perquè la gent no percep que doni respostes eficaces als problemes i una crisi de legitimitat a causa de les corrupcions.

Segons ell, bona part dels partits i sindicats defensen aferrissadament coses que no funcionen i cal la construcció d’una posició alternativa que superi el resistencialisme; perquè defensant alguns dels valors de l’esquerra, de sempre, potser no és la millor manera de donar una alternativa plural al neoliberalisme.

Intentaré resumir les seves propostes, tot i que no sé si estan prou ben recollides.

L’esquerra defensa els drets socials però potser cal plantejar-se si l’Estat del Benestar és l’única opció o s’ha de buscar el potencial d’una Gran Societat.

L’esquerra defensa el sector públic però és cert que determinades pràctiques del sector públic no són defensables i és possible promoure un espai comú perquè es comparteixi el sector públic i el sector privat.

L’esquerra defensa les institucions democràtiques però cal entendre que a Europa les lògiques polítiques poden ser unes altres,

L’esquerra defensa la participació quan és possible que existeixin altres canals de participació perquè les relacions de poder genera altres processos.

La Marina Subirats, Catedràtica Emèrita de Sociologia de la UAB, ens va parlar d’algunes conclusions de la seva darrera investigació sobre l’existència de les classes socials. Com sembla que la gent ja no considera aquest concepte i si es pregunta, pràcticament tothom contesta que es considera de classe mitjana, perquè sempre es considera que hi ha algú per sobre i per sota, sembla que ja ningú és de classe treballadora.

Ens ha explicat com a partir de la Segona Guerra Mundial i fins els anys 90, tot i existir “rics i probres”, disminueixen considerablement les diferències; encara que els rics es fan molt més rics, la classe treballadora té accés a la sanitat, a l’educació, els pobles i ciutats milloren els seus espais i els serveis…

A l’actualitat hi ha un 1% de gent que pertany a la “classe alta”, que no té res a veure en el concepte de burgesia o de família amb riquesa, ja que no es basa en la propietat. Són més aviat alts càrrecs que tenen tot el poder en les grans empreses i en el món de les finances, no en coneixem ni el nom. És una classe molt perillosa per diversos motius: no està vinculada al territori i no té fronteres, és molt depradadora, sense principis morals i actua amb tota impunitat.

Realment la” classe mitjana” representa un 40% i en la seva majoria són professionals o empresaris que tenen algunes persones assalariades o bé el grup que ocupa càrrecs públics amb cert poder i influència.

La resta, prop del 60%, és “classe treballadora”, un 25% són treballadors i treballadores en actiu, un 26% són jubilats, amb menys recursos econòmics, majoria dones, nivell educatius baix… i la resta immigrants.

Malauradament el temps no va permetre poder escoltar totes conclusions, però va ser molt didàctica com és habitual en la Marina Subirats.

Per acabar, va intervenir l’Enric Tello, catedràtic d’Història i Economia i que ens va fer reflexionar molt i pensar molt sobre tot el què mou el motor econòmic en aquests moments i fins quan això serà possible tenint en compte els límits energètics i l’encariment progressiu. La proposta és el Green New Deal (Pacte Social Verd) com alternativa i programa de canvi a partir d’una macroeconomia verda. És necessari transformar la crisi cap a un altre tipus d’activitat econòmica, més social, com és el cooperativisme.

Molt interessants les 3 ponències i, després els tallers que es van fer amb els 4 eixos de treball: alternatives a les retallades, al model neoliberal, al nacionalisme conservador i a la nova cultura política.

Una bona jornada de treball que ens ha donat feina per continuar treballant!!!!

 

 

Adéu Caixes!!!!

Ja fa temps que van maldades, algunes Caixes van desaparèixer o van ser de seguida xuclades per altres entitats bancàries. En el darrer any hi ha hagut Caixes que es van començar a ajuntar per poder trampejar la crisi, però malgrat les injeccions de diners, finalment han caigut atrapades en les mandíbules dels taurons.

Jo, que entenc bastant poc, per no dir gens, les qüestions financeres, aquests dies he estat escoltant notícies i llegint per internet què passa amb les Caixes i els Bancs. Quines diferències hi ha? Per què no és bo que les Caixes es converteixin en Bancs? I, en definitiva, en què ens afecta?

Sembla que la gran diferència és el fet de què els Bancs tenen “amo”; és a dir, són una societat anònima amb accionistes que tenen com a objectiu “fer diners” per tal de poder-se repartir beneficis, mentre que les Caixes estan vinculades a un territori i a un projecte que té a veure amb una obra social; això vol dir que, evidentment, han de tenir beneficis i una economia sanejada, amb una reinversió important, però sempre amb l’objectiu social.

Hi ha hagut altres diferències sobretot amb el tipus de productes que podien oferir, la normativa a complir pel que fa a les oficines, etc. Però tot això, amb el procés de desregularització i de liberalització, ha desaparegut i ha generat una lliure competència.

D’aquesta manera, les Caixes, arrelades als diferents territoris han volgut créixer pensant en grans beneficis, estirant més el braç que la màniga, i s’han estrellat. Jo crec, bàsicament, perquè han tingut una estructura desmesurada i unes persones dirigents que ho han fet molt malament.

L’altre dia a la ràdio sentia que encara hi ha alguna Caixa que no ha perdut el Nord, com és la Caixa de Pollença, a l’Illa de Mallorca, que manté la seva Fundació i el model que li és propi amb una adequada resistència en el món financer, o la Caixa d’Ontinyent. Ambdues entitats centenàries es mantenen lluny de les fusions.

Sort que hi ha qui demostra que una altra món és possible i que no caduca el model sinó que és l’ambició i la competència del capitalisme salvatge el què fa trontollar l’economia.

Anàlisi dels Serveis Socials Municipals

Cada anys pel febrer, la Diputació de Barcelona celebra la Jornada de retorn de les dades obtingudes de l’anàlisi dels Serveis Socials Municipals d’aquells ajuntaments que participem en el Cercles de Comparació.

A final del mes passat es va fer la Jornada de la desena edició, que corresponia a les dades del 2010. Certament queda una mica desfasat, tenint en compte que els darrers anys tot ha canviat molt, però no hi ha manera de poder-ho fer més ràpidament.

Ara, tot just estem acabant de recollir les dades corresponents al 2011, que s’han de lliurar a la Generalitat abans del 31 de març, després totes aquestes dades es posaran en comú amb la resta dels 55 ajuntaments que en aquests moments estan participant en els Cercles de Comparació i, quan s’hagin fet tots els tallers de treball, es podrà fer l’anàlisi de resultats, que es publiquen a primers de l’any següent, o sigui el 2013; per tant sembla que sempre portem un any de retard.

Sortosament s’acompleixen 10 d’anys de Cercles i això fa que ja es tinguin dades de força temps i es puguin observar aquells aspectes que han anat canviant i com s’han anat aplicant aspectes de millora en els serveis socials dels diferents ajuntaments.

Tot i que des del Departament d’Acció Social anem a recollir els nostres resultats, també ens fan una visió general de tots els altres Cercles de Comparació (Esports, Policia, Biblioteques, Escoles de Música, Escoles Bressol, Servei d’Ocupació….)

Respecte dels indicadors transversals la despesa per habitant en concepte de Serveis Socials és de 46,2€ per any, mentre la Policia és de 78 € o en Esports els ajuntaments gasten de mitjana 51,2 € i el finançament procedeix de mitjana un 53% dels propis recursos.

El tema dels efectes de la crisi sobre els Serveis Socials va ser un dels punts més importants en les intervencions. Com, a partir del segon semestre del 2008, els serveis socials s’han adaptat perquè els ajuntaments han patit una baixada impotant dels ingressos i, en canvi, han hagut de fer front a noves necessitats socials.

Hi ha uns indicadors de crisi relacionats amb les persones usuàries que tenen a veure amb, per exemple, el nombre de denúncies de trànsit que han baixat de 415 (2008) a 353 (2010) per cada 1.000 habitants i com també ha disminuït considerablement el consum de gasolina. Un altre indicador ha estat la disminució de residus, mentre el 2008 es recollien 344 kg per habitant i any, al 2010 només s’han recollit 304 kg.

Pel que fa als indicadors relacionats amb els serveis s’ha de destacar que la demanda als Serveis d’Ocupació Municipal s’ha incrementat en un 77% i el nombre de persones usuàries del Serveis Socials Bàsics és d’un 42% més alt. Una dada que important és el nombre de persones que reben la Renda Mínima per cada 1.000 habitants, que el 2008 eren 6,6, el 2009 van pujar a 10 persones i el 2010 han estat 13,7 (aquesta és una dada que s’observarà més alta pel 2011)

A nivell cultural hi ha dos indicadors que donen una visió clara d’aquesta situació de crisi. Així, mentre el nombre de persones assistents als teatres ha baixat de 291 (2008) a 256 (2010) per cada 1.000 habitants; la població que fa servir el prèstec de biblioteques ha passat de l’11,8 % al 13,3 %

Hi ha, lògicament, uns indicadors de resposta a la crisi que tenen a veure en diferents aspectes. S’ha reduït la recollida selectiva de residus en un 5% per estalviar costos i molts ajuntaments han fet un esforç per reduir la despesa en enllumenat públic o en les fires comercials. Per contra, hi ha hagut increment d’ajuts en el servei de menjador i en les Escoles Bressol.

En definitiva el què ha passat en els darrers 10 anys es podria resumir en:

2001 – Els Serveis Socials no són universals i van dirigits i estan atenent a col·lectius molt concrets. Tenen un paper secundari en els recusos municipals i poca visibilitat.

2008 – Els Serveis Socials agafen més relleu gràcies a la Llei de autonomia Personal i d’Atenció a la Dependència (LAPAD) i posteriorment la Llei de Serveis Socials a Catalunya, amb la qual cosa apareix la universalitat. Les organitzacions han de ser més flexibles amb nous models de gestió i amb la incorporació de nous perfils professionals per poder donar resposta a l’increment d’intervencions. Abasta tota la ciutadania com4t pilar de l’Estat del Benestar.

2010 – Els Serveis Socials són universals, protagonistes i visibles. Hi ha un augment important de les persones usuàries, un canvi dels perfils i  un increment de les necessitats, sobretot materials. Les organitzacions han sofert una millora de la planificació dels seguiment i l’avaluació dels serveis mitjançant indicadors, objectius i plans d’actuació.

Després de totes aquestes dades la Jornada va acabar amb la presentació de dues bones pràctiques presentades per dos ajuntaments i la Conferència final per part del Sr. Enrique Sacanell, que us deixo el contacte perquè conegueu una mica el seu discurs.

Dia Internacional de les Dones 2012

Dijous volia escriure aquesta entrada perquè coincidís amb el 8 de març, però em va ser impossible i ahir vaig fer l’esborrany pràcticament 5 minuts abans d’estar vestida i arreglada per marxar cap el sopar de les dones.

Volia ser ràpida i, simplement, enganxar-vos el discurs que vaig fer en l’acte central, però ni per això vaig tenir una mica de temps, així que d’avui no passa.

Us poso el discurs tal com el vaig escriure, tot i que sempre no és exactament igual el què dius perquè jo sempre me’l preparo escrit, per si de cas, però després no el llegeixo directament.

Bona tarda a tothom, la benvinguda a l‘acte central del Dia Internacional de les Dones.

Permeteu-me que comenci explicant per què avui som aquí.

Des de l’inici de la revolució industrial molta població femenina es va incorporar al treball assalariat, al treball fora de la llar. Les precàries i difícils condicions de treball industrial van provocar, des de mitjans del segle XIX, fa més de 150 anys, l’aparició de moviments de dones que reivindicaven millors condicions laborals: la reducció de la jornada, la limitació de l’edat de treball de les criatures, la prohibició de l’horari nocturn per a les dones pel que representava de perill, sobretot en el període d’embaràs, la compensació econòmica per accidents laborals i les mesures per prevenir-los…

A Catalunya també tenim un exemple d’aquests moviments de dones amb la vaga de 3.500 treballadores del sector tèxtil d’Igualada que, el 1881, demanaven millors condicions de treball.

Així, l’origen de la commemoració d’un Dia Internacional de la Dona Treballadora té a veure amb diferents fets de la història:

– la vaga de les obreres tèxtils nord-americanes de 1857,

– el 1908 hi ha haver el moviment sufragista amb la reivindicació del vot femení – va tenir molta importància la II Conferència Internacional de Dones Socialistes el 1910

 – i molt especialment l’incendi d’una fàbrica a Nova York l’any 1911 on van morir més de 140 obreres

El Dia Internacional de les Dones, doncs, es va començar a celebrar la darrera setmana de febrer o la primera quinzena de març.

Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, així com les dones havien reivindicat drets laborals i el vot, la pau es convertí en la reivindicació del Dia Internacional de les Dones. I el 8 de març de 1917 les dones russes, com a reacció als 2 milions de russos morts, van sortir al carrer en demanda d’aliments i per la pau.

A partir d’aquest moment, el Dia Internacional de les Dones va quedar fixat en la data del 8 de març que avui commemorem.

Ja ho veieu: reivindicació de millors condicions de treball, reivindicació de millors condicions de vida, de drets polítics, manifestacions en favor de la pau, són alguns dels temes que es troben en l’origen de la celebració del dia 8 de març com a Dia Internacional de les Dones.

I avui estem aquí fent una festa i, a la vegada, reivindicant entre d’altres coses la coresponsabilitat. La coresponsabilitat, que significa cooperació i solidaritat en la cura de la vida, les dones i els homes treballant conjuntament per la igualtat.

En alguns moments sembla que no hagi passat el temps Sembla que tornem a situacions del segle XIX, perquè malgrat les dones han sortit de casa per treballar, els homes no han entrat, no han assumit part de les tasques de la casa; amb la qual cosa les dones continuem sent responsables, com ho hem estat durant més de 100 anys, del treball de cura de les persones, criatures o gent gran, i també de totes les activitats domèstiques (la neteja de la llar, la compra, la bogada…) Sembla que hi ha qui pensa que la roba entra sola a la rentadora i apareix neta i planxada dins l’armari.

Sabem que hi ha alguns aspectes que estan canviant en les famílies, sobretot en les més joves, i aquest és el camí que reivindiquem avui aquí. Perquè aquests avenços estan en perill

 En uns moments en què la crisi econòmica està portant a unes retallades en els drets socials i en els drets laborals és quan les dones més hem de reivindicar els nostres drets.

 

Perquè, si no fem res, les dones tornem a ser les més afectades, les que carreguem sobre l’esquena la doble jornada, dins i fora de la llar. Les dones de la família, les mares, les àvies, són les que han de fer-se càrrec de la gent amb dependència, gent grant o criatures; a més del treball domèstic.

 Per què diem que les retallades afecten especialment les dones?

 Afecten perquè quan es retalla el finançament a les llars d’infants estan condicionant les parelles joves a escollir qui té cura dels infants i solen ser les mares les que es queden a casa perquè el seu salari és un 16 % més baix, o les àvies.

 Les retallades afecten especialment les dones perquè quan es limiten les prestacions per a atendre a les persones amb dependència, s’obliga a la família a atendre més aquestes persones i són, la majoria, les dones de la família les que ho fan.

 Les dones estan majoritàriament ocupades en els sectors públics: ensenyament (majoria de mestres), sanitat (infermeres), serveis socials (treballadores socials), en general tot el què té a veure amb l’atenció a les persones són sectors més feminitzats i són els que estan patint més regulacions.

 I diem sobretot que les retallades afecten les dones perquè quan es fa una reforma laboral que comporta augment d’horaris de treball, disminució del salari i, en definitiva, més precarietat; les dones es veuen obligades a agafar els contractes temporals i a temps parcial per poder fer-se càrrec de les obligacions familiars i això, en el present significa sous més baixos, però en el futur, comporta que les dones tenen menys prestacions d’atur i les pensions més baixes. Per tant, les dones són, en general, més pobres i amb més risc d’exclusió.

 Ja veieu tenim molts motius per reivindicar. Les dones hem de seguir lluitant pels nostres drets, com ho han fet les dones en tots els temps, perquè allò que s’aconsegueix per a les dones beneficia les dones i a la vegada beneficia els homes i a tota la societat.

Gràcies per voler compartir amb nosaltres aquest dia i  la lluita continua.

 FELIÇ 8 DE MARÇ!!!

Sopar amb la Laia Ortiz

ICV Sant Joan Despí organitza cada dos o tres mesos un sopar-col·loqui sobre temes de política general del moment i dels posicionaments que té la nostra organització. Aquests sopars-col·loqui tenen tres objectius principals: Crear un espai de formació en diferents temes, generar debat i reflexió política i, com no, disposar d’un moment de compartir un temps agradable amb la gent adherida o simpatitzant amb Iniciativa, tot i que de vegades venen altres persones que poden tenir interès en el tema o bé en la persona ponent.

Aquest dijous passat, 1 de març, vam convidar la Laia Ortiz, perquè ens exposés quina és la situació política a Madrid des d’aquesta nova legislatura on ella està com a Diputada de la coalició ICV-EUiA.

Va ser molt clara i contundent en la seva intervenció: “Al Congrés estan passant moltes coses i amb molt poc temps”

I l’explicació d’això es el nivell d’intensitat de Reals Decretos Ley que s’han fet des del 30 de desembre passat, que és un instrument que no s’havia utilitzat tant perquè es fa de manera sumament ràpida, amb una setmana, i s’aprova sense debat, sense les aportacions de tots els grups, etc.

Aquests Decrets han estat els següents:

• Real Decreto Ley 20/2011 que determina mesures urgents per corregir el dèficit públic i afecta a totes les administracions. Comporta: la congelació de les retribucions en el sector públic, la paralització de la convocatòria d’oposicions; impedir que es consoliden llocs de treball temporal, evitar noves contractacions sense poder substituir ningú ni per baixa ni per jubilació. A més, suposo la vulneració de l’autonomia de l’administació local quan obliga a la pujada de l’IBI que afecta a molts ajuntaments.

• Real Decret 1/2012 que elimina els incentius econòmics per a la instal·lació d’aprovitament de fonts d’energies renovables. Això equival a fer enrere els 100.000 llocs de treball que el sector estava generant, amb tota la innovació que representa; més en el cas de l’Estat espanyol que necessitem importar tota l’energia (petroli, gas, urani) i, en canvi, podem, amb les energies netes millorar, la balança de les importacions i exportacions i lluitar contra el canvi climàtic. És increïble que respecte del Medi Ambient ja han parlat una altra vegada del Pla Hidrològic Nacional, sortosament no hi ha diners per embarcar-se en grans infraestructures i també apareixen veus de modificacions en la Ley de Costas, que si tal com està han pogut destrossar tot el litoral del País Valencià i Múrcia, què pretendran fer?

• Real Decreto Ley 2/2012 de sanejament del sector financer, on el que més s’ha fet difusió és al topall dels salaris dels directius, però en realitat hi ha molts altres aspectes que es refereixen a la restructuració de bancs i caixes i, sobretot, dels ajuts de 6.000 milions d’euros a les entitats financeres.

• Real Decreto Ley 3/2012 de mesures urgents per a la reforma del mercat laboral i l’augment de l’IRPF, aspectes que estan generant molt de debat i mobilitzacions socials.

Com es pot veure són temes fonamentals del model d’Estat perquè aborden el model energètic, la regulació del món del treball i l’organització financera.

I tot això es pot fer així perquè estem en un govern de dretes a Catalunya, a Espanya i a Europa. Ens estant venent que estem en un marc sense cap altra alternativa; han tingut molta capacitat de crear en l’imaginari col·lectiu, amb l’ajut dels mitjans de comunicació, que “no queda altre remei” , i  estan generant la sensació de “por” que paralitza alguns sectors de població per la seva situació real, però també a d’altres que no haurien de sentir-ne.

Tot s’argumenta amb que el sector públic és el culpable del dèficit i per això es redueix, cosa que va augmentant les desigualtats.

Tenim uns grans reptes perquè hem d’estar al costat de la gent, amb el què li està passant, acompanyant a aquelles persones que estan patint. Estant en les mobilitzacions, en els espais on hi ha debat i donant el nostre saber fer. Perquè hi ha el risc de la involució democràtica i això comporta l’eliminació dels drets civils bàsics i de la llibertat.

Donat que era el primer dia de març i comencen tots els actes de celebració del Dia Internacional de les Dones, la Laia va fer menció especial a com molts d’aquests decrets estan atacant directament les dones i com aquestes decisions tenen un impacte brutal de gènere.

Després de la seva intervenció van haver diferents aportacions relacionades amb: el paper dels socialistes europeus que no estan fent ni oposició, ni propostes, ni alternatives a les polítiques de dretes. Com estem davant d’un canvi d’Era perquè la limitació dels recursos es va notant i cal que hi hagi un posicionament respecte de com l’automatització de la indústria necessita una despesa molt important d’energia i expulsa a gent del treball. El fet que algunes de les mobilitzacions, com el 15M o d’altres, estan atacant les formacions polítiques i sindicals, i com s’hauran de buscar els espais per lluitar contra el vertader enemic.

Una nit molt aprofitada i interessant. Gràcies Laia i fins la propera.

Intervencions al Consell de Salut

Després de les explicacions que ens varen donar, hi va haver algunes intervencions, sobretot relacionades amb les retallades.

Ens van dir que el 2011 havia hagut una retallada del 10%, el que havia significat 9,5 milions menys i que això s’havia aconseguit de diverses maneres:

– Renegociant a la baixa els diferents contractes amb proveïdors (neteja, medicaments, …)

– Finalització de contractes temporals que s’havien fet a final del 2010 per poder cobrir una major activitat i que després ja no es van renovar.

– Convertir el funcionament dels dos Hospitals, el de Sant Joan Despí i el de L’Hospitalet, com si fossin un de sol dividit en dos edificis, amb moviment de personal segons les necessitats.

Pel que fa el 2012 no hi ha prevista cap impacte perquè “en principi” no es preveu cap ajust ni cap retallada.

Pel que fa als problemes informàtics sabem que s’ha de millorar i, de fet, ja s’ha aconseguit un sistema de seguretat perquè quan es “penja” no s’hagi de fer tot el procés una altra vegada perquè hi ha gent que es queixava que era molt lent.

La meva intervenció era per agrair l’esforç que es fa per anar millorant en la gestió i que la imaginació i la creativitat vagin dirigides a cercar l’eficàcia i l’eficiència però que també es fessin conscients del creixiement de les demandes als Serveis Socials Municipals.

Perquè si es limita els temps d’estada a l’Hospital per tal d’alliberar llits; si les persones en sitaució terminal tornen a casa o bé si s’allarguen molt les llistes d’espera en les intervencions, això representa l’empitjorament de la salut general i de la capacitat d’autonomia personal de molta gent que, genera una demanda de suport per realitzar les tasques bàsiques de la vida quotidiana, amb la conseqüent pressió sobre els Serveis Socials que ha d’abocar més recursos econòmics i humans.

Amb la qual cosa, certament Sanitat-Generalitat redueix costos, però és l’administració local qui els ha d’assumir; per tant, no es pot pensar que s’estalvien diners perquè cal donar l’atenció a qui ho necessita.

En la darrera intervenció es va transmetre la queixa que el telèfon de la giunecòloga no el contesten i es va dir que és un servei independent a la resta del CAP. Es demana que es pugui sol·licitar la visita a través d’internet.

KH7

L’altre dia vaig veure al 3-24 el reportatge i l’entrevista que li feien a Josep Maria Lloreda, propietari de l’empresa que fabrica el KH7 i vaig tenir ganes d’escriure en el meu bloc sobre aquesta “bona pràctica empresarial”.

Primer he buscat la seva pàgina web i m’ha semblat increïble, perquè és de fàcil accés a tota la informació. Després he anat esbrinant tot un munt de coses com el fet que és una empresa que patrocina activitats esportives, des de fa un munt d’anys el club de handbol de Granollers o d’altres competicions del món del motor com el darrer Dakar Argentina-Xile-Perú.

Escoltant l’entrevista, les idees a destacar són:

– El 10 % del personal de l’empresa es dedica a investigació. Està clar que només mirant endavant, millorant els productes que es comercialitzen i  cercant-ne de nous és com es pot ser competitius en el mercat.

– La publicitat és imprescindible, encara que sembli un “forat negre”, si no hi ets, si no tens visibilitat, desapareixes de la memòria. A més, han fet una aposta publicitària, amb el director Bigas Luna, que presenta una manera diferent els productes de neteja i que, lògicament, ha tingut les seves crítiques.

– I si la comunicació externa és important, també ho és la comunicació interna. Fer partíceps a les persones que treballen a l’empresa dels projectes i dels resultats, valorant el treball en equip i cercant un espai de convivència.

– El seu afrontament davant la crisi ha estat motiu d’estudi i de reflexió a nivell universitari perquè, com a bon empresari, en el moment que la situació comença a empitjorar, reinverteix els estalvis i els beneficis obtinguts i contracta més personal. Professionals que han fet les anàlisis corresponents per tal de reduir els costos, d’augmentar la rapidesa en la distribució, d’eliminar d’estocs,…; en definitiva, amb generat noves eines per millorar l’eficàcia de l’empresa i això els ha permès créixer en uns moments on d’altres empreses han de tancar.

Felicitats i gràcies.

Aquests són els empresaris catalans que volem: que inverteixen en el territori i no deslocalitzen pensant amb més alts beneficis; que reinverteixen allò que ha representat uns guanys per aconseguir generar riquesa industrial, social, personal; que afronten la crisi amb nous reptes i confiant amb els treballadors i treballadores.

#EurovegasNoThanks

Amb aquesta etiqueta molta gent ha donat la seva opinió al twitter sobre el Projecte d’Eurovegas; evidentment, en contra.

A mitjans d’aquest van aparèixer les primeres informacions que el magnat nord-americà Sheldon Adelson estava a punt de decidir si Eurovegas s’ubicaria a Madrid o a Barcelona. A partir d’aquí comencen a sortir notícies que, si és Barcelona la ciutat escollida, el govern de la Generalitat oferia 150 hectàrees de terreny del Baix Llobregat i en concret ala zona des de El Prat, Gavá i Viladecans.

Immediatament, l’alcalde de El Prat, en Lluís Tejedor d’ICV deixa molt clara la seva posició respecte d’aquest complexe de casinos i ICV del Baix Llobregat planteja el rebuig a un model turístic que  aportarà a la comarca més perjudicis que beneficis.

Las Vegas, a Nevada, és una ciutat al mig del no res, construïda en una zona desèrtica on només hi ha casinos, centres de joc, hotels… i només hi viuen aquells que hi treballen; en general llatinoamericans.

És coneguda com laSin City(Ciutat del pecat) perquè el joc, les apostes, les begudes alcohòliques i la prostitució estan dins de la legalitat amb poc límits.

Això és el què volem a Catalunya? Aquest tipus d’impuls econòmic és el que necessita el Baix Llobregat?. Són aquests els llocs de treball que han de fer-nos sortir de la crisi?

#EurovegasNoThanks al Baix Llobregat, ni enlloc, perquè estem parlant d’una de les comarques de major densitat de població del paí. Amb els terrenys més fèrtils de Catalunya. Amb una zona d’espai protegit com és el Delta i el Parc Agrari.

Com es pot pensar que podem conviure amb una pressió de turisme tan alta. Més encara quan aquest tipus de turisme ja es coneix a zones com Lloret o Salou, que sabem que generen moltes dificultats de seguretat ciutadana.

La Comarca del Baix Llobregat no necessita més destrucció del seu territori, ni de la seva convivència, ni del seu model de població.

Catalunya no necessita aquesta classe de turisme i de propaganda. Barcelona i Catalunya s’han guanyat el respecte de tot el món perquè ofereix cultura, esprot, moda, modernitat, tecnologia… Cal que ens coneguin com la ciutat del “vici i la perdició”. Això no té res a veure amb la nostra manera de veure el món.

Per l’Eurovegas hauran de buscar un lloc allunyat de les zones urbanes, de les ciutats, seguint el model americà.

 

 

 

CiU – PP

Dimecres, 15 de febrer, es van aprovar els pressupostos de la Generalitat per aquest 2012 amb el suport del PP.

Alguns dels aspectes a destacar és que, a causa de la situació econòmica, s’obliga als treballadors i treballadores públics a “compartir” l’esforç d’ajust a través de la via salarial i les condicions laborals i que això representarà un estalvi de 625 milions d’euros. Sembla com si el personal públic tingués alguna culpa de la crisi. Realment és una vergonya atacar d’aquesta manera al funcionariat quan són la garantia de funcionament no tal sols de l’administració pública, sinó de tots els serveis públics: sanitat, educació, protecció civil, seguretat.. És la manera de desvaloritzar el sector públic.

Pel que fa als ingressos, els pressupostos de la Generalitat preveuen ingressar 888 milions d’euros a través de la política activa de venda i concessió del patrimoni públic i actius empresarials durant el 2012. Però això què significa, doncs que s’està venent edificis propis on estan les oficines de Departaments de la Generalitat, imprescindibles per poder seguir gestionant i, per altra banda, quan els ha venut, paga un lloguer a l’empresa immobiliària que té la propietat.

O sigui que hi ha unes empreses que estan fent el negoci del segle. Compro un edifici d’oficines a la Generalitat, que com en aquests moments el mercat està saturat el puc aconseguir a un bon preu; llavors el poso a lloguer de 10 a 25 anys i me’l lloga la pròpia Generalitat, i al contracte hi ha la possibilitat de re-compra, el què no deu dir és a quines condicions de preu.

Ja al gener es va aturar la venda per manca d’ofertes. En aquests darrers dies sembla que no hi ha empreses inversores que vulguin comprar els edificis en forma de “paquets” de 27 immobles cada un, però sí que hi ha d’altres que tenen interés de fer-ho de manera individualitzada.

Aquesta és la manera d’equilibrar uns pressupostos? rebaixant sous i venent-se el patrimoni?

I això és el què han aprovat CiU i PP amb una encaixada de mans.

Donar les gràcies i felicitar a les persones que han votat a uns i als altres. Gràcies per no tenir memòria i no recordar quin partit ha portat al Tribunal Cosntitucional l’Estatut, no recordar quin partit està lluitant per aconseguir treure la llengua catalana de les escoles, quin partitva reivindicant el corredor central en contra del corredor mediterrani, quin partit deixa l’aeroport del Prat sense connexions internacionals, i tantes i tantes coses de les que el PP n’és responsable.

I ara CiU ens vol vendre un Referèndum pel Pacte Fiscal, que se’l facin ells sols el Referèndum i no gastin diners o és que es gastaran en el Referèndum els diners que estan descomptant dels salaris a treballadors i treballadores?

Quatre-centes entrades

Darrerament estic escrivint molt menys al meu bloc, per diverses raons:
– Una mica de mandra perquè cal seure una bona estona i deixar de banda altres distraccions o altres tasques.
– Una mica de depre perquè, cada cop que vull escriure sobre alguna cosa i cerco informacions per fer enllaços, acabo de mal humor de tot allò que vaig llegint.
– Una mica d’angoixa perquè hi ha tantes coses sobre les que vull escriure que s’afegeixen les altres raons i acabo per deixar-ho estar.

Bé, doncs avui escric de “no res”, només del fet que aquesta és l’entrada 400 al meu bloc.

Quan he buscat per internet una imatge que ho simbolitzés, he trobat que el 400 estava relacionat amb els 400 euros de deducció de l’IRPF que es va inventar el Sr. Zapatero al 2008 buscant el vot i, curiosament, també han aparegut els 400 euros d’ajut a les persones en atur que ja no cobren cap prestació i que es va aprovar el febrer del 2011 pel mateix Sr. Zapatero.
Volia dir, amb aquesta entrada, que em fa il·lusió d’haver assolit aquesta xifra, que estic molt contenta de les prop de 20.000 visites que tinc enregistrades i que faré un intent seriós per vèncer la mandra, la depre i l’angoixa per escriure sobre els temes que tinc pendents: La tarifació social, les entitats del tercer sector, la reforma laboral, la campanya d’ICV-EUiA contra l’increment de tarifes al transport públic, el curs de lectures feministes que fa tres sessions que no en faig la ressenya, de la darrera Assemblea d’ICV a Sant Joan, …

Molt i molt per escriure, de vegades no sé ni per on començar o què li pot interessar més a la gent; tot i que haig de dir que generalment escric més per a mi mateixa i no per a ningú en concret.

Ens veurem a l’entrada 401!!!!!